Dies i nits d’amor i de guerra a 50gigahertz

Pep Antoni Roig

Pep Antoni Roig

Quan era petit i veia imatges de Times Square, ja fos en una foto o en una pel·lícula, mai aconseguia acabar de captar tots els cartells publicitaris que s’hi podien apreciar. Em fascinava aquell carrer d’una ciutat llunyana com Nova York on en un pam de terreny hi havia anunciades desenes de marques comercials, espectacles teatrals de Broadway o rètols que senyalaven un hotel. La meva vista i el meu cervell, simplement, no aconseguien captar-los tots. Quan preguntava a mons pares, encuriosit, si aquella publicitat vermella de més al fons era de Coca-Cola, me mare em deia que tampoc havia tingut temps de veure-la i mon pare em responia que a ell li havia semblat que era de Ferrari . Amb el temps vaig anar aprenent, però, que aquella cantonada de la 46ena avinguda amb la 7a era una metàfora del capitalisme amb el que poc a poc ens havien educat: teniu centenars de productes al vostre abast i de mil marques diferents; no importa quina trieu, el que importa és que consumiu. Quasi vint anys després, ara sí, sóc capaç de captar tots els plafons publicitaris de Times Square. Ara ja no són simples lones de tamany industrial amb una marca, sinó pantalles de milions de leds que enlluernen a tot color. Mai he viatjat als Estats Units, però no cal anar fins a Manhattan per topar-se amb un bombardeig idèntic de llum i color: els cops que he estat a Londres o Madrid m’he quedat embadalit durant segons a Picadilly Circus o la Gran Via a l’alçada de Callao, igual que quan vaig sortir del metro a la PostdamerPlatz de Berlín i un edifici sencer m’aconsellava a través d’una lona de Swatch que potser seria hora de comprar-me un rellotge nou. El problema, crec, és que un nen de vuit anys que avui vegi un film ambientat a Nova York sí que seria capaç de captar totes les marques que la pantalla del televisor li mostrés en aquella cantonada de Times Square. Seria capaç perquè des dels tres anys ha après a fer sopes de lletres amb un iPad a les mans i no pas amb una llibreta, ha après a jugar a jocs de la PlayStation 3 on cada segon i mig hi ha un canvi de pla o seqüència en comptes de jugar amb Lego o ha après a redactar aquelles avorrides cartes en anglès que comencen dient “Dear friend” enviant-les per correu electrònic a la direcció gmail del company de taula del costat en comptes d’escriure-les amb llapis al seu quadern WorkBook.

Tant ell com jo, per tant, sabem que aquell carrer que em fascinava de Manhattan ara és qualsevol pàgina web que, en obrir-la, et bombardeja amb desenes de banners publicitaris. Hem acostumat el cervell i la vista a captar en mil·lèsimes de segon una quantitat d’informació que la meva àvia, al cel sigui, tardaria un minut en processar. Segurament ara, quinze anys després, m’avorriria jugant a Lego, llegint un llibre d’El Vaixell de Vapor on els capítols duressin més de dues pàgines o mirant una pel·lícula on un personatge parlés durant més de 45 segons amb un mateix pla de càmera.  Ens hem acostumat que el món giri al doble de velocitat del que girava fa cinquanta anys i al triple del que girava fa dos segles, per això ens costa més captar-lo, entendre’l i frenar-lo. El zàping de la tele ja no és amb vuit canals, sinó amb 50; el router de l’ordinador ja no tarda un minut i ja no fa aquells sons marcians per oferir-nos internet sinó que necessita un simple clic; el discman on escoltàvem un disc fins a saber-nos de memòria fins i tot la lletra de la cançó que menys ens agradava ara és un iPod amb 32gb de capacitat i sobretot, a la butxaca, hi portem un telèfon mòbil que abans només trucava, després només enviava missatges i que ara ens permet, si volem, apujar la persiana del menjador de casa. Tenim tants estímuls, tanta informació a destriar i tantes notícies a processar que, al final, de l’abús en patim un empatx. No hem rebut l’educació de l’anàlisi i l’aprofundiment, sinó de la immediatesa i el bombardeig d’informació, d’empollar-nos com uns bojos tots els noms i dates d’una revolució, vomitar-los l’endemà a l’examen per aprovar i oblidar-los el dia següent. Davant aquesta realitat, és lògic que quan els diaris i els informatius ens escupen notícies sobre corrupció política, muntatges policials, tortures a les presons, naufragis d’immigrants a les costes o desnonaments a àvies de noranta anys, fets que segles enrere farien sortir la població amb torxes i atxes al carrer, nosaltres només siguem capaços de muntar una cassolada per Twitter, picar fort amb una cullera al balcó i fer-nos una foto per penjar-la a Instagram i fer saber a tots els nostres amics que som absolutament inconformistes.

Ho percebem tot, ho valorem breument i ho responem amb la rapidesa i insignificança d’un tuit. A la fi, tenim tantes coses a l’abast que quan se’ns pixen a sobre i diuen que plou tardem trenta segons en trobar una distracció nova i oblidar-nos que fem olor d’orins, per això quan volem recordar què va passar a la Revolució Francesa  obrim el Google, ho cerquem, ho llegim a la Viquipèdia i tot d’una ho sabem tot malgrat cinc minuts després ja se’ns hagi oblidat que al final li van tallar el cap al Rei. Com tu, que d’aquí un minut ja no recordaràs aquest article.

Pep Antoni Roig, a cavall entre El Pla del Penedès i Barcelona des de 1988. Filòleg català sense estudis, llibreter sense feina, poeta sense versos i llibertari sense llibertat.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress