(Des)Propòsits

Maria foto

Maria Plana

Fa uns dies recuperava un video on Bauzá parlava en el marc de la campanya de les darreres eleccions autonòmiques a les Illes, el 2011. Menys d’un minut; aquests són els verbs que utilitza: “quiero, eliminaremos (x2), suprimiremos, se editarán, se suprimen, debemos, se posibilitará. Obviant subjectes, complements directes i complements indirectes, aquestes verbs mostren com de clar des del principi tenia el nou PP de les Illes (l’anterior era capaç de dissimular les seves intencions una mica més) els seus objectius. I sí, van guanyar. I deixo de banda l’anàlisi política, que ja es va considerar en el seu moment.

Els fets que probablement no s’esperaven són les vagues i revoltes de mestres, professorat i alumnat en relació amb aquesta llei tan poc impositiva, tan neutra, tan innocent i tan bona com els verbs utilitzats pel senyor Bauzá demostren. El que sí que sabien és que farien el que tenien entre cella i cella: la creació de 4 noves “modalitats lingüístiques, que aspiren a ser llengües gràcies/per culpa de les lleis”. I continuant la línia de la qüestió de lleis, també sabien que comptaven amb el suport incondicional de tots els tribunals que existeixen o que malden per existir a dins de l’Estat espanyol.

El Tribunal Constitucional, també fa un temps, picava l’ullet al govern de Bauzá, certificant que el català ja no era un requisit a l’Administració de les Illes, sinó que edevenia un mèrit.

Més endavant, començaven les destitucions de directors i les imposicions del decret de trilingüisme, una més que clara evidència política d’espanyolització dels nens. El TIL en els nostres contextos, en la nostra actualitat, no pot desenvolupar-se de cap altra manera si no és espanyolitzant a partir de l’ús (abús) del castellà, aprofitant l’avinentesa de la reducció (o desvallestament) dels àmbits d’ús de la llengua pròpia del territori, el català. Així, l’intent de minorització lingüística, d’imposició social sobre el professorat, la voluntat de treure competències qualitatives a l’educació pública ja ha comportat, per fi, conseqüències.

L’educació, pal de paller de tota societat. Diversos estats, per exemple, dins del continent europeu han aplicat polítiques de reducció de la llengua d’un territori per tal d’acabar-la eliminant en el conjunt de tota la societat. Itàlia n’és un cas; l’italià i l’actitud d’autoodi cap als “dialectes”, algunes consqüències. Així dons, és clar com en altres països ha funcionat aquestes polítiques d’extermini lingüístic, i per tant, d’extermini social, cultural i nacional.

Fins ara he parlat, tan sols, del govern de Bauzá. També al País Valencià fa temps que s’aplica aquest tipus de política, així com també a la Catalunya Nord; també es fa bastant visible a la Franja de Ponent. De fet, fa uns dies que sorgia la notícia sobre les prohibicions d’ensenyar català en alguns instituts de la zona. També a Catalunya, el partit Ciutadans és el màxim encarregat de portar-ne la bandera. L’opció d’aquestes “banderes” (l’Estat francès va molt més avançat), de cara al públic, és el bilingüisme, que consideren que no és possible amb un model d’immersió lingüística en llengua catalana. El motiu MENTIDA: la discriminació del castellà. La immersió lingüística, amb bastants defectes de fons i de forma, s’aplica sempre en contextos de diglòssia; això és, quan l’estat opta per fer forta una llengua a través de l’Administració, la legalitat, els mitjans de comunicació i l’educació. Aquest fenomen, que s’estudia a Sociolingüística —i no pas a les files de cap partit polític—, precisament, demostra que el bilingüisme social, pel qual tots aquells fronts polítics es fan màrtirs, no existeix. No existeix ni existirà mai aquest fenomen quan un estat (govern), amb més d’una llengua decideix apostar per una. És a partir d’aquí que, si no hi ha una lluita social permament, una participació en l’educació i uns mitjans lliures, l’estat va associant poder, moda, actualitata una llengua, mentre de l’altra (o les altres) se’n van restringint els espais per considerar-se poc útils, poc actuals, poc modernes.

Això és així.

Maria Plana Guasch, filòloga catalana entre l’Arboç i la Bisbal del Penedès. Membre de la plataforma Som Països Catalans.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress