Hem decidit rebel·lar-nos

Marcel Martínez

Marcel Martínez

Des de fa anys que la societat vilafranquina – i per extensió la catalana – travessa una triple crisi que afecta gairebé totes les capes de la societat.

Els símptomes són més que evidents: exclusió social, increment de la diferència rics/pobres, manca de llibertats democràtiques, desconnexió poble/polítics…. El diagnòstic és triple, i triple és la crisi que ens afligeix com a poble: crisi social, crisi nacional i crisi democràtica.

Crisi social derivada d’una fallida econòmica – prevista i advertida per la majoria de moviments socials – i amb conseqüències prou conegudes per tothom. Precarietat, atur, tap generacional, desnonaments, pobresa energètica, malnutrició infantil… Un trist i llarg etcètera que ens està convertint en una societat empobrida i que condiciona el futur de les generacions futures. Estem vivint una situació d’emergència social que pot ser resposta, pel que fa als ajuntaments, posant les persones com a eix central de la política local, prioritzant les polítiques socials, no només assistencials, sinó de dinamització laboral i cultural. No pensant en les elits de qualsevol racó d’Europa sinó en una Vilafranca que ha d’explotar el potencial de la seva gent. Apostant per dinamitzar l’economia local i no les infraestructures d’elit que no generen cap valor afegit a la ciutadania.

La sortida de la crisi serà col·lectiva o no serà. No volem viure a la ciutat de la marca Vilafranca, volem viure en la Vilafranca dinàmica, activa i creativa que estimem”.

La nostra democràcia està malalta, les institucions i els vells partits també, per molt que adoptin imatges o noms nous. El descrèdit d’unes institucions deslegitimades per la manca de capacitat d’avançar al mateix ritme que la gent cada cop és més gran. Cal avançar en la participació ciutadana com a garantia d’una societat més democràtica i sana. Per a fer-ho, és indispensable reforçar la cultura democràtica en tots els àmbits on es desenvolupa el dia a dia: escola, feina, associacions de veïns… Qualsevol altra pretensió de fomentar la participació des de les institucions és pur màrqueting electoral. Les lleis no són suficients; cal introduir en la societat la idea que la democràcia no és la delegació dels assumptes col·lectius i votar cada quatre anys sinó la organització en tots els àmbits, el diàleg constant i el sentit crític. Hem d’entendre la gestió d’allò públic com allò que ens afecta individualment a cadascú de nosaltres.

Una societat participativa demana implicació col·lectiva. Però demana també responsabilitat als que hem decidit incidir en la política des de les administracions. I això no demana polítics professionals, sinó persones implicades, lliures de deutes amb les entitats bancàries o amb els grans poders econòmics o mediàtics.

El nostre país es troba en un atzucac impossible de dotar-se d’eines necessàries per fer front a la situació actual – com l’anulació de lleis contra la pobresa energètica o d’impostos a la banca per part de l’estat – en un clar procés de recentralització del poder polític. Al mateix temps, pateix una clara agressió en l’àmbit cultural i lingüístic.

Som les independentistes que mai hem deixat de ser-ho, atès que no veiem cap mena de futur dins l’estat espanyol, aliè a la realitat catalana i hostil a les demandes de democràcia de la nostra societat. Les aspiracions catalanes han tingut sempre dos enemics: l’estat espanyol – que no la societat espanyola–, i també les elits catalanes, que no han tingut cap mena de dubte a esser fre de les demandes de llibertat a canvi d’unes molles cada cop més escasses.

I és que no volem un nou país per a reproduir el model actual, volem un país per a l’aprofundiment democràtic, per a eliminar les desigualtats socials i els privilegis. No volem el país dels Fèlix Millet o el clan Pujol. Volem la independència per canviar-ho tot. I no sabem entendre-la d’una altra manera, perquè independència també és alliberar-nos de les elits que han estat xuclant la sang a les classes populars i que han gestionat el país segons els seus interessos.

Un ajuntament no pot amagar el debat ni la participació, ni deixar de donar la cara per la seva gent quan centenars de vilafranquins ens varem mobilitzar amenaçats en tot moment per l’estat espanyol. L’ajuntament de Vilafranca no va moure ni un sol dit per fomentar la participació en el 9N; ni plafons per propaganda, ni debats públics, ni campanya institucional… Volem un ajuntament que sigui motor de debat i un element actiu en la construcció nacional, sempre de bracet amb els moviments populars que així ho reclamen.

La situació és clara i la resposta, evident. O ens creiem que els de sempre, els que ens han posat en aquesta triple crisi ens la podran treure, o decidim que ja és hora de rebel·lar-nos i prendre el control. O abandonem la vila de la grisor i a la deriva o ens responsabilitzem col·lectivament per a esser agents de canvi.

O cedim o ens mantenim ferms.

Hem escollit, dignament, què volem, i mereixem una altra Vilafranca
Hem escollit treballar per construir plegades ,i plegades capgirar Vilafranca

Marcel Martínez i Mañé. CUP Vilafranca del Penedès

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress