Calma estranya a l’illa dels refugiats

laia_altarriba_alt

Laia Altarriba

«Mama, mama!», crida plorant un petitó que no alça més de quatre pams del terra. Ja és fosc al port de Mytilini, la capital de Lesbos, l’illa on arriba la majoria de refugiats que fan la travessa per mar des de Turquia fins a Grècia. El nen s’ha despistat un moment de la família i està espantat perquè hi ha desenes de desconeguts al seu voltant. Però l’ensurt dura molt poc perquè de seguida el recull en braços l’àvia, entre rialles.

El petitó forma part d’una família afganesa que fa 20 dies que va sortir de la seva ciutat, Kabul, i que aquest matí ha creuat en un «dingui» (com en diuen de les embarcacions on van els refugiats) les sis milles que separen la costa turca de Lesbos. M’ho explica el tiet del nen, el Parwiz, que té 14 anys i que és l’únic del grup que parla anglès. «Hem marxat per la inseguretat que hi ha al nostre país», respon quan li pregunto què els ha empès a aquesta travessia. El que un es pregunta és com han pogut aguantar fins ara en un país que es troba en conflicte bèl·lic obert des de fa gairebé quaranta anys. Viatgen juntes les quatre generacions de la família: el més petit és el que fa poc plorava i que ara ja riu alegre; la següent generació són el Parwiz i el pare i la mare del nen; aleshores hi ha els pares del Parwiz, que tenen al voltant de 40 anys, i finament ve la generació més gran, que ha deixat enrere tota una vida per un futur molt incert. El periple no el fan sols sinó que viatgen amb una altra família també de Kabul; tots junts sumen una vintena de persones.

Refugiats pujant al ferry a Mytilini que els ha de portar cap a Atenes

Refugiats pujant al ferry a Mytilini que els ha de portar cap a Atenes

Estan a punt de pujar al ferry que sortirà al cap d’una hora cap al Pireu, el port d’Atenes, després d’haver-se comprat el bitllet: 45 euros per persona, molt menys dels 1.000 euros de mitjana que han hagut de pagar cada un per tenir una plaça al «dingui» (un trajecte que amb el ferry regular que va de la turca Ayvalik a Mytilini els hauria costat només 20 euros. Qui també és a punt de pujar al vaixell és una paquistanesa embarassada de vuit mesos i els seus tres fills, que han fugit del pare maltractador; a Atenes hi tenen amics que els esperen. Centenars d’altres refugiats ja són dalt del vaixell, i al port n’hi ha centenars més s’hi sumaran aviat. Entre la gentada també hi ha voluntaris de diverses organitzacions que reparteixen roba neta i seca, i menjar i aigua per tota la nit al vaixell que els espera per davant.

Aquesta família afganesa ha tingut sort. Els darrers dies han arribat poques barques a Lesbos, així que al punt policial (antiga base militar que està encerclada per filferro espinós, amb tot l’aspecte d’una presó) on s’han de registrar tots els qui arriben demanant asil no hi ha les llarguíssimes cues que hi havia fins fa poc, i el mateix dia d’arribada ja poden marxar. M’expliquen els voluntaris que porten temps a l’illa que al mes de novembre alguna gent havia d’esperar més d’una setmana a registrar-se. Mentre feien cua, havien de dormir al ras o en tendes d’acampada. Per les persones més vulnerables hi havia uns mòduls habilitats, però de seguida s’omplien. A fora de les instal·lacions policials, un campament solidari autoorganitzat ofereix menjar calent, roba seca i fins i tot espai de joc infantil als qui esperen.

A l’illa no se saben explicar massa a què es deu la disminució en l’arribada de «dinguis» dels últims dies. El temps no potser, perquè fa tres setmanes nevava i no es van aturar els bots. Després d’un gener intens en què han passat 62.000 refugiats per les illes gregues (i que ha estat un mes especialment tràgic, perquè s’han ofegat 360 persones a les aigües gregues), diumenge i dilluns passat no en va arribar pràcticament cap a Lesbos. Dimarts sí que van sortir barques de la costa turca, però un gran buc de la guarda costera grega les interceptava totes i feia pujar tothom al vaixell. Quan el buc estava ple, traslladava la gent directament al port de Mytilini, i d’allà cap al punt de registre de l’illa, a 20 quilòmetres de la capital. De fet, els guàrdies van estar obligant tot el dimarts els socorristes de ProActiva, Metges Sense Fronteres i la resta d’equips de salvament a portar-los tots els «dinguis» que trobessin. Els voluntaris no tenen constància que la guarda costera ni que Frontex (la missió europea de vigilància del Mediterrani) hagin actuat mai anteriorment d’aquesta manera, com a mínim des de setembre, que és quan va començar a arribar i a organitzar-se el gruix d’organitzacions independents.

De fet, dimarts els guardes costaners van estar fent la feina que li pertoca: ajudar les fràgils embarcacions a alta mar un cop han creuat la frontera marítima amb Turquia i recollir tots els passatgers per evitar que es puguin enfonsar abans d’arribar a terra. Però els voluntaris s’ho miraven des de la costa amb preocupació perquè dubten que els militars que els reben al vaixell ho facin amb l’amabilitat amb què els reben als campaments que hi ha a peu de platja. on els ofereixen un espai calent on canviar-se la roba xopa per roba neta i seca, on poden prendre aigua, te i sopa, i on també poden passar una estona de conversa asseguts al voltant de la foguera que mai s’apaga mentre esperen que els vingui a buscar l’autobús de la UNHCR (l’agència internacional per als refugiats) que els portarà fins al punt de registre. I on no paren de fer-se, feliços, selfies per informar a qui se’ls estima que han arribat sans i estalvis.

Una de les tendes al campament de LightHouse, a Skala Sykamineas

Una de les tendes al campament de LightHouse, a Skala Sykamineas

L’endemà, dimecres, no hi havia rastre del buc guardià al mar i les barques van tornar a arribar a la costa grega, però amb comptagotes. L’única que va arribar al campament de LightHouse, a Skala Symaineas (el petit poblet on van a parar la majoria d’embarcacions que arriben a les illes gregues) anava carregada amb unes 50 persones. Era un «dingui» inflable de color negre amb un motor de només 30 cavalls (les barques de salvament com les ProActiva tenen un motor d’uns 200 cavalls o més per només 4 o 5 passatgers) que va sortir a les 8h del matí i va tocar terra a les 10h. A la tenda per les dones i infants un petitó que ve de l’Afganistan plorava perquè no volia que la mare li tregués els pantalons xops després de dues hores de travessia. Les seves dues germanes afganes s’estaven assegudes molt serioses al banc esperant que els trobessin les peces de roba de la seva talla. Però el rostre seriós de les petites es va transformar davant del xupa-xup que els va oferir una voluntària, i fins i tot el seu germanet va deixar de plorar. Amb els petits a punt, era el torn de la mare. Mentre l’esperaven, els tres germans van sortir a jugar a l’espai infantil que hi ha habilitat a Skala Sykamineas. Rialles mentre baixaven pel tobogan o al gronxador.

Espai de joc infantil a LightHouse

Espai de joc infantil a LightHouse

Però avui dijous els voluntaris miren al mar amb preocupació. Esperen que no arribi cap «dingui» perquè el vent bufa fort i alça les onades. Les barques dels pescadors estan totes lligades al petit port, cap d’ells s’ha atrevit a fer-se a la mar. Tot i el mal temps, tant el campament de LightHouse com el veí Platanos Team (una iniciativa d’anarquistes grecs) estan a punt per si reben un avís dels equips de rescat que els porten una barca, perquè saben que les màfies de l’altra banda del mar han obligat algunes vegades els refugiats a embarcar-se en situacions de risc si no volien perdre els milers d’euros que han pagat.

El campament de LightHouse, però especialment el de Platanos, molesten a les institucions internacionals. I és que són iniciatives autogestionades que no estan sota el control de cap gran organització humanitària. El primer és fruit de la ràbia que sentia un suec en veure la situació dels refugiats que va decidir instal·lar-se a la platja on arribaven els «dinguis» per rebre’ls amb dignitat, i se li han anat sumant desenes de persones; el segon l’impulsa el moviment llibertari grec en un terreny que han okupat del qual els han intentat desallotjar en diverses ocasions sense èxit. Tots dos treballen de manera coordinada entre ells, amb les Dirty Girlz (un grup de dones d’Holanda que s’encarrega de recollir la roba mullada que deixen els refugiats, la renten, l’assequen i la reparteixen pels campaments de l’illa) i amb els equips de salvament que hi ha a la zona: els badalonins de ProActiva i Metges Sense Fronteres. El darrer obstacle amb el que han topat és que els han prohibit cuinar als campaments per «insalubritat». Però una visita a les cuines d’aquests dos punts de benvinguda desmunta immediatament l’acusació. La sensació a tots dos camps és que els volen fer fora, però asseguren que no se’n sortiran.

La setmana anterior havia estat com les precedents: 7, 8, 10 barques arribaven cada dia al campament de LightHouse. La situació no només ha canviat a Skala Sykamineas, sinó a tota l’illa. Per què aquest canvi? Hi ha rumors, especulacions. La Unió Europea està pressionant Grècia perquè endureixi la frontera marítima, amb l’amenaça de fer-los fora de l’Espai Schengen (tota la zona europea que ha eliminat les fronteres internes). Però al mar no es poden alçar murs i les autoritats gregues han advertit que no pensen enfonsar els «dinguis» al mar. Hi ha qui diu que hi haurà una visita imminent d’autoritats europees d’alt nivell i que Grècia vol tenir-los contents; altra gent assegura que la guarda costera recull els refugiats a alta mar perquè no arribin als campaments autogestionats i que aquests desisteixin i marxin, i siguin les grans ONG les qui s’encarreguin en exclusiva de l’acollida. Unes ONG amb treballadors assalariats que alguns voluntaris han pogut comprovar que es regeixen per criteris molt burocratitzats i, per exemple, no donen una manta a una família que passa fred perquè els seus superiors els han dit que encara no poden repartir les flassades que acaben d’arribar.

Un altre dels dubtes és què passa a la costa que hi ha a sis milles. Com és que surten menys barques? Tampoc ho sap ningú del cert. El que sí que se sap és que hi ha milers de persones al costat turc que volen travessar el Mediterrani, com les més de 800.000 que ho van fer cap a Grècia el 2015, de les quals 731 van morir ofegades (informacions actualitzades a la web de IOM). Perquè les guerres no s’aturen i cap de les potències que hi tenen interessos (per motius geoestratègics, petrolífers, econòmics, armamentístics) ha mostrat voluntat real de posar-hi fi.

Mentrestant, en Parwiz i la seva família ja deuen haver arribat amb el ferry a Atenes. Allà els espera la dura travessa dels Balcans, un llarg camí fins a Alemanya, el país on ells i la majoria de refugiats diuen que volen anar. Quan siguin a la capital grega uns autobusos els recolliran i els portaran fins la frontera amb Macedònia, país que creuaran en tren. Els més informats sabran que hi ha transport públic al llarg de la ruta, però les màfies, sovint conxorxades amb les policies locals, n’enredaran a molts per extreure’ls els diners que porten a sobre, per alguns tot el que els queda de la seva vida anterior. I milers de menors quedaran atrapats per xarxes criminals.

Port del poble pescador de Skala Sykamineas

Port del poble pescador de Skala Sykamineas

El vent s’ha aturat fa una estona a Skala Sykamineas. No hi ha ni una onada, però les barques de pesca continuen amarrades. Al voltant del foc alguns voluntaris fan guàrdia. D’altres aprofiten per arreglar el campament, ampliar la tenda on es canvien les dones i infants, i pintar de coloraines alguns dels espais per fer-los encara més acollidors. També renoven els cartells en diverses llengües que informen de la ruta que tenen pel davant els qui arriben amb els «dinguis». Altres voluntaris dinen, prenen el te, miren el mòbil als tres bars que hi ha al petit port, també un grup de policies portuguesos amb els braçalets de Frontex. I també alguns pescadors que estan cansats de recollir cossos de persones amb les seves xarxes i que no dubten d’ajudar totes les barques de refugiats que ho necessiten. Els socorristes de ProActiva repassen la seva llanxa comprada a partir de milers de donacions personals.

Vista de la costa turca des del campament de LightHouse

Vista de la costa turca des del campament de LightHouse

El mar és en calma, però és una calma estranya. Ni una embarcació navega per la llenca de mar que separa Turquia de les illes gregues, només es veu un vaixell petrolier a la llunyania. És una calma trasbalsada per la convicció que a les muntanyes que hi ha a l’horitzó milers de persones com en Parwiz, vingudes de Síria, Iraq i Afganistan, però també d’Iran, Paquistan, el Marroc, Algèria o el Congo esperen l’oportunitat per fer el salt que la Unió Europea els nega. Lluny d’aquí, tancats en despatxos daurats, els totpoderosos capitostos d’Europa fa mesos que es rifen la vida de centenars de milers de persones que fugen de guerres, conflictes i pobresa que aquests mateixos mandataris han contribuït a crear o a alimentar. Al carrer, per al dia 27 d’aquest mes de febrer, hi ha convocada una marxa europea per reclamar un passatge segur perquè les persones refugiades no hagin d’arriscar la vida ni destinar milers d’euros per demanar asil.

Laia Altarriba, periodista. Crònica escrita des de Lesbos, Grècia.

 

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress