del llenguatge i el seu currículum ocult

jan_faidit_2

Jan Faidit

La meva relació amb el teatre, llevat de comptades excepcions, ha estat quasi sempre com a espectador. Les excepcions són puntuals, i es poden comptar amb els dits d’una mà: de sant Josep amb la vara florida a cinquè d’EGB, i un petit paper en un obra de teatre crec recordar que al curs anterior. L’obra en qüestió crec que l’ha patida tota una generació, com a mínim, de catalanes; un poble amb només cent paraules malvivia fins que un dels joves de la localitat roda el món i torna al born com una mena d’enciclopèdia ambulant, davant de la sorpresa dels seus convilatans: hi ha més paraules! En el seu al·legat final, el concepte era senzill: un nom per a cada cosa, i a cada cosa el seu nom. Foucalt, devien pensar els capellans que regentaven l’escola, ja els hi ensenyaran a la Universitat … I tot això ve a tomb per un parell de fets, o tres, vistos i viscuts per qui això signa darrerament.

No sóc molt de televisió, però gràcies a ella vaig sentir una regidora de Convergència, en un ple de districte a Nou Barris, afirmant que es feia tot el possible des de serveis socials per ajudar als veïns que havien patit “la caiguda en la pobresa”. No entraré en detalls que desconec de la política convergent al Cap i Casal: el que feia mal a les orelles era en concepte “caiguda”. Perquè. Doncs perquè, com tot llenguatge, mostra més la voluntat i els valors de qui parla que no pas descriu un fet; això, aquella obra de teatre escolar, no ens ho deia. Caure en la pobresa vol dir que quan estic dempeus no hi sóc; caure en la pobresa vol dir que hi ha alguna mena de llimb on generalment viu la població que n’està allunyada; caure en la pobresa, fins i tot, implica que la pobresa sempre hi és, com un pou, però que només la veiem quan seguim amb la vista els que estaven a nivell de terra i de sobte desapareixen engolits per un forat. Caure en la pobresa és, en definitiva, ideologia. La pobresa a la qual es referia la regidora en qüestió, és l’econòmica; és a dir, caure en la pobresa vol dir ser un desnonat, una aturada de llarga durada sense cap mena de prestació, una nena que va a l’escola sense esmorzar o un adolescent que s’ha de posar a treballar en l’economia submergida per ajudar un pare que, com ell, viu a casa de l’àvia amb una pensió de 720€. Això és el que la senyora entén per caure en la pobresa: deixar de dependre d’un mateix per passar a dependre d’altres, en forma de família, xarxes de solidaritat i/o Estat. Per la senyora, la caiguda és topar de cop amb el que sempre s’ha negat a acceptar: una estructura de classes, un estat que s’afirma del benestar i no és ni assistencial, unes borses de marginació que sempre s’havien mirat d’escombrar sota l’estora, a poder ser amb operacions urbanístiques amb plusvàlues pels amics. El concepte caiguda, a més, permet pensar que hom pot aixecar-se i sortir-se’n; no sé si a Ciutat Meridiana regalen llibres de Coelho a les persones desnonades. Però la vida no és tan senzilla.

El problema és que no hi ha caiguda. No hi ha una baixada als inferns. Les visites a l’Hades cal no perdre-les de perspectiva: ja hi som. Hi vivim. Que algú que viu exclusivament del seu sou el perdi, té unes implicacions brutals: a nivell psicològic, humà, familiar i evidentment econòmic. I el sistema, està muntat així; és a dir, i seguint la terminologia de la regidora de Nou Barris, el problema no és caure, el problema són els pous i que, mentre només en queien tres o quatre, com que la pluja no havia augmentat el nivell d’aigua, tampoc era preocupant (per ella); però ara, amb tanta gent als pous lluitant per sortir-ne, la gent se’ns hi ofega i, el que és pitjor, en un sistema de “concurrència competitiva” per agafar-se a qualsevol lloc que permeti respirar, s’esbatussen entre ells. Si s’ha fet famós el concepte ‘no és una crisi, és una estafa”‘; si els ‘okupes’ alliberen, no és per casualitat. I el llenguatge no és asèptic: bé que ens ho demostren aquests dos simples exemples. I el de la regidora de Nou Barris que ho resumeix tot plegat en una mena d’ensopegada per portar els talons més alts del que convé pels temps que corren.

La gent que viu al carrer, dorm en caixers automàtics i places al costat de la Policia Local o sota el pont, no han ensopegat. No han caigut. Han vist com les xarxes de solidaritat, les familiars i les institucionals, s’engrunaven. Es desfeien. I alguns han acabat caient, sí, però en l’alcoholisme, addicció que per usar una droga legal no és menys nociva. I han entrat en una espiral de difícil gestió des de la soledat; i gràcies a un sistema que, a més, et fa sentir culpable de la teva situació, acaben rebutjant l’ajuda de qualsevol gairebé en qualsevol forma. Per això, quan veus aquestes persones alguna cosa se’t remou dins. I si a sobre veus un director de sucursal bancària que els crida i maltracta perquè s’han pixat en un caixer, t’entren ganes de clavar-li a l’esmentat bancari -que no banquer- la multiusos que sempre portes a la butxaca. Perquè si la gent fos, fóssim normals, i tinguéssim un mínim d’empatia i normalitat emocional, tractaríem a tothom amb respecte. I no funcionaríem pel capritx classista que creu que un sense sostre ho és perquè vol, i un alcohòlic pixa on li dona la gana i dorm al caixer perquè li agrada el terra dur. Però respires fort, recordes el maltractat, i que el maltractador treballa en un banc on t’hi ingressen la nòmina. I decideixes fer el que de moment està al teu abast: obrir un compte en un altre lloc, més ètic i amb certificat internacional del fet, i comprar un entrepà d’embotit i una aigua de litre i mig per aquell home amb barba expulsat del caixer i amenaçat per algú a qui el nus de la corbata li impedeix una correcta irrigació cerebral. I continues pensant que potser, en un altre univers, els directors de sucursals bancàries són jutjats i valorats pels consells d’administració no pas per les preferents que encolomen a pensionistes indefenses sinó pel tracte humà que dispensen a la gent, inclosa la que dorm en el caixer titularitat de l’entitat. El que és evident és que, en aquest món, qui això signa prefereix tenir menys interessos i una sucursal a Barcelona, que no pas dos cèntims més i un malparit administrant els seus diners.

PS. Això del llenguatge és com és. Hi ha adjectius que fan envermellir automàticament els qui els reben encara que no tinguin sentit. Stalinista, per exemple: si tu agafes algú d’esquerres i li dius stalinista, veuràs que es bloqueja, respira entretalladament, fot un cop a la taula i se’n va. Alguns franctiradors carlins amb suposades tendències simfòniques ho fan. I molts d’altres. Per allò de mantenir l’equidistància política i, sobretot, el classisme que impregna els seus escrits periòdics al Diari. Estaria bé, quan algú escriu en mitjans, que hi hagués una mena de genealogia política i familiar al costat: per saber del peu que calça, i si convé també per deduir perquè hi ha una certa estima envers determinades regidories. És una proposta que segur que atempta contra la Ley Orgánica de Protección de Datos, i té certs tics stalinistes: no em facin gaire cas.

Jan Faidit. Diuen que els faidits van ser cavallers occitans que, més enllà de la seva confessió, van defensar a mort els càtars durant la croada francopapal contra l’anomenada “heretgia”. En fa vuit-cents anys, pam més pam menys, però sempre és bo que les coses reneixen de les cendres. Aquí hi trobareu una mica de literatura, un polsim d’actualitat, alguna referència política i, com deia el Baró Lec, pensaments despentinats.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress