A canvi de què?

Conrad Rovira

Conrad Rovira

M’enfado amb un conegut  meu. A la seva feina les coses no van bé. Una gestió dolenta per part de la direcció, que també es la propietat, enfonsa l’empresa. Un passiu molt més gran que l’actiu vol dir que el que deuen és molt més que el que tenen més el que els deuen. L’empresa, comptablement ja no val  res.

L’empresa no és molt gran. Com es poden perdre vint-mil euros al mes durant anys  i no reaccionar? La seqüència dels fets us la podeu imaginar. Reduccions d’horari i sou, acomiadaments, ERO …

El discurs de la propietat és el de sempre. “Fem un sacrifici i entre tots salvarem l’empresa”. Molt bé, fantàstic. La gent ho accepta, les passen magres i sembla que van tirant.

Per què m’enfado amb el meu amic? Li pregunto: quan, amb l’esforç de tots, hagueu salvat l’empresa, de qui serà la propietat? Les accions quedaran en mans dels que les tenien abans de començar l’esforç  col·lectiu o es repartiran entre els que s’han sacrificat econòmicament? No s’ho havien plantejat. Quan les coses s’estabilitzin i tornin a anar bé, els beneficis aniran a parar a les butxaques dels mateixos d’abans, és el que diu la llei. Amb el sacrifici de tots uns quants recuperaran una posició per a la que han demostrat  la seva incapacitat que, a més, en aquest cas concret és manifesta.

Em quedo amb cara de pasta de moniato. De que serveixen les assemblees, les pancartes i  les proclames si davant d’una oportunitat de canviar les coses la gent s’arronsa reverencialment. Mira, em diu, tu veus les coses des de fora i des de fora tot es veu molt clar, jo tinc fills i el que em preocupa és arribar a final de mes. Doncs si el que et preocupa és arribar a final de més felicitats per que ho aconseguiràs dotze cops l’any. Felicitats de veritat. Ah! i felicita també, de part meva, l’amo.

Conrad Rovira Pascual, Vilanova i la Geltrú 1955. Enginyer Industrial. Propietari del seu lloc de treball. Mai et deixis manar per algú que consideris és un imbècil.

2 total comments on this postSubmit yours
  1. És el xantatge més brut que hi pot haver: jugar amb les necessitats primàries d’algú, el futur económic del qual està a les teves mans. I és possible que l’amo ni tan sols en sigui conscient, per ell és normal, normalíssim que tots els seus empleats posin el coll, si cal, per salvar allò que és seu i només seu. En quina mena de xaiets cecs ens estem convertint???

  2. Molt bo. molt encertat l´analisi de la situación del sistema. Aquest texte podría ser un guió perfecte a una gran obra de teatre,

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress