Ateneus populars

XP_Jordi Sole
Jordi Solé Blanch

Alguna cosa es deu estar fent bé en els Ateneus Populars del Penedès. La Trinxera del Vendrell, per exemple, es va llevar el passat dilluns 25 de novembre amb impactes d’ous plens de pintura sobre la façana del seu local. L’Ateneu Popular d’aquest municipi és objecte d’atacs d’aquesta mena des de fa molt temps. Tots sabem qui els comet. La Trinxera i altres col·lectius afins que es troben a l’Ateneu són gent molesta pels grups feixistes del Vendrell, que veuen en ells una autèntica mosca collonera. De fet, les iniciatives que allí s’hi couen són l’embrió de l’oposició realment existent del municipi. L’altra oposició, la que té representació política a l’Ajuntament i que porta anys reclamant el tancament de l’Ateneu, és una altra cosa. Per a moltes, el regal d’un rocambolesc govern d’unitat entre PSC, CIU, PP i ERC per aïllar els autodenominats regidors identitaris i cavallers de la Creu de Sant Jordi (Glups!) en els jocs de la representació partitocràtica i les conseqüents aliances municipals per a repartir-se el poder (altrament conegut com a cartipaç municipal). Un aïllament cojuntural, doncs en la legislatura anterior (2008-2011), aquests cavallers de la nova creuada, van ser els aliats necessaris per aprovar els pressupostos del superàvit del govern en minoria de CIU. Tardarem més d’una generació en recuperar-nos d’aquells pactes: pel deute vergonyant que van generar, però també per la connivència interessada en estendre un discurs sobre els d’aquí i els de fora que ha quedat incrustrat entre les classes populars del Vendrell. Afegeixin el cabreig de la denominada classe mitja del municipi,  que ja no podrà seguir sent massa social despreocupada i consumidora, i tenen servit el caldo de cultiu del feixisme català en totes les seves múltiples expressions (inclús democràtiques).

XP_la trinxeraNo ha estat només l’Ateneu Popular del Vendrell l’únic que ha rebut atacs. A l’estiu, l’Ateneu Popular de Calafell va ser víctima d’un altre atac repressiu. Aquest cop de la mà de la Guàrdia Civil, que es va presentar al seu local a mitjanit amb diferents patrulles i més de quinze agents per a fer-hi una inspecció fiscal. Buscaven documentació compromesa, i no eren els quaderns de Bárcenas, així com drogues i material de contraband. No van trobar-hi res, ni tant sols una postal de Suïsa o Luxemburg. Podria pensar-se que es van equivocar de seu política, però tots sabem l’autèntic mòbil de la intervenció, vinculada a les lluites socials i polítiques que es porten a terme des de l’Ateneu. Però encara caldria afegir-ne un altre: la necessitat de marcar territori per part d’un cos de seguretat de l’Estat que ha deixat de tenir l’exclussiva de la repressió policial a Catalunya.

En els ateneus populars, doncs, es mouen coses. Més enllà de si s’hi està d’acord o no )i de les contradiccions que s’hi manifesten si un queda massa fixat per la quantitat de draps i altres objectes de propaganda que es pengen en les parets dels seus locals), el cert és que intenten esdevenir espais de pensament crític, resistència i articulació d’alternatives enfront a l’imprei dels possibles que es venta des de la política oficial. Organitzats des de l’autogestió i la cooperació social, impulsen iniciatives de tot tipus. A l’Ateneu Popular de l’Arboç, per exemple, el passat divendres 22 de novembre s’hi va presentar un llibre necessari: L’anarquisme, fet diferencial català (Virus Editorial, 2013) del professor d’història de la Universitat Ramon Llull Xavier Díez. Va actuar com a teloner el també historiador Ramon Arnabat, president de l’Institut d’Estudis Penedesencs, que va fer un ampli recorregut pel moviment anarquista de les nostres comarques des del darrer terç del segle XIX (període fundacional dels seus sindicats, etc.) fins la Guerra Civil, destacant especialment els fets i personatges més rellevants del cas particular de l’Arboç. Una intervenció tan documentada com il·lustrativa del que va significar l’anarquisme en la defensa de la pagesia local i l’organització del moviment obrer del Penedès. Un esforç, en definitiva, de reconeixement i visibilització d’una tradició política que, el franquisme primer, i la cultura de la transició després, es van encarregar d’aniquil·lar (físicament i testimonialment) de la memòria històrica d’aquest país. El mateix esforç que Xavier Díez realitza en el seu llibre i al que hi afegeix una clara intencionalitat política: servir de discurs contrahegemònic d’un essencialisme cultural català que ha naturalitzat trets definitoris d’una pressumpta personalitat col·lectiva prototípica fonamentada en el seny, la feina ben feta, la sensatesa i altres característiques ben inversemblants. L’operació que es proposa en Xavier Díez no és gens fàcil, per més que ha aconseguit escriure un llibret molt amè i digerible (de fet, no l’importaria que l’utilitzéssim com a pamflet). Si del que es tracta és de desmuntar els tòpics contemporanis que s’han associat als catalans, cal demostrar-ho a partir dels fets (històrics i recents). I el cert és que aquests fets avalen una imatge ben diferent, més violenta, més insubmissa i poca-solta, més àcrata, en definitiva, que la que s’ha volgut vendre (i es segueix venent) des dels discursos intel·lectuals dels grup dominants locals. Contra l’essencialisme cultural que en Vicens Vives va posar al servei d’aquest grup en el seu Notícia de Catalunya (1954) per fi ha arribat la rèplica des de l’altra banda. I no és que a un li entusiasmi la idea que cal combatre un essencialisme cultural amb un altre, doncs hi ha també molts fets històrics (i recents, com les anècdotes amb les que hem iniciat aquest article) que podrien defensar la tesi que els catalans tendeixen també a mostrar-se servils, a posar-se a quatre grapes, a deixar-se fascinar per les múltiples expressions del totalitarisme (on les actituds feixistes tant sols són les més violentes i espectaculars). Però deixarem que sigui un historiador de l’òrbita de Ciutadans que ens parli d’elles, en el supòsit que sigui capaç de superar l’esquisofrènia pel fet de no saber abordar amb suficient distància un objecte d’estudi en el que pot còrrer el risc de sentir-s’hi massa identificat. Tampoc hi han posat aquest distància els altres. I el cas és que d’aquestes darreres actituds, és a dir, les que naveguen entre la repressió i el conformise, es poden practicar, inclús, amb moderació. Ja sabeu que l’actual règim democràtic ho aguanta tot.

Jordi Solé Blanch. El Vendrell. Doctor en Pedagogia i educador social habilitat. Actualment treballa com a professor en els Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC. Nét d’una tradició política anònima i silenciada. No té altres pàtries més enllà d’alguns paissatges i certs records.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress