Carnaval com cal

Maiol Roger

Maiol Roger

Sento l’olor del Carnaval / que s’atansa / misteri. Permetin-me profanar dos versos de Mishima per introduir el Carnaval. L’autèntic, és clar. No parlo de les festes de disfresses de poble, on sempre hi ha un noi vestit de mafiós i una noia que vol ser sexy en diferents versions: cowboy, infermera, vampir… Tampoc parlo de la versió provinciana, pixapínica i gandiashòrica de Río de Janeiro que venen a Sitges, ni de la decepció al saber que la rua de l’Extermini no feia honor al seu nom. (Nota: extermini metafòric, no se’m vinguin a ofendre les ments mancades de sàtira). Parlo del Carnaval, així en majúscules, el de Vilanova i la Geltrú.

Com que un és crític per naturalesa, primer ens queixarem. I ens queixarem que els quillos s’apropiïn de la merengada i la seva obsessió per convertir qualsevol sa exercici d’empastifada en una exhibició de neandertalisme. També ens queixarem de l’imparable creixement del lluentó a l’Arrivo, fet que comportaria, en qualsevol societat civilitzada, l’ingrés immediat dels participants en camps de reeducació carnavalescs amb  l’objectiu d’acabar amb  les rues de xonis ballant els últims èxits de King Àfrica en imperfectes coreografies fabricades per algun degenerat, embotits en trajos de lluentons on no hi cabria ni la dieta Dukan en persona i amb una quantitat de purpurina inversament proporcional al seu bon gust, al Carnaval i a la vida.

Són, probablement, els mateixos que quan són pares porten als seus fills al Caramel perquè toca, perquè el Carnaval infantil té sentit si la teva filla, que en un futur s’embotirà en aquell trajo, va vestida de princesa, i el teu fill de pirata. I tu, com que només entens el Carnaval com una molèstia a pagar per viure en una ciutat raonable i a prop de Barcelona, et vestiràs amb  abric i et compraràs unes ulleres falses amb bigoti per poder entrar amb el teu fill a la festa sense que a la porta et diguin qe la gent vestida de “persona normal” (hi ha una resposta més retorçadament imbècil en aquesta vida carnavalesca?) no pot entrar. Beneïts els pares que es disfressen de dalt a baix i s’acullen a recollir confeti i ballen cançons infantils com si els hi anés la vida: vostre és el regne del cel.

L’evolució dels falsos carnavalistes els porta a entendre la comparsa com una benedicció comercial per a Joseba, de Carglass, obstinats en destruir abans que saltar, en ballar el paquito el Chocolatero abans que el Turuta, en cridar ‘a por ellos a por ellos’ i qualsevol càntic que es pugui cantar amb la mateixa lletra de l’himne d’Espanya i acabar agafant el tren per anar a la seva autèntica realitat, altre cop la veïna, saturada i emperifollada Sitges, la seva autèntica pàtria.

I ara em permetran una mica de sentimentalisme. M’ho permetran perquè són perfectament lliures de deixar de llegir, que aquí som tolerants. Per sort hi ha un altre Carnaval. El que jo conec es basa en Can Pistraus, entitat lúdico-festiva i cultural que res té a envejar a l’Acadèmia Sueca. El carnaval vol dir passar-se l’arrivo cantant com a desesperats qualsevol cosa que ens punxin, buscant la sàtira, el vinagre i el riure més enllà de l’estètica, les coreografies, i el davidciverisme. Vol dir que la comparsa és la festa més important de l’any, que s’ha de complir estrictament amb les regles d’uniforme, que els caramels es llencen amb tranquil·litat i la festa es viu intensament. Significa que als Coros el més important és participar, i que a l’afinació delictiva s’hi suma una més que raonable dosi de mala llet a les lletres. I significa que el Vidalot és inexcusable tot i que els últims anys s’hagi perdut l’essència, l’autenticitat. Vol dir que qualsevol moment és Carnaval, qualsevol dia a qualsevol hora i que dimecres de cendra dues preguntes no ens deixaran dormir: quan se n’anirà aquest mal de cap? Quin dia cau la comparsa de l’any que ve?

Perdonin, que m’he posat sentimental. Però és que el meu és el millor carnaval del món. Perquè el carnaval no és per veure’l. El carnaval és per viure’l.

Maiol Roger, Vilanova i la Geltrú, 1986. Em vaig voler fer periodista per entrar gratis al camp del Barça, després de comprovar que les meves habilitats futbolístiques eren pitjors que el xató de Sitges. Després em vaig enganxar a la política, quan encara parlàvem d’un artefacte anomenat Estatut. Intento explicar què passa des d’El País i, puntualment, a El Món a Rac1. 

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress