El consum i la vida

XP_Jordi Sole
Jordi Solé Blanch

Existeixen les condicions materials per a què l’home sigui capaç de desenvolupar una forma de vida privada i col·lectiva vertaderament alliberadora, però l’ordre social i polític establert ho impedeixen. Deia Herbert Marcuse a L’home unidimensional (1964), que les possibilitats d’accés al benestar material no augmenten les possibilitats de ser feliç: sempre existirà una mancança de llibertat real perquè assumim com a pròpies necessitats que han estat degudament interioritzades mitjançant efectius mecanismes de control social.

La forma de vida que imposa l’ordre social capitalista, que és la nostra, basada en la satisfacció instintiva a través del consum, esdevé alhora un mecanisme de domini i repressió. El nostre instint de llibertat és sublimat a través dels béns materials, dels quals obtenim una falsa sensació de benestar. Tot plegat depèn d’un aparell productiu que tendeix a fer-se totalitari. No només determina un sistema de dominació a partir de la seva estructura productiva, de la que se’n deriven ocupacions, aptituds, actituds i competències socialment necessàries -per utilitzar un llenguatge actual-, sinó també les aspiracions i necessitats individuals. Sota aquestes condicions, l’individu no exerceix cap control respecte a allò que vol i allò que necessita. Més enllà de com s’identifiqui amb allò que diu desitjar o de la capacitat per satisfer les seves necessitats (i aquí no s’inclouen les vitals, com ara l’alimentació, l’abric, etc.), el mecanisme de la mobilització és el mateix: la seva satisfacció repressiva.

Marcuse va analitzar vastament aquest mecanisme de la satisfacció repressiva. Res essencial ha canviat des de llavors. En un context de mobilització permanent dels desitjos i necessitats de l’individu, la llibertat es converteix en un poderós instrument de dominació: “La libre elección de amos no suprime ni a los amos ni a los esclavos. Escoger libremente entre una amplia variedad de bienes y servicios no significa libertad si estos bienes y servicios sostienen controles sociales sobre una vida de esfuerzo y de temor, esto es, si sostienen la alienación”.

Ens mobilitzem, doncs, per satisfer allò que volem, però allò que volem depèn d’allò que se’ns dóna, que determina, alhora, el que podem voler. I en aquesta lògica irracional perfectament racionalitzada ens hi juguem el nostre sentit existencial, atès que la mobilització a la qual ens veiem sotmesos no té cap relació amb les nostres necessitats reals. Per això no podem sorprendre’ns que, tant si se «segueix el corrent» en un sistema de necessitats artificials mai del tot satisfetes com si no es pot seguir, planegi sobre l’individu una estranya sensació d’impotència i malestar, alhora que es debilita la seva capacitat de protesta. Què aprofitin les rebaixes! Jo em retiro a vomitar…

Jordi Solé Blanch. El Vendrell. Doctor en Pedagogia i educador social habilitat. Actualment treballa com a professor en els Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC. Nét d’una tradició política anònima i silenciada. No té altres pàtries més enllà d’alguns paissatges i certs records

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress