Del municipi a la construcció nacional: la participació de base com a instrument imprescindible

Llorenc Casanova

Llorenç Casanova

Repetit infinitat de vegades i no per això menys cert, ens situem en un període històric on coincideixen tres factors que condicionen les formes de vida i d’actuar de totes les persones: crisi nacional (dins del procés de recentralització de competències per part de l’Estat), crisi econòmica i, per extensió, social i finalment, una crisi institucional (o desafecció de la població cap al sistema polític). Partirem, també, de la premissa, avui més vigent que mai, que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.

Tres factors, doncs, tres crisis, aparentment inconnexes entre si i lluny del nostre espai de decisió quotidià. Lluny també dels nostres espais de decisió política més pròxims: els ajuntaments, que, tot i que són l’últim esglaó d’un Estat espanyol en decadència, han de gestionar les quotidianitats de milers de persones que conviuen al municipi. Primer element, doncs, a tenir en compte: encara que l’àmbit competencial dels ajuntaments sigui víctima de les retallades imposades per Madrid, sempre existeixen uns recursos econòmics a gestionar. Tant és així, que el color polític governant pot decidir invertir 2,5 milions d’euros a rehabilitar un edifici municipal (rebatejat com a ESCAVI), per entregar-lo gratuïtament i sense dret a ús públic a una fundació privada. Resultat: 1 any amb un equipament municipal rehabilitat i «tancat», mentre que a Vilafranca fa 10 anys que no hi ha un equipament per a joves. Molt o poc, es tracta de diners públics i decisions polítiques preses des dels ajuntaments. Tan simple com polítiques de dretes i polítiques d’esquerres. Tornem a la citació inicial: tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.

Primer factor: la crisi nacional. Els reiterats atacs, menyspreus i negacions de drets per part de l’Estat espanyol ens han situat en una crisi de país que, per sort, veu un ressorgiment de la societat civil i la necessitat d’ocupar l’espai públic i polític per assegurar la supervivència de la nostra llengua, del patrimoni, del teixit productiu… i s’ha obert un camí sense marxa enrere: el de la independència. Tenim data i tenim pregunta, ara només queda el compte enrere per a la consulta. Una consulta que, des del punt de vista democràtic, és inapel·lable, per més remors de fons que facin sonar les cavernes, i que no estem disposats que ningú ens la segresti. I la independència, obtinguda a través de les urnes, ens portarà a un nou i obert escenari: el de construir un país. Un procés constituent on queden per definir molts aspectes del model futur de societat que volem. La independència per construir de nou i millor. I tornem, altra volta, als ajuntaments. Per construir un país, aquest s’haurà de fer des de la base, és a dir, des dels municipis i des de les persones. No volem veure segrestat de nou el nostre dret a decidir, sigui des de Madrid o des de Barcelona. Els ajuntaments, per tant, hi tindran un paper cabdal, ja que els serveis bàsics a la població es gestionen des d’aquesta administració. Ajuntaments al servei de les persones o, de nou, reproduir un model on les competències són segrestades i les hisendes locals infrarepresentades, cosa que dificulta desplegar totes les eines efectives per garantir els drets socials.

Segon factor: la crisi econòmica. Lligant-ho amb el factor anterior, la independència ens condueix a la construcció d’un nou país: a un procés constituent. Moment per redefinir l’economia: Barcelona World, transvasaments, desnonaments i deute públic generat en gran part per un deute il·legítim imposat per la banca, enfront d’un model econòmic al servei de les persones, del teixit productiu local, del respecte pels espais naturals, d’habitatges amb funció social… La construcció des de la base és, de nou, l’element que pot garantir la transformació econòmica del país, però tot allò que no fem nosaltres serà fet contra nosaltres.

I tercer i últim factor: crisi institucional o crisi de confiança vers el sistema de partits clàssic. Partits, alguns d’ells, demostradament i reiterada finançats de manera irregular amb intercanvis de favors o partits amb deutes bancaris, amb intercanvi de favors també. Concessions d’obres a canvi de sobres o estructures dirigents professionalitzades (direccions polítiques), tancades a les veus del poble i amb sous, en massa ocasions, injustificats. Davant una estructura d’estat (Madrid) que només ofereix eines i recursos a uns quants: als de sempre. Desafecció justificada, però no permanent, ja que la participació política de la població fora de les estructures de partit clàssic continuen creixent. I, de nou, el municipi com a eix vertebrador de les mobilitzacions polítiques i socials, siguin en forma de protesta o de proposta. De nou, i per última vegada, el que no fem nosaltres ells ho faran contra nosaltres.

Una radiografia dels temps actuals que posa de manifest la importància dels municipis, de les persones, del seu activisme polític, de la capacitat d’organitzar i mobilitzar per superar la triple crisi. I és en aquest espai des d’on la CUP centra els seus esforços: el canvi ha de començar des de baix cap a dalt, des de l’esquerra i cap a la llibertat. La participació de base per definir un nou model social, una nova economia, un nou país des dels municipis. I tres elements imprescindibles que posem sobre la taula: obertura, honestedat i transformació. Per construir des d’ara mateix el nostre futur. I per tot això, des de la CUP obrim un nou procés amb les persones com a protagonistes, com a subjectes polítics de transformació, en forma de trobades el proper dissabte 26 d’abril a l’Escorxador. Sumar i construir un projecte polític municipal capaç de superar la triple crisi, les pors i les renúncies. No volem que tot canviï perquè continuï igual. I tot comença ara i des de Vilafranca.

No són pocs, doncs, els reptes que tenim davant, i de la nostra acció del present en depèn la societat del demà. Comencem a construir una alternativa política municipal, des de la base, des de les persones, on no importin les sigles i des d’on puguem transformar la realitat actual. Vilafranca i el seu ajuntament ha d’estar preparat per tots aquests reptes. No esperem, doncs, que els altres ho facin per nosaltres.

Llorenç Casanova Fernàndez, nascut a Vilafranca del Penedès (1979). Sociòleg i demògraf de formació. Militant de la CUP de Vilafranca del Penedès des dels seus inicis i des de 2009 exerceixo de regidor a l’Ajuntament en representació de la candidatura.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress