Aina Torres, poemes des de les entranyes

Aina Torres presenta el seu llibre de poemes divendres al Casal Popular de Vilafranca

Aina Torres presenta el seu llibre de poemes divendres al Casal Popular de Vilafranca

VILAFRANCA DEL PENEDÈS | BEL ZABALLA.

Bel Zaballa entrevista Aina Torres, que presenta el seu primer poemari, Dos hiverns i un incendi.

Diuen els qui hi entenen que aquest primer poemari d’Aina Torres no sembla un primer llibre, de tan acurat i precís que és. Ja són uns quants crítics que han aplaudit “Dos hiverns i un incendi” i han omplert d’afalacs la jove poetessa. Qui signa aquesta entrevista no hi entén, de poesia, més enllà de ser-ne una lectora corrent a qui li agrada anar a petar a versos i imatges ritmades. Des d’aquesta manca d’expertesa i deixant-nos endur pels sentits és com hem gaudit d’aquesta petita joia, premi de poesia Martí Dot 2013, que condensa trenta poemes directes a la boca de l’estómac. Amb l’Aina hem compartit redacció de diari durant un temps i unes quantes trobades extralaborals. Però els horaris i les presses ens empenyen a fer aquesta entrevista per correu electrònic. Ens veurem, això sí, aquest divendres, a les set del vespre, al Casal Popular de Vilafranca, on presentarà el llibre, acompanyada de Pep Garcia, de la Llibreria l’Odissea, i dels músics Roger Martínez i Xavier Cols. Cliquem el botó d’enviar:

Hi fa una mica de fred, en els primers poemes d’aquest llibre…

Sí, a la primera part del llibre hi ha dos hiverns, té una doble lectura. Per una banda, parla de l’hivern real perquè, a més, el vaig escriure entre els mesos de novembre a febrer. Aquesta part inclou poemes descriptius com el primer poema del llibre, que precisament es diu “Hivern”, o com el titulat “Posta de desembre”.

D’una altra banda, la primera part del poemari també fa referència a un hivern metafòric, que inclou poemes de pèrdues, de derrotes i de desamor. El títol d’aquesta primera part, “Dos hiverns”, ve d’aquí, de la referència a l’hivern real i a l’hivern metafòric. Aquesta part l’encapçalo amb uns versos de Miquel Bauçà, que diuen: “A partir d’ara tot és qüestió de resistència”.

La pèrdua acostuma a ser dolorosa, però llegint aquests poemes apareix d’entre els versos com una veueta que sembla dir ‘D’aquesta, me’n surto’.

La intenció era aquesta, que del dolor en surti la força; que del fred en surtin les flames. El poemari és precisament això, un recorregut cap a l’esperança. Comença amb el poema titulat “Hivern” i acaba amb el poema “Estiu”. No és casual, he volgut fer un paral·lelisme entre les estacions i l’estat anímic que reflecteixi la necessitat de tirar endavant. De les cendres en ressorgim més fortes, amb més coratge, i el poemari, entre d’altres coses, parla d’això.

Hi ha una separació clara, més enllà del canvi de pàgina i el títol, entre les dues parts del poemari. En la segona, l’Incendi, apareix l’Aina militant. No s’entén aquesta poetessa sense les dues vessants que es plasmen en el llibre —amor i lluita—, oi?

Crec que amor i lluita van molt unides, són sentiments viscerals i autèntics. Reivindico la impulsivitat, el fet d’estar vives, i aquest poemari està escrit així: des de les entranyes. He escrit els poemes com un impuls, en pocs minuts i en llocs de pas com el tren o el metro, i quasi no he reescrit cap vers. Són tal com raja. He tingut la necessitat de canalitzar els sentiments més interns i la millor manera que he trobat de fer-ho ha estat a través de la poesia. De fet, la mateixa Maria-Mercè Marçal deia: “La poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d’ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l’imprevist desencadena”. Vindria a ser això.

En la segona part del poemari, tal com dius, apareix la lluita i ho fa com a sinònim d’incendi, de flama, de foc… perquè un incendi ho arrabassa tot, tal com crec que ho hauria de fer la lluita. Després d’un incendi cal començar de nou i en l’àmbit social és necessari fer el mateix: cal un incendi perquè tot canviï. Per tal d’aconseguir més justícia social, ens cal ser radicals. Ens cal acabar amb el sistema capitalista, un sistema que té la injustícia com a base i que necessita aquesta desigualtat per reproduir-se.

A “Dos hiverns i un incendi” faig meves les paraules del gran Manuel de Pedrolo: “Si el llibre crema, no l’apagueu”.

També hi oneges la bandera violeta i dediques una sextina a les dones. (Gràcies!) Hem avançat gaire, en el feminisme?

La situació continua sent alarmant. Fa poc va sortir una enquesta que deia que un terç del jovent veu “acceptable” prohibir a la seva parella que treballi o que vegi els amics. Diàriament les dones patim assetjament masclista als espais públics. Per no parlar de la manca d’independència econòmica de moltes dones, de la manca de reconeixement del treball domèstic i de cura, de la desigualtat a l’accés dels llocs de treball o de l’escandalosa xifra d’assassinats masclistes. I davant d’això, un gran silenci mediàtic i social.

Quines poetesses t’han marcat més? 

La Montserrat Abelló, que malauradament va morir fa no massa, i dues de les poetes que ha traduït al català: la Sylvia Plath i l’Anne Sexton, unes de les principals escriptores del gènere de la poesia confessional. També l’Anna Montero, la Marta Pessarrodona i la Joana Raspall, que, per cert, va treballar a la biblioteca de Vilafranca del Penedès durant la guerra civil i va ajudar a salvar molts dels llibres del fons de la biblioteca. Per descomptat, Maria-Mercè Marçal i altres com Anne Michaels, Adrienne Rich, Emily Dickinson, Alejandra Pizarnik, Anna Akhmàtova… És altament necessari visualitzar el jo poètic femení, la particularitat de la veu femenina en la literatura que ha estat tan silenciada al llarg de la història.

Deia Joan Fuster: ‘Les meves contradiccions són les meves esperances’. En els versos d’aquest poemari hi ha contradiccions, i antítesis i paradoxes…

M’agrada jugar amb les contradiccions perquè creen imatges fortes. Del xoc dels contraris, en surten guspires. A més, penso, com deia Joan Fuster, que les contradiccions són el que ens fan avançar i aprendre. Les dualitats apareixen, com dius, en molts dels poemes però sobretot en el titulat “Dialèctica”.

David Castillo fa un preciós pròleg on et situa en l’anomenada generació perduda. Te’n sents?

Sí, hi ha un gran nombre de joves molt ben preparats/des acadèmicament, però sense un futur digne. L’atur juvenil, haver de marxar a treballar a l’estranger, les dificultats d’emancipació o la dificultat de compaginar estudis i treball, així ho demostren. Però, per sort, som també una generació crítica, que no es rendeix, que somnia, que s’organitza i que lluita.

Per acabar, recomana’m un llibre de poemes.

Només un és complicat! Et diré dos que acaben de sortir i que recullen les obres de grans poetes del nostre país: la poesia completa del Blai Bonet (Edicions de 1984) i “La presència del transparent” de Jordi Guardans (Pagès editors). I en veu femenina, “Tres mujeres”, escrit per Sylvia Plath el 1962, per ser llegit en veu alta i que Nórdica Libros ha tornat a publicar el 2013 coincidint amb els 50 anys de la mort de la poeta.

 

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress