Banc del temps, recuperar velles pràctiques és innovar

Marta Raventos

Marta Raventós

Fa uns mesos que per qüestions laborals m’he immers en el món dels bancs del temps (sí, és tot un món). Així en general, els bancs del temps són projectes d’iniciativa social sense ànim de lucre, poden ser impulsats per diferents parts (directament per la societat civil, per alguna entitat o associació, o bé per l’administració pública, o totes alhora), però sempre seguint una filosofia i manera d’entendre el món, i es basen en l’intercanvi. Precisament per aquest motiu, perquè és una manera d’entendre el món, crec que és important que sorgeixin de la societat civil, d’una necessitat social o ciutadana, i que aquest grup de persones s’autoorganitzi i tiri endavant la iniciativa col·lectivament. Es pot comptar amb el suport tècnic i/o econòmic de l’administració pública, però intentar no dependre d’ella, ja que llavors ens podem trobar davant el perill, com tants projectes socials iniciats, que la iniciativa s’abandoni quan la subvenció de què depèn s’acabi.

Parlo dels bancs del temps ara, perquè al Penedès en els darrers mesos n’han sorgit diferents experiències (al Vendrell, a l’Arboç, a Santa Margarida i els Monjos, i des del 2009 a Vilanova i la Geltrú), i perquè pel que es preveu, se’n volen impulsar més. No és casualitat que aquestes iniciatives sorgeixin en moments de canvis socioeconòmics com els actuals. Per això, i perquè personalment crec que són eines amb gran potencial transformador, i que treballen aspectes socials bàsics, en volia parlar.

Podríem considerar que són moments de ‘sorgiment’ de bancs del temps perquè, d’una banda la gent ha deixat de tenir ingressos i continua tenint necessitats; i de l’altra, es disposa de temps i de coneixements i habilitats adquirides amb trajectòries laborals, professionals i vitals. Són necessitats tant puntuals (s’ha fet malbé una persiana, s’ha de revisar la caldera, es necessita algú que m’acompanyi amb cotxe al metge, etc.) com d’aprenentatge i de formació concreta (vull aprendre a cuinar, a cosir, a arreglar un interruptor, etc.). Sempre aspectes quotidians, de la vida diària (que algú reculli els nens/es a l’escola, que faci la compra, etc.). Efectivament moltes són tasques de cura i de manteniment de la llar, que fa uns anys es cobrien amb la família extensa o amb l’ajuda dels veïns i veïnes; però que en els darrers temps aquests serveis s’hi accedia a través del mercat i dels diners, i avui que es té temps i pocs diners, s’intercanvien.

Al meu entendre, és una eina potent per treballar aspectes socials bàsics perquè no parteixen de la caritat ni l’assistencialisme, sinó que és un projecte on tothom hi aporta alguna cosa: s’ha d’oferir serveis i demanar-ne d’altres, d’una forma recíproca, igualitària i de visibilitat social de tasques imprescindibles.

En els inicis dels bancs del temps, als anys noranta a Itàlia, sorgien de departaments o àrees de gènere, dona o igualtat, precisament pels aspectes que hem anotat abans, d’intercanvi de serveis i tasques de cura i de la llar, de l’autoajuda entre dones, d’apoderament fent visibles i necessàries les tasques quotidianes de reproducció pel ‘bon’ funcionament social. Ben aviat no va tenir sentit que només s’enfoqués a serveis a les dones, es van veure superats per l’alt interès general i pel caire igualitari del banc del temps (tots els serveis tenen el mateix valor), que no hi hagi intercanvi monetari, que es pagui amb xecs amb hores, etc., així que quasi tots els bancs del temps es van obrir al conjunt de la ciutadania. A casa nostra, després d’aquestes experiències específiques per a dones, molts bancs del temps es van iniciar a través de plans comunitaris i a través de lleis de barris, lligats a dinamitzar el teixit social d’una zona o barris concrets considerats amb problemàtiques socials com aïllament, zones envellides, etc. Es construïen eines per trencar barreres comunitàries, però també aviat aquests es van veure superats pels límits residencials i s’estenien a tota la ciutat, vila o poble. Ara, sembla que també ho comencen a impulsar departaments de promoció econòmica, on l’economia local s’entén més enllà de les empreses i els treballadors/es, i es vol posar èmfasi al desenvolupament local, l’economia social i solidària, i impulsar pràctiques de cooperació, col·laboració i solidaritat ciutadana en moments d’alts índexs d’atur i de grans necessitats, i quan la gent té temps, capacitats i habilitats per compartir i intercanviar.

Per a mi els bancs del temps no són més que eines de recuperació de velles pràctiques, i amb això no els hi trec importància, sinó al contrari, que siguin un mitjà de recuperació de velles pràctiques és posar en valor el que s’havia fet tota la vida: ajuda mútua entre veïns i veïnes i familiars, i recuperar llaços de solidaritat. Com he dit abans, aspectes socials bàsics, però que en els darrers temps van desaparèixer, i aquestes necessitats es satisfeien bàsicament a través del mercat. M’agrada veure com la gent es torna a autoorganitzar per recuperar el veïnatge, l’autonomia i la independència al mercat, i no només obligats per la situació econòmica, sinó com intent de construcció d’unes noves relacions socials. Per això, he dit que és una filosofia i una manera d’entendre la vida, de confiar en els altres, amb els seus coneixements i capacitats, de conèixer amb qui vivim i compartim ciutat, poble o barri. Són aspectes evidents en qualsevol organització social, però que el model social i relacional imperant fins fa quatre dies ho havia desmantellat amb l’individualisme, la desconfiança i la competitivitat entre les persones. Només veure com es recuperen i reconstrueixen velles maneres d’entendre la vida, voler ser més autosuficients, i no seguir la lògica del mercat i del capital, és tot un èxit. I aquí rau el potencial transformador: s’inicien nous projectes com mercats d’intercanvis, monedes socials, on la població pren consciència del què és necessari i el que es pot recuperar, reciclar, reparar, maneres d’entendre el món conscients, que no es vol tornar a nivells de consum com els anteriors, sinó que és necessari recuperar la cooperació i la col·laboració entre les persones.

Paradoxalment, molts d’aquests projectes col·laboratius, d’ajuda mútua i intercanvi són considerats d’innovació social. Sí, podríem dir que després de dècades de sistema econòmic i social competitiu i individualista extrem, avui en dia allò “vell” és innovador.

Marta Raventós Cuscó, sóc del Penedès, sociòloga i treballo en projectes de desenvolupament local. Militant d’Endavant-Penedès, membre de l’Assemblea Pels Drets Socials de Vilafranca, i sòcia del Casal Popular de Vilafranca.

1 comentari en aquesta notíciaSubmit yours
  1. Marta, molt d’acord en el teu escrit. Segurament podrem col·laborar.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress