Ara fa un any, i tot continua

Ermengol Gassiot

Ermengol Gassiot

Ara fa un any que a en Ahssen Younoussi, veí de El Vendrell li van dir que el seu fill havia mort a comissaria dels Mossos d’Esquadra. Segurament no li van dir que era l’enèsima víctima mortal sota custòdia d’aquest cos policial, però ho era. I possiblement ell no va tenir ni temps de pensar que el seu fill, en Yassir, no seria la darrera, de víctima. Com així ha sigut. El cas és que de tot això ara en fa un any, encara que nosaltres ho sabéssim uns mesos més tard. Quan dic nosaltres em refereixo a veïns i veïnes del Penedès, “autòctons” (per dir-ho d’alguna manera) i participants de diversos moviments socials, sindicals o polítics de l’esquerra.

Ha passat un any. I ha plogut força. De vegades fang, d’altres una pluja molt més neta. Per una part de la població del Vendrell aquesta pluja no ha aconseguit esborrar el record de’n Yassir. Començant pel seu pare, com és normal. I pels seus amics. Un d’ells, en Moha, durant aquests mesos ha vist com els Mossos d’Esquadra li posaven una denúncia per atemptat a l’autoritat. Curiosament ell ha sigut un dels amics de’n Yassir que més s’ha significat per denunciar les circumstàncies de la seva mort, per reivindicar el seu record. I per exigir justícia. I una bona part dels seus veïns, del barri Pisos Planes , també el recorden. Molts d’ells, com el mateix Yassir i el seu pare Ahssen han anat arribant els darrers 30 anys procedents del Marroc.

Jo diria que a la resta de les persones que vivim al Penedès la pluja tampoc ens ha esborrat massa la memòria d’en Yassir, ni de la manera com va morir o el van matar. I no tant perquè en mantinguem viu el seu record i, sobretot, l’esfereïment pels indicis i els silencis que envolten la seva mort, sinó pel simple fet que el seu traspàs ens va passar desapercebut a la majoria. Com ho havia estat la seva vida, en un barri “marginal”, tenint treballs “marginals” i patint problemes que, a molts de nosaltres, amb prou feines ens esquitxen de tant en tant.

Situacions com les relacionades amb la mort de’n Yassir són molt il·lustratives de la realitat on vivim. Més enllà dels grans titulars, com son la seva pròpia mort a comissaria o la manca de convicció del procés judicial en curs. O el paper encobridor del propi cos policial i de la Conselleria d’Interior, tot plegat símptoma de la impunitat dels abusos de poder. Tot això no ens sorprèn massa, a la gent militant. Molts cops parlem de situacions similars als nostres manifestos, a les cançons dels grups de música referencials o en algunes de les campanyes que fem.

No, el que ens ha de fer rumiar i del que hem de treure conclusions per canviar, si cal, i poder avançar, és el que s’amaga darrere aquests grans titulars. Possiblement quests darrers dies només una petita part del teixit militant ha tingut present el cas de’n Yassir. Un cas que, més enllà d’una persona, simbolitza les condicions de vida d’un sector gens negligible numèricament de la població penedesenca, i l’espai que aquests veïns ocupen en la construcció de la imatge que tenim de la nostra pròpia realitat. Senzillament, un té la sospita que en Yassir no figura pas al nostre ordre del dia. Un noi mort. Mort en mans de la policia que, com ens explica el seu pare a Xarxa Penedès, li va posar un casc integral durant 10 minuts amb sis policies a sobre, uns minuts que per ell han esdevingut tota una eternitat. Un noi que tres anys abans havia denunciat públicament la brutalitat policial quotidiana contra la qual el seu barri s’havia alçat i que, pel que ens diuen, després va patir assetjament policial.

Si això ens hagués passat a algú de nosaltres, peninsulars de naixement i militants de l’esquerra combativa de tota la vida, tinc molt clar que el nostre cas estaria en el boca a boca dels moviments socials de gran part del país. I encara més els dies propers a l’aniversari o a algun moviment en el procediment judicial en curs. L’anonimat dins dels nostres espais de la vida de’n Yassir i també de la seva mort ens ha de fer reflexionar. Ens ha de fer pensar en els apartheids que conviuen amb nosaltres cada dia. Que una part dels nostres veïns estan privats de drets tant bàsics com el d’aspirar a viure en un lloc. I que aquesta privació els aboca a ser mà d’obra gairebé esclava, amb salaris de misèria i desproveïts de mecanismes per a defensar-se . Potser els veiem de tant en tant a l’obra, o collint a la vinya. Son veïns i veïnes i la seva existència és ben real, com la nostra mateixa. L’esquerra combativa hauria de tenir, crec que com a primer punt de l’odre del dia, cercar com arribar a ser també el seu espai de lluita. Quan ho fem, en Yassir deixarà de ser anònim. I nosaltres, com a esquerra revolucionària, haurem fet una passa de gegant.

Ermengol Gassiot Ballbè. Veí de Vilobí, és arqueòleg i professor i secretari del Departament de Prehistòria de la UAB. Ha militat en diversos moviments socials. Actualment és secretari general de la CGT de Catalunya i participa activament en diverses iniciatives en defensa de la universitat pública.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress