El Banc Expropiat no és el problema

silvia_rotger_1

Sílvia Rotger

Tenim un greu problema a la nostra societat. Molt greu. Tant greu que a voltes fa perdre el sentit de la coherència i ens priva de ser justes amb nosaltres mateixes.

De dilluns ençà, els telenotícies repeteixen una i mil vegades els aldarulls al voltant del #BancExpropiat. Telenotícies, molts d’ells, de cadenes informatives de caire públic que informen de manera interessada i parcial, aconseguint posicionar la societat segons els seus interessos i, clarament, dels interessos dels partits poderosos que són qui estan darrera d’aquestes cadenes.

Es repeteix tant a les nostres pantalles informació transgiversada que, qui no acostuma a sortir de casa ni participar del carrer, s’acaba empassant i acaba propagant aquella informació i agafant un posicionament clar, fent que el seu discurs s’escampi com el pitjor dels virus. Moltes imatges de contenidors cremats per manifestants segons la seva opinió i cap imatge de la violència de la BRIMO amb manifestants que només clamen justícia. Heu vist a la televisió pública, la seva, alguna imatge de Mossos agredint manifestants? Heu vist secretes encaputxats i armats entre els manifestants? La informació va més enllà de la gran pantalla Sony que teniu a casa!

No sóc jo qui defensi que les lluites es guanyen amb pedres a la butxaca ni cremant contenidors, però sí que seré jo qui defensaré les persones per sobre dels contenidors. Aquí i ara. Ahir i demà. I ho defenso, perquè tot i no participar directament del #BancExpropiat valoro i estimo aquestes iniciatives col·lectives que són l’única esperança d’aquelles que no tenen dret ni a clamar justícia, iniciatives que arriben on les institucions no volen arribar. Que rebutgen l’assistencialisme i aposten per cooperar, per la solidaritat, per fer la vida de les que ens envolten una mica més fàcil. Ho fan, sense esperar res a canvi, més enllà de saber que les seves accions són necessàries i humanes. Ho donen tot a canvi de res o a canvi, com ara, d’algun dit trencat o unes grapes al crani.

Trist favor ens fem com a societat tractant de terroristes qui defensa un espai. Qui aposta la seva integritat per seguir fent xarxa, qui defensa un espai que dóna dignitat a les persones i dóna oportunitat a aquelles qui han estat privades de tot.

Obrim els ulls i, obrim també, els nostres cors. Deixem que l’amor s’escampi. Ens cal. Ens cal deixar d’observar imatges darrera de la pantalla. Ens cal empoderar-nos, estar informades i a partir d’aquí bastir arguments i posicionar-nos. De veritat hi ha una sola persona que pugui rebutjar una activitat que empodera i dóna oportunitats robades? De veritat aquesta és la nostra societat i principis?

Fins que no entenem que els mitjans ens manipulen donant la informació que els interessa, no recuperarem mai el que és nostre. Uns mitjans que només fan que passar-nos imatges de contenidors, cotxes i motos. Uns mitjans que ni tan sols han perdut un minut en explicar què és el #BancExpropiat i quina era la seva activitat. Ens volen desinformades perquè ens volen submises.

Aquests mitjans són els mateixos que no ens informen amb més detalls dels necessaris el cas de #BancaCatalana ni del #CasITV ni del #casPalau i tants altres, no sigui que ens empoderem i fem caure status quo a qui mereix perdre’l i té por de perdre’l.

De veritat aquests que us exclameu tant veieu més greu els aldarulls dels contenidors que ens buidin les carteres per omplir comptes a Andorra? De veritat us exclameu per aquells que defensen un espai col·lectiu i calleu quan milers de persones malviuen a les fronteres d’Europa? De veritat creieu que cal defensar un sistema que viu del capital, mentre aquest ens assassina? De veritat sou tan manipulables? De veritat que seguireu alimentant tot aquest seguit de desinformació i no sortireu al carrer a defensar unes vides dignes?

Sílvia Roger, regidora de la CUP de Masquefa

 

2 total comments on this postSubmit yours
  1. Sort de persones com tu; fidels a la lluita, solidàries i conseqüents. Així es pot mantenir l’esperança i fe davant una lluita tantes vegades menyspreada, malinterpretada i sabotejada en aquesta societat malalta.
    Molt bon escrit!!

  2. Recordo la canço de Lluis Llach : ” El jorn dels miserables ” , en ple franquisme . Que poques paraules tinc i les que tinc son tant gastades…Crec que ja ha arribat el dia en que no calen les paraules , no valen paraules , no valen arguments . Ja nomes queda la accio , i actuar i fer per amor , contra la frustracio de la veu, la justicia , els ideals , el patiment , la pobresa , la prepotencia , la llibertat , la noblesa , la solidaritat , els drets , la felicitat – que si no es de tots , no pot ser – ,…aixafats ,tots ells , sota la bota del poder . Ja no hi ha mes cami , el cami del empoderament si , actiu i de tot . Que parlin els fets .

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress