Deneguen a Sonia, Antònia i moltes altres dones la pensió d’invalidesa tot i que no poden treballar

Sònia Romero (a l'esquerra) i Antònia Gónzalez (dreta) denuncien que la situació que pateixen és una "aberració"

Sònia Romero (a l’esquerra) i Antònia Gónzalez (dreta) denuncien que la situació que pateixen és una “aberració”

VILAFRANCA DEL PENEDÈS | LAIA ALTARRIBA.

Des de principis d’aquest any ni la Sonia Romero ni l’Antònia González reben cap ingrés. La Seguretat Social els ha denegat la pensió d’invalidesa permanent que tenien reconeguda. La Sonia pateix esclerosi múltiple i fibromiàlgia, i l’Antònia fatiga crònica i Sensibilitat Química Múltiple, i això els impedeix treballar des de fa anys. Denuncien que la seva situació no ha millorat, perquè mèdicament és impossible, i s’han unit per aconseguir canviar aquesta injustícia, que han sabut que pateixen moltes altres dones.

L’Antònia González no ha sortit de casa en tot el cap de setmana. M’he trobat amb ella i la Sònia Romero a la terrassa d’una cafeteria de la rambla Sant Francesc, a Vilafranca. M’explica que s’ha quedat tancada a casa dos dies per tal estar ben descansada per l’entrevista que els he de fer per conèixer “l’aberració” que pateixen. I que després haurà de tornar a fer repòs dos dies per recuperar-se.

M’han citat a un espai obert perquè l’Antònia pateix diverses malalties, entre les quals Sensibilitat Química Múltiple, que li dificulta molt estar en establiments tancats perquè és molt sensible a qualsevol exposició que li pugui resultar nociva.

Quan les saludo les trobo celebrant que avui és el primer cop que es veuen en persona. “Hem parlat moltes vegades per telèfon i ens comuniquem per watsapp, però els nostres problemes de mobilitat havien impedit que ens poguéssim conèixer cara a cara”. El que les ha unit va ser una carta que van rebre amb un mes de diferència: la mala notícia va arribar a l’Antònia el 31 de gener d’enguany i la Sònia ho va saber el 28 de febrer.

Totes dues estan malaltes. Greument malaltes. Malaltes de per vida i sense possibilitat de millorar. La Sònia, que viu a Vilanova i la Geltrú, pateix esclerosi múltiple, a més de diabetis, fibromiàlgia i fatiga crònica; l’Antònia, que és de Santa Margarida i els Monjos, té fatiga crònica, Sensibilitat Química Múltiple (que es coneix popularment com a SQM) i sensibilitat digestiva i ambiental. Ho han certificat els metges especialistes. I també un jutge. I els van reconèixer la Invalidesa Permanent i, per tant, el dret a cobrar una pensió de per vida pel fet de no poder treballar. Però la Seguretat Social ha decidit retirar-los aquesta pensió perquè considera que la seva salut ha “millorat” i que poden tornar a “realitzar activitats laborals rentables”.

Quedar-se sense cap ingrés i no poder treballar

Els hi pregunto com les van avaluar per decidir que havien millorat i que els hi havien de retirar la invalidesa permanent perquè ja estaven en plenes condicions per tornar a treballar. “A mi l’únic que em van fer va ser dir-me que m’alcés i caminés pel despatx, però per mi fer unes passes no és un problema, el problema el tinc al cap d’una estona”, explica la Sònia indignada. L’Antònia diu que en el seu cas li van mirar com tenia els punts que es comproven en cas de fibromiàlgia, tot i que ella no ha estat mai diagnosticada d’aquesta malaltia sinó d’altres.

L’encarregat de fer la reavaluació en tots dos casos és l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM), un organisme depenent de la Generalitat de Catalunya.

Resolució que dictamina que Sonia Romero ja "millorat" i pot tornar a treballar

Resolució que dictamina que Antònia González ja “millorat” i pot tornar a treballar

Expedient on la Seguretat Social comunica a Antònia González que li retiren la pensió d'invalidesa permanent

Expedient on la Seguretat Social comunica a Sonia Romero que li retiren la pensió d’invalidesa permanent

Amb aquestes proves fetes per l’ICAM, el tribunal de la Seguretat Social va determinar en tots dos casos que ja havien millorat i podien tornar a treballar. I ara es troben sense pensió, sense feina, sense atur (perquè el que tenien acumulat d’atur els va desaparèixer quan els van reconèixer la invalidesa permanent) i sense possibilitat real per tornar a treballar.

I amb una llista llarguíssima de medicaments per pagar cada mes. La Sònia explica que, quan tenia reconeguda la IP (com ella en diu de la invalidesa permanent, utilitzant un argot que s’ha instal·lat a la seva vida per sempre i que abans mai hauria entès), només havia de pagar 8 euros al mes pel conjunt de medicines que necessita. Però ara n’ha de pagar el 40% i això pot arribar a sumar entre 100 i 150 euros al mes els mesos que es troba millor i no té complicacions.

En el cas de l’Antònia la situació està agreujada pel que fet que, tot i que la Seguretat Social reconeix que té fatiga crònica, no contempla aquesta malaltia dins dels medicaments que subvenciona. I per tant encara ha de destinar molts més diners per comprar les medicines que necessita, per exemple, per poder-hi veure-hi (un dels símptomes que té és l’ull cec, i per poder tenir-lo humit s’ha de medicar), per poder menjar (necessita enzims que l’ajudin a digerir), per poder respirar amb normalitat o per no patir un major empitjorament cognitiu (per culpa de la combinació de malalties té poca memòria i fàcilment es desorienta quan va pel carrer, i sort en té que als Monjos tothom la coneix i l’ajuden a tornar a casa). Des que li van retirar la pensió que no ha cobrat res. Ni febrer, ni març ni abril ha ingressat cap euro. I això comporta que alguns dies prengui menys medicaments dels que necessitaria.

Àlex Tisminetzky, advocat: “La resolució de la Seguretat Social és absurda i salvatge”

L’advocat Àlex Tisminetzky (del despatx Col·lectiu Nou, de Vilafranca, i del Col·lectiu Ronda, de Barcelona, i especialitzat en Seguretat Social), a qui li consulto la situació de la Sonia i l’Antònia, m’explica que coneix bé la situació de les dues dones i també la d’altres persones (no se’n sap la xifra), especialment dones, que es troben en situació similar. I considera que el motiu esgrimit per la Seguretat Social per retirar-los la pensió és “absurd perquè, d’una banda, en tots dos casos reconeixen que les dues dones pateixen una malaltia de la qual no pots millorar i que es troba en un grau avançat que els tribunals consideren que comporta invalidesa permanent, però tot i així ara la Seguretat Social considera que hi ha hagut millora”.

“Perquè s’entengui què significa invalidesa permanent”, afegeix l’advocat, “és com si tu tens un accident i hi perds un braç. Per molt que revisin la teva situació, el braç no el recuperaràs mai més. De la mateixa manera, les malalties de la Sonia i l’Antònia són per sempre més i està demostrat que les malaltes no podran millorar, així que la resolució de la Seguretat Social no té cap sentit”.

A més, Tisminetzky subratlla que aquesta situació és una “salvatjada” perquè hi ha hagut una sentència judicial que els ha reconegut una invalidesa permanent, i la resolució del tribunal de la Seguretat Social se salta la sentència d’un jutge. I no desmenteix que darrere d’aquesta situació s’hi amaga l’intent de l’Estat de reduir la despesa destinada a ajudar les persones que es troben en aquesta situació.

L’advocat està convençut que quan d’aquí a un o dos anys el recurs que han presentat en tots dos casos arribi davant d’un jutge, tornaran a donar la raó a les dues dones, però lamenta que fins que no s’arribi a la sentència la situació està comportant patiment i moltes dificultats econòmiques a les dues afectades.

A més, com remarca, l’Antònia, “recorre la decisió de la Seguretat Social comporta no només temps sinó pagar l’advocat, pagar el peritatge del metge, pagar els costos del procés, etc.”

Mentre no arriba la sentència, les dues han demanat la Renda Mínima d’Inserció, de 426 euros mensuals, però lamenten que, quan aconsegueixin que els la donin, només podran cobrar un màxim de 18 mesos (revisable cada 6 mesos), com està estipulat per tothom qui la demana.

Un camí dolorós

Aquesta decisió de la Seguretat Social de deixar la Sonia Romero i l’Antònia González sense cap ingrés ha estat el darrer pas d’un dolorós camí que va començar fa anys.

En el cas de la Sonia, aquesta vilanovina de 41 anys va tenir els primers símptomes de l’esclerosi múltiple fa uns 8 anys, però no li van diagnosticar la malaltia fins fa uns tres anys i mig. Ella treballava com a assistent de magatzem, i el que va encendre les alarmes va ser un brot de dipròpia, és a dir, que va començar a veure-hi doble. Aquell símptoma, sumat a altres dificultats, va comportar que li donessin la baixa laboral. Però la Sonia és una dona amb empenta i en diverses ocasions va demanar l’alta, i li han concedit malgrat que el metge ho desaconsellava. En totes les ocasions ha hagut de tornar a agafar la baixa. Finalment, li van reconèixer la invalidesa permanent. La Sonia lamenta, a més, que la víctima de la situació no és només ella i que les conseqüències les pateix tota la seva família, tant el marit com el fill que ara té 7 anys.

Pel que fa a l’Antònia, que té 56 anys, li van diagnosticar les malalties que pateix per primera vegada fa 17 anys. I des d’aleshores ha anat empitjorant fins que a principis de 2013 li van reconèixer, després d’haver hagut de recorre al jutge, la incapacitat permanent. L’Antònia treballava a l’Ajuntament dels Monjos i recorda com els darrers temps de vegades queia desmaiada i l’havien de portar fins a casa. Com la Sonia, l’Antònia no perd el somriure i està especialment satisfeta de tots els amics i amigues que té i que l’ajuden quan els ho demana. Avui també està contenta d’haver vingut a Vilafranca, “estic enamorada de Vilafranca”, ja que la SQM i la sensibilitat ambiental que pateix li impedeixen venir-hi sovint perquè ha d’evitar el trànsit o el contacte amb molta gent.

Unir forces

Si les dues dones s’han conegut i m’han citat a la cafeteria de la rambla de Sant Francesc és perquè han decidit que no es quedaran de braços plegats davant de la injustícia que consideren que estan patint. La més activa és la Sònia, i a través de les xarxes socials està fent crides perquè les persones que pateixen la mateixa situació s’uneixin per denunciar-ho, ja que han sabut que no són un cas aïllat sinó que hi ha moltes persones amb malalties incurables a qui també els han denegat la invalidesa permanent. I va ser així com l’Antònia s’hi va posar en contacte. Esperen portar el cas que pateixen fins al Parlament, el Congrés dels Diputats i on calgui. A més, també estan recollint firmes perquè la fibromiàlgia sigui reconeguda com una malaltia per la Seguretat Social. Podeu trobar la parada els divendres i dissabtes de 18h a 20h a la rambla de Vilanova.

M’acomiado d’elles. Em diuen que van cap a casa i que no pensen en res més que poder-se estirar per descansar. Però m’ho diuen amb un somriure perquè no volen renunciar a lluitar per poder viure en dignitat.

 

3 total comments on this postSubmit yours
  1. No tenen vergonya, no hi ha un punt d’humanitat. El nostres impostos només serveixen per pagar a aquesta colla de xoriços e ineptes polítics.
    Tot el que no sigui un projecte per embutxacar-se els calers, ja no es rentable.
    La salut i el benestar de la gent no es rentable.
    Si fos de justícia, haurien de ser a la presó.

    • .
      Me quedad tan parada ,al llegi la Noticia i beure que no ia cor ni suport, per par dels Gobernas del Pais, per ells numes som numeros. I som persones que per desgrasia , no poden treballa

  2. Hola, jo he estat en contacte un cop amb la Sonia. M’acabo de traslladar a viure a cunit i tenim un amic en comú que me la va recomanar.
    A mi tb m’han diagnosticat EM, vaig començar perdent la visió gairebé total d’un ull i ara no tinc força ni massa mobilitat al braç dret i les cames…. hem costa molt pujar escales, tinc sempre sensació de blaus, marejos, maldecaps…. van tardar a diagnosticar-m’ho pq jo pensava que tot era degut a mases hores de treball, l’estres i tot aixó… i fins que no vaig tenir un atac fort que em va obligar a estar hospitalitzada un temps, no hem van diagnosticar res….
    Ara ho sé, peró no paren d’enviar-me a hospitals per repetir les proves, i no paro d’estar en llistes d’espera pels neurólegs per “veure que fan amb mi”….
    Estic sense “medicació convencional” i la “no convencional” diguem que no me la puc permetre tant com necessitaría….. ara farà l’any de la meva primera baixa a la vida i passo a mans de l’ICAM. Ja tinc “concedit” el 41% de discapacitat…… tinc la mateixa edat que la Sonia, he hagut d’anar a viure a casa mons pares pq no puc treballar (amb prou feines puc fer el dinar o agafar un got, o pelar la fruita ni pujar a l’habitació a dormir…. sempre estic cansada i qualsevol petit esforç necesita dos dies per recuperar-se) soc filla única, mons pares tenen vora els 80 anys, ma mare es gairebé cega (57% de discapacitat), mon pare va per la segona ambolia, la meva parella es sord (65% de discapacitat) i no trova feina ni té cap ingrés…. i ara jo no puc amb tot el que solia fer….. si algú té alguna idea l’agrairé… cap de nosaltres es veu que tenim dret a cobrar res….

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress