A 50 minuts de la Diagonal

Marcel Martínez

Marcel Martínez

Ahir després de sopar em vaig discutir amb un espanyolista per Twitter.

Sé que no ho hauria d’haver fet. Que com deia el meu company de pis es tracta d’una pèrdua de temps i que no aporta res. Però ho vaig fer, i ho reconec, m’encanta.

Trec el meu costat més masoquista i gaudeixo quan em diuen “fatxa-barretiner”, adoctrinat o bé en alguns casos “xarnego-agraït” -ja és curiós que t’insultin dient que ets nazi però que et vulguin encasellar en funció dels teus cognoms-. M’encanta fer repassos de lleis injustes, comparar-les estúpidament entre si, donar dades, enllaçar notícies… Vaja, que em va la gresca i no ho puc evitar.

Però totes les coses bones acaben per acabar-se i  inevitablement qualsevol discussió tendeix a reiterar-se en ella mateixa, és a dir que només falta que un dels dos ferrenys guerrers atrinxerats en les seves posicions de raó absoluta decideixi que ja n’hi ha prou, que demà toca treure les orelles d’hora i que ja és moment de tancar.

En un d’aquests intents de retirada honorable, el meu adversari, amb tota la condescendència habitual que tenim totes per Twitter, em va recomanar que viatgés, que el món era molt més gran que la Catalunya profunda on vivia. Responent ràpidament, amb el somriure de qui es creu amb una resposta hàbil li vaig etzibar que si creia que Vilafranca és la Catalunya profunda és que qui necessita viatjar justament no sóc jo.

Sabent-me vencedor d’una disputa més aviat absurda i de pas reconeixent que el meu company de pis té raó, vaig constatar, en la soledat de la meva autoatorgada victòria, que efectivament, aquell meu adversari reconeixia que ni tan sols coneixia què passava a 50 minuts de la seva estimada Diagonal.

El cert és que m’encanta viatjar i de fet estic a punt de llançar-me a una aventura transatlàntica que fa temps que preparo, però el que més m’agrada és escapar-me quan puc i anar coneixent els indrets del meu entorn. Com diem amb un gran amic, “muntar el puzle”.

Em va fer molta gràcia aquell comentari, doncs hi vaig reconèixer una figura molt habitual a la nostra estimada capital. La del ciutadà cosmopolita que es creu que el coneixement del món ve determinat per la distància en quilòmetres que et separa de la següent ciutat on et traslladaràs. I que deprecia l’entorn immediat, atribuint-li tòpics provincians i fins i tot retrògrads. Es guai anar al “holy fest” però no a un diada castellera, ja m’enteneu.

Jo també he visitat Roma, París, Ankara, Londres o Galway. He format part de les hordes de “cosmopolites” que adquireixen bitllets a baix cost, van a una altra ciutat semblant a la que ja estan acostumats, fan coses que mai farien a casa seva (com anar a un museu) i es gasten els estalvis en records estúpids que mai haguessin comprat. Ho he fet i ho tornaré a fer.

Però sempre he pensat que un cop coneixes el racó de món on et toca viure estàs més preparat per descobrir i assaborir altres coses i que el viatge no implica necessàriament ni agafar un avió ni perdre moltes hores al cotxe o al tren.

Aquí m’agrada repassar un dels valors que comparteixo amb l’excursionisme català, la descoberta del territori. Entenc que per a alguns la descoberta de l’entorn immediat és una pèrdua de temps i que no es poden considerar viatgers en practicar-la. Jo en canvi gaudeixo coneixent cada racó del meu entorn. Aprenent i escoltant, descobrint, assaborint i enriquint-me. No hi ha res que em faci estimar més casa meva que conèixer-la pam a pam.

Per a mi és indestriable una manera de l’altra. Viatjant s’aprenen coses però també s’aprèn a estimar, a gaudir i a saber la muntanya de coses que et manquen encara per conèixer.

La crítica, doncs, és per a aquells que menystenen l’entorn, com si fora una cosa secundària que no cal cuidar i només troben el plaer en una distància que no son ni capaços d’assaborir, ja que no saben ni on viuen.

Li agraeixo doncs al meu contertulià el magnífic argument que em va donar per a les reflexions que he pogut fer. I l’afirmació encara més si escau de les meves conviccions. Conèixer l’entorn per a gaudir més del món.

 

Marcel Martínez, aficionat a viatjar en bicicleta i a les discussions absurdes

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress