Economistes

josepasensio
Josep Asensio

En general, les potències que volen sotmetre la voluntat d’un país han substituït els mètodes violents pels mètodes econòmics. És lògic que l’economia sigui un dels camps d’estudi on es disputen els combats intel·lectuals més cruents. El preu del petroli o la volatilitat dels mercats tenen una traducció immediata en la política nacional. És per aquest motiu que la raça dels economistes ha emergit amb força. La història contemporània es podria explicar a través d’uns quants noms: Keynes, Hayek, Friedman, Lucas, etcètera. De la mateixa manera, la política grega dels últims temps es pot resumir en un duel entre dos economistes, Yannis Varoufakis i Costas Lapavitsas.

La setmana passada va venir a Vilanova l’economista Sergi Cutillas. Va formar part del Comitè de la Veritat grec. Com dèiem, l’economia sotmet els països. La comissió en què Cutillas participà tenia l’encàrrec d’esbrinar els mètodes que es van fer servir amb Grècia. Tot i que la feina del Comitè va ser preliminar, va aconseguir que les televisions privades -ens explicava Cutillas- volguessin comprar els drets per emetre les audiències que es feien al Parlament. En una d’elles l’ex enviat grec al Fons Monetari Internacional, Panagiotis Roumeliotis, va reconèixer que l’FMI va entrenar periodistes grecs per promoure la seva posició i la de la Comissió Europea en els mitjans.

La idea d’aquest Comitè era que el govern de Syriza guanyés múscul davant la troika. Però el govern de Tsipras feia temps que havia claudicat. Tan aviat com el vint de febrer (havien guanyat les eleccions a mitjan gener) el ministre Varoufakis signà una extensió del segon rescat. A partir d’aquí Tsipras va tallar tota comunicació amb el partit. La posició d’alguns parlamentaris era que s’havia de tirar endavant amb el Programa de Tessalònica. Al ser un programa social, contrari a les imposicions de la troika, pressuposava un enfrontament que Tsipras i Varoufakis van escenificar amb retòrica. Però a l’hora de la veritat, en contra del criteri de Lapavitsas o de la presidenta del parlament Zoe Konstantopoulou, es van sotmetre a les institucions sense plantejar el combat.

L’altre dia llegia un article de la Iolanda Fresnillo que parla sobre les limitacions de la Generalitat. Des d’una perspectiva anticapitalista, explica el problema del deute en termes realistes. La derrota de Syriza ens ha ensenyat moltes lliçons. La primera és que no es pot fer una revolució sense fonaments econòmics. S’ha de tenir un pla. Lapavitsas tenia un pla -Varoufakis és una xemeneia que emet quantitats ingents de fum. A Catalunya, quin pla tenim? L’impagament del deute com a arma per desobeir l’estat espanyol és interessant, però no sembla que avui el proposi ningú. Tècnicament, segons el vice-president Junqueras, l’Agència Tributària Catalana està menys desenrotllada que la murciana.

Estem ancorats tan a la dreta que receptes habituals als Estats Units no fa tants anys -fiscalitat alta, despesa social, planificació industrial- ja no es poden ni plantejar. L’economia és un camp de batalla que redibuixa contínuament les fronteres entre allò que és i allò que no és possible. Com que s’hi disputen molt més que conceptes acadèmics, a l’economia s’hi han refugiat algunes de les ments més agusades de la nostra època. Alguns joves desperts, com Sergi Cutillas, han entès que si l’economia serveix per sotmetre les poblacions, també pot ser la palanca que les alliberi.

 

Josep Asensio i Albà. Regidor de la CUP de Vilanova i la Geltrú

 

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress