DEP Sa majestat

Joan-Gispert
Joan Gispert

‘A setze, a setze,
a setze el vi,
el pobre Carnestoltes
s’acaba de morir’

Descansi en pau. Cert és, i està documentat, que aquest dimecres passat, Dimecres de cendra, Sa Majestat el Rei Carnestoltes, rei de totes les poca-soltes ha mort víctima dels excessos.

Han estat uns dies de luxúria desenfrenada en forma de rues, cavalcades, cercaviles, disfresses, saltar, cantar i ballar.  Els nostres colesterols s’han elevat fins a límits extraordinaris, com extraordinaris han estat els botifarrons, les cansalades, els ous i els llardons que hem englotit amb gran desfici i satisfacció d’estómacs i paladars.

I dels esperits, què me’n dieu? Fermetats o destil·lats, o doblement fermentats per la gola a ball han anat passant fins a beure tot allò que la nostra particular destil·leria hepàtica ens ha permès …, i més. Amb tot això el cap no ens ha deixat de rodar, però aquest dies només el volem per a dur un capell.

Inversió de rols, ‘trans’, carícies, llepades, feminitzacions, orgies, petons, masturbacions. Gaudir amb homes i dones per tots els racons …, plaers de la carn!

Ni misses, ni sants, ni oracions, la Quaresma com més lluny millor. Només grans àpats exaltant la lascívia. Ni capellans, ni burgesos, ni policies hem vist, fora de les  irreverents  disfresses, i en canvi l’ordre ha existit. La disbauxa, la bacanal, i les extralimitacions han estat endreçades.

Mori el seny i visca la rauxa!

Però ara ja és mort.

Sa majestat va arribar com cada any el Dijous gras… Curiosament aquest any també va arribar a les nostres comarques un altre monarca. Es pensaven que ens confondríem, que ens enredarien, que ens farien creure que és el nostre, però no. Al nostre Carnestoltes no li cal dur armats i ocupar-nos militarment, ell és més de la conya. Aquell monarca usurpador pensava prendre-li el protagonisme al nostre, esgrimint ser l’hereu de l’hereu del darrer dictador feixista més antic del continent, el nostre és tot un demòcrata i escolta amb respecte el Consell dels Bulls. A Carnestoltes l’empara un Ban i aquell li cal una ‘Constitución’.

Però ara ja és mort.

Al de la Sarsuela el van rebre els botiflers i en canvi el nostre només es va fer més amb gent del carrer. Empresaris, polítics de dretes, consellers i l’alcaldessa a aquell li van retre vassallatge. Dones, joves, gent d’ateneus i casals, pagesos, obrers i trinxeraires, es barrejaven amb la gresca de Sa majestat, el nostre.

Però ara ja és mort.

I aquell ha marxat, i no ha mort, però no el volem veure mai més. I al nostre Carnestoltes tornarà l’any que ve i tornarem a ballar, menjar, beure i xalar.

‘No ploreu tant!
No ploreu, no;
que ell tornarà
i vosaltres, no’

Joan Gispert. Vila de Gràcia (1957)

 

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress