Als despatxos de Direcció a TV3

Carmina Malagarriga

Dimarts passat, un grup de treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio ens vam aplegar als  despatxos de direcció de TV3. Tot va començar com una acció espontània destinada a demanar respostes al responsable màxim de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA): Brauli Duart. Respostes, de fet, ben conegudes, que es repeteixen dia a dia en diferents empreses i col·lectius laborals. Respostes que ens empenyen a revelar-nos, incrèduls, contra un sistema piconadora. No és possible que trenta anys de negociacions laborals, de lluites per determinats drets socials i tot això, aplegat en un conveni col·lectiu, desaparegui de cop.

És com si el senyor Duart (senyor) i altres directius neoliberals, treiessin el conillet del barret de copa i de sobte fessin aplicar les pròpies normes. I amb aquesta mateixa capacitat imaginativa és capaç de treure del no-res les noves lleis que han d’imperar a la vida de tots. Aquesta mateixa capacitat, dic, és també la que s’inventa que ell i la resta de directius es troben “retinguts” a l’espai de direcció perquè un grup de treballadors no els deixa sortir. Un cop més, no toquen de peus a terra. Això és el que van transmetre a l’exterior i el que, per unes hores, molts van creure. No era així en absolut. Ningú no retenia ningú. Si sortien podien rebre alguna cridòria tipus “Volem el nostre conveni”… i això els impedia sortir? Està clar  que hi érem… com no hi hem de ser si ens deixen en la indefensió més absoluta després de  trepitjar tots i cadascun dels nostres drets? Com no hi havíem de ser si aquests que representen la vulgaritat més extrema de gestió de conflictes s’apleguen per acabar-nos d’enfonsar?

I més mentides. La imatge més clara la trobem en el senyor (senyor?) Brauli Duart, sortint del despatx, ben emparat pels guardes i amb les ulleres tretes. Al darrera seu, tota una pila de directius il·lustres del mateix ramat. Cap insult, només el nostre crit reclamant el conveni. Diuen que han pres nota de qui hi havia allà, en aquell espai, sempre a peu dret, molts sense dinar i aguantant fins a dotze hores. Si han pres nota que sigui per aprendre una cosa que a ells els falta: la dignitat. Baixant les escales, el senyor (senyor’) Duart va tornar a posar-se les ulleres. Esperava que algú l’agredís, esperava poder-se escudar en algun treballador eixelebrat per ser víctima i no botxí, com és ara. Les seves ulleres estan intactes, però no li serveixen per veure-s’hi millor.

Endavant, per la defensa dels mitjans públics!

Carmina MalagarrigaLlicenciada en Geografia Humana, és locutora i guionista de Catalunya Música. Una de les iniciadores de la Plataforma NoFemelCIM, membre del grup de debat i acció El Taulell i de l’Ateneu Arbocenc.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress