de ciment i roses

jan_faidit_2

Jan Faidit

El Ple Municipal de l’Ajuntament vilanoví, amb els vots previsibles i en sessió de primer de desembre de l’any passat, va aprovar uns canvis de nomenclàtor en la denominació de tres carrers i una platja de la localitat. En el cas de la Platja, la cosa no passava de ser el reconeixement formal al nom popular que, molt especialment les usuàries de l’espai, havien donat al mateix. En el cas dels tres carrers, la vinculació amb la història oficial, és a dir negra, de la militarada espanyola, en recomanava el canvi de feia anys. I per allò de la proximitat electoral, al final s’ha consumat. No seré jo qui es queixi del tema: que a Vilanova hi hagués carrers amb nom de paios que van bombardejar Barcelona o fundar la Guàrdia Civil feia feredat. Que ara, per exemple, el carrer de darrere la caserna dels civilons respongui al nom de Lluís Maria Xirinachs té el seu què: una mica allò que ja deia Bobby Sands, la nostra revenja serà el somriure dels nostres fills. I per sort, el nostre.

Una altra cosa és que, si bé “políticament” puc estar d’acord amb rebatejar els tres carrers (i alguns més que s’haurien de renomenar), el fet que l’administració local ho hagi fet sense la participació de les veïnes afectats, i comunicant-ho dos mesos després de la seva aprovació per Ple, doncs ja demostra una mica com poden arribar a funcionar les coses “administrativament”. Però en fi: aixo ja són titonades d’una servidora. Una altra cosa són els detalls: el carrer d’Albert Virella (antic Marquès del Duero), magne historiador local, ha vist com darrerament se’l reasfaltava després d’anys de reclamacions del veïnat. A hores d’ara ja no té aquell fart de sots i desprendiments que l’acostaven més a un carrer de postguerra que no pas al segle XXI; pas de vianants pintat i lluent, com les ratlles grogues de davant dels guals. Això sí: si veniu per la rambla Samà i gireu abans del pas sota via, recordareu ràpidament com era aquell carrer fa uns mesos … perquè l’asfaltat va començar just a la cantonada, i no va arribar a la rambla. Serà, potser, que les usuàries d’aquella via amb capacitat d’incidència sobre l’administració potser hi arriben pel carrer Parlament. Ja se sap que els camins de la mobilitat són inescrutables (que els ho preguntin als semàfors de davant de l’AKI, sinó, o a totes les illes de color blau i els carrils bici que han florit a la ciutat abans de la primavera).

Però no ens entretinguem amb les senzilleses de la política menor. Aprovem el canvi. I proposem-ne més. Però sobretot proposem la dignificació dels espais, dels noms i -com a conseqüència de la memòria. A la rambla dels Josepets, hi ha un senzill recordatori on hi hagué la casa on va néixer Francesc Mac, l’Avi (senzill, però hi és); algunes cases, històriques, tenen plaques identificatives a la façana o indicacions al terra amb l’any de construcció (això va ser efecte del famós Plan E del Zapatero); hi va haver una època en que, davant del Patates Fregides (us llepareu els dits!) hi havia un plafó sobre la Ruta no recordo si dels indianos o del modernisme (contrasentit estètic brutal, val a dir). Però poca cosa més: si fem una passejada per Vilanova no roman cap vestigi del passat industrial de la ciutat a excepció de la xemeneia de Cal Ganeta. Potser que alguna regidoria, posem la de Cultura o la de l’ínclit Gerard Figueras, hi donin un parell de tombs i facin una actuació. Amb poca despesa, ho entendrem: però amb intenció i voluntat, que és el que compta.

Hi ha un carrer a Vilanova, però, que mereixeria no només una placa sinó una millor ubicació. Un monument. És el carrer dedicat a Roser Dolcet, situat a la Masia Nova, en una zona industrial. Roser Dolcet (o Rosa, o Dulcet, que de tota manera en trobareu referències) va néixer a Vilanova a finals del segle XIX, i va morir a l’occitana vila de Carcassona a l’inici del darrer terç del segle XX, després de l’exili obligat per la quaresma feixista. Filla de republicà federal, Dolcet fou militant de la CNT i excel·lí en tasques organitzatives fins al punt que, en algunes publicacions, se l’ha definit com a una mena de Federica Montseny bis juntament amb Llibertat Ródenas. Curiosament, la seva carrera militant va catapultar-se arran de la seva intervenció en la gran vaga tèxtil de Sabadell (1913). La lectora, pacient, potser es preguntarà què hi feia la vilanovina a Sabadell. Doncs molt senzill: el 1912 va ser acomiadada de la seva feina, en una fàbrica local, per cometre el terrible delicte de viure amb el seu company (el que ara se’n diu parella de fet, i abans se’n deia gràcies a la influència eclesiàstica via La Defensa, viure en concubinat). Qui estigui més interessat, pot trobar una senzilla biografia en el projecte Veu Obrera. O a la immensa obra magna de Miguel Iñiguez Esbozo de una enciclopedia histórica del anarquismo español, editada el 2001 per la Fundación Anselmo Lorenzo, on es descriu de manera més clara la seva vida en aquells anys: “Una de las más famosas propagandistas de la idea anárquica y sindicalista durante la preguerra. Hija de padre federal asistió a la escuela hasta los catorce años, edad infrecuente en la época, alumna de Soledad Gustavo; también a su padre debe tempranas lectures de autores anticlericales y anarquistas. Abandonada la escuela, trabajó en el textil de su ciudad y se afilió a las Tres Clases de Vapor. Con apenas 20 años se mostró como mujer temperamental y con inquietudes, capaz de enfrentarse a las convenciones sociales: se convierte en activa propagadora de las ideas manumisoras y se une libremente con un hombre, primer caso dado en su ciudad, con los esperables resultados: expulsada del trabajo se aplica el pacto del hambre (1912).Marcha a Sabadell, donde se señala su presencia en la huelga del textil (mitin del 3 de agosto de 1913), perdida la cual emigra a Francia (1914) y desarrolla activa propaganda antimilitarista en Sète entre las tropas, por lo que tiene que salir rumbo a Montpellier“.

Ja em dirà, apreciada lectora, si la biografia de la militant Dolcet no es mereix alguna cosa més que delimitar la frontera industrial amb Sant Pere de Ribes. I gent com Pere Colomer, Joan Arans o Ricard Mestre, alguna cosa més que no pas ser citats al final d’aquest article.

Jan Faidit. Diuen que els faidits van ser cavallers occitans que, més enllà de la seva confessió, van defensar a mort els càtars durant la croada francopapal contra l’anomenada “heretgia”. En fa vuit-cents anys, pam més pam menys, però sempre és bo que les coses reneixen de les cendres. Aquí hi trobareu una mica de literatura, un polsim d’actualitat, alguna referència política i, com deia el Baró Lec, pensaments despentinats.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress