de combats i companys

jan_faidit_2

Jan Faidit

Demà dissabte, és 25 d’abril. Una data que, per a qui signa aquests pensaments despentinats, té una especial significació. Per triplicat.

Demà és l’enèsim aniversari de la batalla d’Almansa (1707), aquell desastre militar en què els maulets van caure davant de les tropes felipistes i van començar l’eliminació política de les estructures d’estat d’aquesta llenca de terra. Adéu a la monarquia polisinoidal, hola al centralisme d’arrel francesa: Xàtiva cremada, els Decrets de Nova Planta i, com cantava Al Tall, la mà generosa que obria la porta a la gàbia i agafa el pardal del coll. Curiosament, demà també és l’aniversari de la proclamació de la insurrecció nacional per part del CLNAI (Comitè d’Alliberament Nacional de l’Alta Itàlia), el grup que coordinava els partisans de la resisència antifeixista a la Itàlia de la Segona Guerra Mundial: aquell dia, els partits implicats en la resistència armada contra el feixisme de la República de Salò i els seus amics nazis, decretaven que tots els membres”del governo fascista e i gerarchi fascisti colpevoli di aver contribuito alla soppressione delle garanzie costituzionali, d’aver distrutto le libertà popolari, creato il regime fascista, compromesso e tradito le sorti del paese e di averlo condotto all’attuale catastrofe, sono puniti con la pena di morte e, nei casi meno gravi con l’ergastolo”. Tres dies després, el comandant Valerio ajusticiava Benito Mussolini. Itàlia serà moltes coses, i tindrà una història molt peculiar a partir d’aquell moment: però el 28 d’abril de 1945, tots els partits de tradició democràtica i resistent, de la Democràcia Cristiana al PCI, passant pel meu estimat Partit d’Acció, van segellar un acord de sang contra el feixisme. I cal no perdre de vista que, a Itàlia, el dictador mor condemnat; a Alemanya, se suïcida; a l’Estat espanyol, mor al llit. Tres dictadors diferents, tres finals diferents que per si sols expliquen moltes coses.

Finalment, el 25 d’abril és l’aniversari d’una de les més grans operacions militars de tots els temps, i una de les poques revolucions incruentes (o gairebé): la revolució dels clavells portuguesa. Immortalitzada al cinema, gairebé fil per randa, gràcies a aquella pel·lícula de Maria de Medeiros amb la figura del capità Salgueiro Maya com a protagonista central: “Capitanes de Abril”; convertida en un mite popular gràcies a la seva faceta més romàntica (els clavells, Zeca Afonso i la seva Grândola, vila morena), la revolució portuguesa va ser dissenyada fins al darrer detall per un veritable estratega: Otelo Saraiva do Carvalho. Militar, nascut als territoris d’ultramar de l’imperi lusità, home que en les guerres colonials va forjar-se una ideologia antiimperialista i revolucionària i un veritable cervell de la logística i l’estratègia. Llegir les seves memòries o simplement escoltar-lo en algunes de les seves intervencions en debats i fòrums, disponibles a YouTube, et transporta a l’entusiasme d’aquells dies a Lisboa: enderrocar un règim dictatorial, feixista, com aquell qui enderroca un castell de cartes. Com si fos la cosa més fàcil del món. I no ho era. Ell amb el seu pla, i els conjurats amb la seva valentia, van fer que ho semblés.

Almansa. Valerio. Grândola. Tres moments crucials, cadascun a la seva manera. La batalla del XVIII va inclinar decisivament la balança en la denominada Guerra de Successió, amb les conseqüències que tots coneixem; la insurrecció final a la denominada Alta Itàlia va servir per accelerar el final de la guerra a Itàlia, i segellar una aliança antifeixista més enllà de la retòrica; la revolta dels capitans va servir per portar la democràcia parlamentària a Portugal  …  i perquè el règim franquista prengués precaucions per evitar el contagi. Tres moments important en cadascun dels “blocs històrics” en què s’insereixen: pel que tingueren de canvi, en positiu o en negatiu. I pel que sigui, per atzar o per la tendència humana a ser més moguts en primavera, coincideixen en el mateix dia de l’any. Un dia que per mi sempre comença i acaba igual: al matí, amb el despertador recordant-me que “o povo é quién máis ordena” i al vespre, mentre escolto la cantata d’Al Tall, preparant un senzill plat de pasta a la milanesa. Carregadet de pebre. I recordant, com cantava el de Verges, que encara hi ha combat.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress