Ara és l’hora: de situar la desobediència al centre del debat

Oscar Mendoza
Òscar Mendoza

“Estem aquí no per desobeir les lleis, sinó pels nostres esforços de crear lleis noves” (Emmeline Pankhurst, moviment de les “suffragettes” al Regne Unit, dirigint-se al Jurat que havia d’emetre veredicte en un judici per desobediència)

La democràcia no és un règim jurídic, l’existència d’un corpus de lleis és una condició necessària però no suficient per a l’existència de democràcia. Així, per a l’existència d’una societat democràtica és necessari que les lleis siguin fruit de l’expressió lliure dels homes i les dones que la composen. I aquest exercici de la llibertat no ha de tenir més límit que el respecte als drets humans i de les minories, i que s’estableixi un mecanisme possible per tal que un parer avui minoritari pugui esdevenir, en un futur, majoritari.

Ara, a la Catalunya estricta, a les portes d’una altra diada multitudinària i de l’eventual convocatòria d’una consulta d’autodeterminació, s’estén la idea que ens trobem en una situació de cruïlla històrica.  Certament, s’hi donen les condicions objectives per a que així sigui, però per a que aquesta possibilitat esdevingui realitat és necessari situar al centre del debat polític la desobediència civil i institucional com a mecanisme per a trencar democràticament amb les estructures de les que ens volem deslliurar.

Ha quedat abastament demostrat que la classe política dirigent de l’Estat espanyol no te voluntat política per afrontar el conflicte democràtic que el catalanisme popular planteja. Pretén desviar un conflicte polític a unes coordenades jurídiques, avantposant lleis a democràcia. És la demostració de la manca de cultura democràtica de l’Estat espanyol sorgit de la pantomima que suposà una transició disfressada de ruptura sobre un cos de continuïtat de les estructures econòmiques i sociopolítiques sorgides del franquisme.

Cal tenir presents les lleialtats que, en forma de recerca aferrissada de legalitat, te l’Estat espanyol a casa nostra. Aquelles que, encara avui, cerquen unes lleis en el marc jurídic espanyol i de la UE que puguin garantir l’exercici de la voluntat democràtica del poble català de decidir el seu futur estan abocant-nos a l’abisme de la frustració, altra vegada.

I cal analitzar qui és qui més s’entesta en el que diuen “esgotar les possibilitats d’encaix de la consulta en la legalitat vigent”. A poc que rasquem trobarem aquelles organitzacions i institucions que s’acomodaren a l’ordenament constitucional espanyol de 1978. Aquelles que han compartit poder polític, portes giratòries i corrupteles amb les hereves del franquisme i l’oposició pactista espanyola. Aquelles que, curiosament i després d’una trajectòria històrica de criminalització de l’independentisme, han abraçat la causa sobiranista darrerament empeses per la força de la mobilització popular.

No hem d’oblidar que l’augment de la mobilització popular per la independència no ha estat causat únicament pel dèficit fiscal, ni tampoc únicament pel maltracte de l’Estat espanyol a les institucions, la cultura i la llengua pròpies. La crisi, les múltiples crisis, i la gestió que n’han fet des del Govern espanyol, però també des del Govern de la Generalitat de Catalunya, han fet arribar a capes cada vegades més àmplies de la població la idea de la independència com a mitjà per a construir un nou país: sense deute il·legítim, sense retallades, sense deutecràcia ni austericidi, sense corrupció ni enganys disfressats de democràcia. En definitiva, un país nou: just socialment, radicalment democràtic i conformat per persones lliures. Així, cada vegada més, trobem que les mobilitzacions populars per la independència s’omplen de tots els colors de les lluites socials i de defensa del territori.

El crèdit de la recerca de legalitat prèvia a l’exercici de la democràcia en forma de referèndum d’autodeterminació s’està esgotant. Aprovació de la Llei de Consultes, convocatòria de la del 9N, recurs del Govern espanyol i suspensió per part del Tribunal Constitucional, és l’escenari proper  més que provable. I a partir d’aquí, què? O replegament i rendició en qualsevol de les formes de 3a via que sembli que canviï quelcom per a no canviar res, o desobediència per a que la ciutadania s’expressi lliurement i democràtica.

Sona com a possible escenari posterior a la prohibició de la consulta unes eleccions autonòmiques anticipades (plebiscitàries, diuen). Considero que és una pèrdua de temps en el millor dels casos, i en el pitjor, dilatar el procés per diluir-lo. També hi pot haver qui vulgui pacte i consulta, el que vindria a ser pactar una tercera via amb l’Estat i sotmetre-la a consulta. O el que és el mateix, consulta amb les cartes marcades, com es va fer amb la Constitució del 1978 o la reforma de l’Estatut d’Autonomia. En aquests dos darrers casos el poble va ficar-se de peus a la galleda dels dirigents polítics catalans i espanyols. El mal menor, el això o res, al que ens tenen acostumades i del que ja n’estem més que fartes.

Per això ha arribat l’hora de dir prou a unes i altres. Ara és l’hora de la desobediència. L’encaix legal de l’eventual independència en la comunitat internacional només es produirà després d’un acte de desobediència. I aquesta només es produirà per la força de la mobilització popular, de la mateixa manera que va ser el poble mobilitzat qui va situar al centre del debat polític “el dret a decidir” (eufemisme d’autodeterminació).

Si ahir es va aconseguir la “conversió en sobiranistes” de regionalistes, ara és l’hora de forçar la “conversió en desobedients” de gent, fins ara, “d’ordre”. Sense un canvi en el sentit de les mobilitzacions populars per la independència situant la desobediència al centre del debat, és molt probable que la classe política dirigent catalana ens vulgui vendre altra vegada per tal de mantenir-se en el poder, mantenir les seves prebendes i els seus negocis, també amb Espanya, i amb l’Europa de la Troica.

La desobediència és un instrument vàlid i legítim per a la conquesta de drets. Hi ha qui diu que la llibertat és filla de la desobediència. Sense desobediència civil molts dels drets que avui ens semblen inqüestionables no s’haguessin aconseguit. Exemples, molts: el moviment en defensa del dret a vot de les dones al Regne Unit, per l’abolició de la discriminació racial als Estats Units i Sud-Àfrica, la independència de la Índia, la insubmissió al servei militar espanyol, etc.

Actualment, i en el tema que ens ocupa, la desobediència civil es podria exercir celebrant el referèndum d’autodeterminació tant sí com no el dia 9 de novembre, utilitzant els mitjans socials i institucionals propis, o bé a través d’una Declaració Unilateral d’Independència i la posterior actuació en conseqüència, per la via de fet, de les nostres institucions i qui les comanden.

Les mobilitzacions del proper 11 de setembre, i també i especialment, les posteriors a la més que provable suspensió de la Llei de Consultes i de la convocatòria del 9 de novembre, seran la clau de volta del procés, on començarem a caminar cap a un sentit o altre, deixant enrere la cruïlla.

Per tot això, ara és l’hora de la desobediència, per canviar-ho tot!

Òscar Mendoza. Sant Pere de Ribes. Vaig estudiar la Diplomatura en Relacions Laborals i cursos de Postgrau en Dret del Treball i de Seguretat Social a la Universitat Pompeu Fabra. Visc a Les Roquetes i treballo a l’Administració de la Seguretat Social de Vilanova i la Geltrú. Sóc delegat sindical de CGT-CAT i milito a UM9 i a la CUP.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress