A cop de crisi!

Llorenc Casanova

Llorenç Casanova

La radiografia històrica del segle XX ens remet inevitablement a la lluita ideològica entre la doctrina liberal (capitalisme) i el pensament socialista (encarnat en l’imaginari col·lectiu en la Unió Soviètica). No obstant això, l’Europa de la postguerra construeix una tercera via anomenada Estat del Benestar (inspirada en el pensament keynesià dels EEUU), que dota l’Estat de mecanismes reguladors del mercat i d’elements de redistribució de la riquesa que permeten l’adquisició per part de la ciutadania de certs drets socials i nivell de vida, com a resposta de “l’amenaça” socialista i de les moltes lluites de moviments obrers/es i socials que posen de manifest l’existència d’un conflicte social i d’injustícies dins del sistema. És a través d’aquests lluites, que s’aconsegueixen un seguit de conquestes en l’àmbit laboral i social, com la jornada laboral de 40 hores, la protecció dels infants davant les formes d’explotació laboral, la sanitat universal…Es construeix així, l’anomenada “classe mitjana”, sostinguda únicament sota un model d’estat pseudoregulador del mercat. Als Països Catalans, existeix un incipient desenvolupament d’aquest Estat del Benestar durant el postfranquisme, que es vertebra principalment en el dret a la sanitat i a l’educació. Aquest model experimental, que va funcionar durant algunes dècades entra de nou en crisi (crisi endèmica i cíclica d’un sistema de mercat capitalista) entorn dels anys 70, moment en què, les escoles de pensament neocons (neoliberals) aprofiten per presentar-se en forma de solució universal als problemes generats per un sistema en crisi. La recepta és ja coneguda per la població: desregulacions, protagonisme creixent del mercat especulatiu i financer, contenció de dèficits públics, retallades en les ajudes i prestacions…i finalment, reducció progressiva dels drets socials adquirits per la població després d’anys i dècades de lluites per la dignitat de l’ésser humà. Aquest nou, però vell paradigma (que finalitza amb el crack del 29), es practica primer durant els anys 70 als països de llatinoamèrica, sota dictadures militars encobertes pels diferents governs nordamericans. És Margaret Tatcher (la dama de ferro), qui exporta el model neoliberal al continent europeu, però que arrela amb força, sobretot, a partir del segle XXI amb l’enèssima crisi del sistema capitalista. Els diferents governs espanyols comencen a posar en pràctica al llarg dels anys 90 (especialment del la mà del govern del PP), aquesta nova doctrina de pensament (i ideològica)  que es pretén científica (si més no, economicista), i assenta les bases de la futura crisi especulativa de l’Estat espanyol (la crisi del “totxo”). Les mesures conseqüents són inevitables dins de la lògica de mercat capitalista: reducció del poder adquisitiu de la població, disminució del consum, disminució de la producció, destrucció de l’ocupació, augment de l’atur, crisi social… Un cercle viciós que comporta arribar a unes xifres prou eloqüents: el 30% de la població de Catalunya es troba actualment en risc de pobresa (amb un elevat risc de pobresa infantil i endèmica).

El sotmetiment dels governs als dictats de l’oligarquia europea, són cada cop més evidents (amb la conseqüent pèrdua de drets democràtics): contenció de la despesa pública (que ha assumit la despesa privada del sistema financer), disminució de les prestacions en sanitat, de dependència, barracons sense sortida en l’ensenyament, desregulació del dret laboral, disminució del poder adquisitiu de la “classe mitjans”(cada cop més tocada de mort), concentració de la riquesa, empobriment estructural…mentre la democràcia deixa lloc a la plutocràcia (el govern dels poderosos).

No existeix però, una mà invisible del mercat, sinó que el sistema econòmic actual, es crea des de centres de poder, sota el pensament d’escoles i persones, que exerceixen pressió per imposar (saltant-se qualsevol filtre democràtic) les seves “solucions” als governs. Les retallades dels drets socials han estat pensades, dissenyades i executades des d’aquests centres no democràtics de poder (FMI, BM, BCE…) que veuen com un “efecte col·lateral” de les seves mesures, l’empobriment massiu de la població.

Tornem ara a la radiografia històrica del segle XX, moment en què es produeix l’apoderament per part de la població de la política, de les lluites i mobilitzacions, de les reivindicacions, de les propostes alternatives a un sistema econòmic injust i cruel amb la població, de posar en el centre d’atenció a les persones i no al capital. Exemples de dignitat, de solidaritat, que trobem en la nostra història més recent, però també en el present: la PAH, la vaga indefinida dels docents de les Illes Balears, les assemblees d’aturats, les assemblees pels drets socials, el cooperativisme creixent…Visions de la història que creuen en la humanitat, la dignitat, la solidaritat, la lluita com a mitjà de transformació de la realitat, de radicalitat democràtica. I que ens ensenyen que res és impossible i que un “poble unit, alegre, viu i combatent” ho pot tot.

Llorenç Casanova Fernàndez, nascut a Vilafranca del Penedès (1979). Sociòleg i demògraf de formació. Militant de la CUP de Vilafranca del Penedès des dels seus inicis i des de 2009 exerceixo de regidor a l’Ajuntament en representació de la candidatura.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress