De Ceuta al Penedès

Ermengol Gassiot

Ermengol Gassiot

“De què serveix la lluita diària?” “On ens porta denunciar i denunciar?” Quantes vegades no hem sentit frases com aquestes? Estic segur que moltes. I que també hi ha hagut moments en que ens hem plantejat si no seria més còmode la vida gaudint de tot allò que podem gaudir i apartant la mirada de les coses que ens fan bullir la sang. Som molts els i les militants de l’esquerra radical que sovint ens hem preguntat si, a part d’una ser una mostra de resistència i dignitat, el nostre activisme quotidià serveix per alguna cosa, en el sentit de canviar la realitat.

Doncs jo crec que si i vull mirar d’exemplificar-ho. Fa uns dies, a Ceuta, la Guàrdia Civil va metrallar amb bales de goma i gasos lacrimògens a desenes de migrants que intentaven arribar nedant a territori espanyol. El resultat més menys el sabem: un mínim de 15 vides segades, que s’afegeixen als milers de morts intentant creuar els murs que la UE imposa arreu de la Mediterrània. Ara bé, els primers dies la majoria de mitjans d’informació parlaven de la tragèdia com si els migrants, nedant, exhausts, s’haguessin ofegat tot sols. Poc a poc van començar a aparèixer frases aïllades i més tard petits paràgrafs dient que organitzacions de defensa de les persones migrants i dels drets humans apuntaven a una responsabilitat activa de la Guàrdia Civil en tot l’assumpte. Que persones esgotades, al mig del mar, van patir una pluja de bales de goma que els va impedir arribar, mai més, a terra ferma. Van ser aquests moviments socials, aquests col·lectius, els qui van desemmascarar el que segurament havia estat la causa principal d’aquestes morts. I poc a poc els mitjans en van haver de parlar i tractar de mentider el director de la Guàrdia Civil. I als bars, entre converses de futbol, o de qualsevol altra cosa, algú ha tret aquest tema. És a dir, hem pogut trencar el silenci i assenyalar una realitat que se’ns amaga a la perifèria d’aquesta Europa fortalesa.

Més a prop de casa nostra, els darrers mesos hem assistit a situacions similars. Ara sabem, i no pas per les informacions de primera hora dels mitjans, que l’Ester Quintana va perdre un ull per una pilota de goma. O que en Juan Andrés Benítez va morir al Raval a mans dels Mossos d’Esquadra, i no perquè tingués la sida o hagués pres estimulants, com alguna nota de premsa d’Interior va arribar a afirmar.  I també sabem que en Yassir va morir a la comissaria del Vendrell en unes circumstàncies molt difícils de justificar pels mateixos Mossos d’Esquadra. Ens ho va explicar el col·lectiu d’amics i amigues del Iassir que, de manera organitzada, van ser perseverants en la denúncia. La seva insistència no només acompanya un procediment judicial en marxa sinó que, i al meu parer encara és més rellevant, ens ha recordat les dures condicions d’assetjament que pateixen diàriament una part dels nostres veïns. Simplement per venir d’on venen.

Que es parli de les morts a Ceuta, al Raval o al Vendrell són petites victòries nostres. Ho hem provocat nosaltres amb la denúncia que, a part de justa i digna, és absolutament necessària. Personalment, penso que hem de ser perseverants i insistents. Hem de fer de la crítica i la denúncia una part de nosaltres mateixos. I ho podem fer en petites situacions. Per exemple, perquè no ens aturem i preguntem què passa quan veiem a la policia aturar a veïns nostres pel color de la seva pell o per la sospita de venir de fora a UE?. Els podríem ensenyar també nosaltres el DNI o, simplement, parlar amb la persona assetjada i preguntar-li si es troba bé, per posar un parell d’exemples. Si rebutgem de manera activa veure aquest tipus de situacions com a normals i les assenyalem, contribuïm a fer-les més difícils.

(Mentre escric aquestes darreres frases em ve a la memòria una noticia del Diari de Terrassa de fa uns anys. Explicava que diverses persones havien increpat a varis policies municipals que havien immobilitzat al terra un venedor immigrant senegalès i es dedicaven a pegar-lo. La pressió dels vianants va obligar a la policia a alliberar-lo i a fugir corrents entre retrets per la seva actitud racista i violenta).

Ermengol Gassiot Ballbè. Veí de Vilobí, és arqueòleg i professor i secretari del Departament de Prehistòria de la UAB. Ha militat en diversos moviments socials. Actualment és secretari d’acció social de la CGT de Catalunya i participa activament en diverses iniciatives en defensa de la universitat pública.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress