Cròniques passejades

maria_carme_rafecas_vert

Avui el carrer és la vitrina oberta de tots els llibres, s’engalana amb flors i senyeres, atreu la gent com si ho fes amb la pluja. És vint-i-tres d’abril i sóc a Barcelona. Una multitud camina compassada per aquest epicentre, de Passeig de Gràcia a Diagonal i de Canaletes al Liceu, i sembla un riu que desborda per tota la ciutat.

Una deriva desenfrenada que ignora els anònims de les cantonades, l’home sense braç, la dona amb la mà estesa. Ignora l’exiliat que ronda dos amants per vendre’ls una flor del ram sublim, dissimulant perplex vora la bombolla insonora d’abraçades.

A la plaça un pare i una mare beuen vi mentre els nens juguen. Són la imatge de la bola de cristall de segons qui passeja; i el reflex de les copes ofega tot anhel de vida apassionada. Els nens fullegen un conte, una llegenda tan estimada com la llengua amb què escric però que em diu sigues bonica i indefensa. Com el símbol mil·lenari de la rosa vermella, de Nossis a Bécquer, de les pintures de Venus a La Bella i la Bèstia. I de sobte, enmig de la gent, la sirena d’una ambulància pertorba el goig i la disbauxa: el cavaller ha ferit la princesa que es volia convertir en drac per volar i per ser rebel.

Hi ha qui desconeix la llegenda; vianants que caminen amb la mirada fixada en les gotes d’aigua de la vorera o les cagades d’ocell, sota el cel gris, i pensen que és l’hora d’anar al locutori. D’altres, diferentment, la volen desconèixer mentre una bandera espanyola oneja equivocadament per a l’ocasió.

A l’altra banda de les parades, un món diferent teixeix la seva pròpia festa: encaixades de mans i signatures que filtren la munió com la presa d’un pantà. Com ahir al vespre, que en una festa privada escriptors, artistes i editors brindaven, feien contactes i somreien, paradoxalment, alçant la copa al mercat de la cultura en decadència, la minoria obsessionada, la fatiga dels somnis, la incerta ruïna de cadascú. L’esperança.

Alguns sostenien la copa sentint-se fora de lloc: qui voldrà llegir assaigs sobre la mort? Qui s’interessarà per la història d’una fàbrica tancada? Qui frisarà per llegir la meva poesia? D’altres se sentien sols entre tanta parafernàlia: qui no ha entès que només celebrem la cita del capitalisme amb l’amor? Qui revelarà que això és la mera, trista i encallada supervivència dels editors?

Uns altres volien caminar sobre pètals de rosa. Però qui diu una rosa diu una copa de cava rosat, diu un pin, un color que no és vermell, un tros de plàstic, un roser, un dibuix, un llibre en blanc, un clavell. Qui diu una rosa diu brindar. Qui diu una rosa diu una dona, qui diu una dona diu un home. Qui diu Sant Jordi diu un dia normal, esplendorós i feliç, la literatura que ens amara com la humitat del carrer.

M. Carme Rafecas

 

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress