de iustificationibus

jan_faidit_2

Jan Faidit

No sembla la millor manera del món començar les col·laboracions amb un mitjà de comunicació amb una justificació; però que no sigui la millor manera no vol dir que no sigui necessari. A Xarxa Penedès, com podrà comprovar la pacient lectora, les persones que hi escriuen ho fan a cara descoberta. Servidora, de moment, n’és l’única excepció. I l’explicació és senzilla, però servirà per escriure el primer article.

Els pseudònims, generalment, s’han emprat per amagar la identitat. De manera voluntària. Autors de literatura de cordill o libels revolucionaris, situacions de dictadura o atenallament de la llibertat d’expressió o d’altres llibertats (formals o no) … A priori, doncs, en una situació de normalitat, els pseudònims no haurien d’existir. Però en el joc de miralls que és tot plegat, l’opció i la darrera paraula és de qui signa i el concepte normalitat és molt relatiu. Escriure opinió i treballar a l’administració, de cara al públic, enmig de la corresponent jerarquia tècnicopolítica, es fa difícil; encara recordo el cas d’un treballador de Cultura d’un Ajuntament del Garraf que per opinar sobre la situació d’una institució local en una taula rodona organitzada per una entitat centenària, es va endur una esbroncada dels llavors Arcalde, ara pensionista i ja retirat de la política (però no de la seva columneta al Diari de Vilanova). Però més enllà d’una esbroncada o de la gent que amb la millor -o la pitjor- voluntat et comenta l’article, per mi el pseudònim és simplement una petita llicència que em permet diferenciar les diferents facetes de la meva personalitat, com totes complexa. Més que no pas una màscara, és una mena de barret que m’abillo per fer una determinada activitat. De la mateixa manera que no em vesteixo igual per anar a treballar, a sopar amb els amics, o a córrer. No és que m’hi vulgui comparar, però pensem en el cas Banville/Black. El senyor John Banville és un escriptor irlandès, dens, admirat per crítica i lectors, autor d’obres com El mar. I també és autor de novel·les negres amb la Irlanda dels anys cinquanta de fons protagonitzades per un metge forense anomenat Quirke, i editades a casa nostra per Bromera. Què fa Banville? Es posa el barret, o la gorra, segons escrigui. Com un altre escriptor irlandès: Brian O’Nolan. En aquest cas, però, la cosa ja és fora de sèrie: O’Nolan tenia un pseudònim, sobrenom o malnom per cadascun dels tipus de literatura que practiva (i cregui’m, no eren pas pocs). Flann O’Brien, Myles na gCopaleen, Brother Barnabas, George Knowall: triï vostès mateixos …

Doncs això: en la meva vida sobre pantalla, o paper, el meu barret és el de Jan Faidit. Els qui no em coneguin personalment, una fotografia i un nom reals no els aportarà informació; els qui em coneixen, saben perfectament qui sóc perquè aquest barret, aquesta gorra, fa anys que la passejo per Facebook o Twitter. Deixem pel proper article, en tot cas, la tria d’un cognom aparentment estrany.

Jan Faidit. Diuen que els faidits van ser cavallers occitans que, més enllà de la seva confessió, van defensar a mort els càtars durant la croada francopapal contra l’anomenada “heretgia”. En fa vuit-cents anys, pam més pam menys, però sempre és bo que les coses reneixen de les cendres. Aquí hi trobareu una mica de literatura, un polsim d’actualitat, alguna referència política i, com deia el Baró Lec, pensaments despentinats.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress