El dia de la Victòria

Ferran

Ferran del Rey

Despertar-se avui i trobar-se en el 9 de maig de 2015 és tot un despropòsit d’emocions contraposades. Enmig d’una campanya electoral que ens obre les portes per continuar canviant la història de la nostra petita terra, després d’anys i anys de lluita al carrer a la que sumem el front institucional amb totes les contradiccions que com a comunistes això ens suposa, ressonen en la nostra memòria el últims combats a Berlin fa 70 anys, la capitulació del règim nazi i les celebracions a la Plaza Roja de Moscou i tota la URSS per part del poble soviètic.

Deia Eduardo Galeano que mentre els lleons no tinguin els seus propis historiadors les històries de caça seguiran glorificant als caçadors. I així sembla que la mentida repetida mil vegades de Goebbels hagi triomfat sobre l’anàlisi científic de la realitat i de la història que va proposar el nostre admirat Marx. Avui, l’Europa dels filisteus i revisionistes de la història ha volgut convertir el 9 de maig en el dia d’aquesta unió econòmica capitalista i imperialista que ens porta a la misèria. Avui la majoria d’europeus pensa que van ser els USA els que van alliberar el vell continent. Fa un any al ple de l’Ajuntament de Capellades el Sr. Alcalde convergent va dir que havíem de celebrar el dia d’Europa, perquè en això han volgut convertir el 9 de maig en el dia de la Unió Europea, nosaltres, un dels nostres representants de la CUP al ple, li vàrem dir que l’únic que celebràvem en aquesta data era la victòria del poble soviètic sobre el feixisme.

És en les petites lluites i en aquestes gestes de memòria popular davant la propaganda del sistema que el proletariat internacional ha de mantenir viva la flama de l’esperança i la lluita contra la barbàrie. Fa molts anys ja que el règim, el sistema capitalista que ha recuperat la seva veritable essència salvatge després de la caiguda de la socialdemocràcia, intenta equiparar el socialisme amb el feixisme. Falses xifres, revisionisme i mentides sobre el modus vivendi del poble soviètic intenten amagar l’afany d’un poble que es va alliberar un cop de l’esclavisme zarista, va patir una guerra interior en la que va tenir en contra a tots els països occidentals i que al cap de pocs anys va haver de suportar l’atac de la maquinària de guerra més potent del moment, la nazi, però que va mostrar a la humanitat que la voluntat de ser lliures davant el feixisme i de seguir amb la revolució era més fort que qualsevol cost humà o econòmic que hi hagués al davant.

gràfic_IIGM

La gesta del poble soviètic no té comparació ni en la història ni amb qualsevol dels altres països que participaven de la guerra. Però en el nostre cervellet colonitzat durant anys i anys pels pregoners de la inquisició això no és així. En el gràfic podeu veure com l’any 1945 el 57% dels francesos pensaven que va ser la URSSS la que va contribuir més a la victòria sobre el feixisme per davant del 20% que pensaven que van ser els USA. L’any 2004 el 58% dels francesos pensaven que havien sigut els USA i el 20% la URSS. I és en aquest sentit que la doctrina del fastigós encarregat de la propaganda nazi va guanyar en la mentalitat dels europeus, perquè la maquinària de la farsa històrica del capitalisme internacional ha colonitzat el nostre cervell, la socialització capitalista fa forat sempre en els nostres caps i en tots els sentits, són els més grans practicants de les mil de mentides goebbelianes.

Preguntem-nos, companyes, quantes pel·lícules de guerra heu vist en les que els ianquis s’enfrontaven als nazis? Segurament no podeu ni contar-les, ni ho recordem, no perquè no tinguem prou dits a les mans per fer-ho, sinó perquè és des de tant petits que les hem vist que la nostra matèria gris no arriba ni per fer un petit vol de dron en la nostra memòria, i és que bàsicament hem estat freudianament educats, abans fins i tot que la nostra memòria ho pugui saber, en que sí, van ser ells els ianquis els que van alliberar Europa del feixisme. Preguntem-nos, ara, quantes pel·lícules hem vist en les que lluitaven els soviètics contra els nazis… tic-tac tic-tac… Segurament ni una.

Sortim de matrix. Tot i que totes hem vist mil pel·lícules, sèries, hem llegit llibres i ens hem fet palles amb el del dia D la veritat és que els ianquis van entrar a Europa pel sud d’Itàlia el juliol de 1943, feia més de 2 anys que els soviètics defensaven la seva terra i lluitaven contra el feixisme, de fet ja feia 5 mesos que l’Exèrcit Roig havia doblegat als nazis a Stalingrad en la data clau de la II guerra mundial on començaria la fi dels nazis, permetria començar la contraofensiva i posaria als soviètics rumb a Berlín. Les palles amb el dia D molen bastant, Salvar al soldado Ryan, Band of brothers… però la veritat és que el desembarcament va ser el 6 de juny de 1944, o sigui només 11 mesos abans que els soviètics entressin a la capital del Reichstag, tres anys després que comencessin a lluitar heroicament. Semblaria, però, per la cinematografia occidental que els ianquis portessin lluitant contra els nazis abans de l’imperi romà i els soviètics ni haguessin participat a la contesa.

La realitat és una altra, els nazis van atacar als soviètics el 22 de juny del 1941 a la fortalesa de Brest (per cert, si voleu veure una pel·lícula de soviètics contra nazis… existeixen!!) Allò pitjor de l’ofensiva nazi, però, no van ser les batalles, sinó allò que van fer els nazis a la població civil al seu pas. Hitler considerava als eslaus com una raça inferior, una raça que havia de “ser esclava del poble alemany”, hem sentit molt a parlar dels sis milions de jueus exterminats però la historiografia occidental ha oblidat en un exercici repugnant de desmemòria el que es va fer als pobles eslaus de la URSS per part dels nazis. No cal descriure aquí el que van fer, si us interessa ho podeu trobar, però si us esparvera això que fa l’estat Islàmic prepareu-vos perquè sembla un joc de nens comparat amb allò….

Després vindrien els setges, Moscou, Leningrad, Stalingrad… Sed, fam, fred, malalties, milions de morts; però mai els nazis van guanyar cap setge, mai van doblegar la voluntat de ferro del poble soviètic. Montserrat Roig fa una descripció preciosa d’uns fets horribles en els que la solidaritat entre la població imperava per sobre, fins i tot, de l’instint de supervivència. Podeu llegir “l’Agulla Daurada” i “Un viatge al Bloqueig” sobre el setge a Leningrad de l’autora catalana per veure com va ser, terrible però admirable i encoratjador alhora. No cal dir gaires coses més, mentre a Nova York prenien hot dogs a l’ombra dels gratacels a Leningrad es tenia sentiment de culpa per haver de cremar els llibres dels clàssics per poder fer foc a 40 sota zero.

Pels que pensin encara que la victòria no va ser gràcies a la URSS. Més del 74 % de les pèrdues totals de la Wermacht van ser davant de l’Exèrcit Roig. El personal matat i ferit de la Alemanya nazi en el front soviètic va ser sis vegades més gran que en el front occidental o en el front mediterrani junts. El president dels Estats Units D. Roosevelt va dir això quan ells ja havien entrat a Europa per Itàlia i França: “Creo que es difícil negar el simple hecho de que los ejércitos rusos están matando más personal del Eje y destruyendo más material del Eje que los otros 25 países juntos”. Entre molts soldats d’altres països van morir 220.000 soldats nord-americans i 330.000 anglesos, aquells dos països que avui els europeus consideren claus en la victòria davant el feixisme, sabeu quants soldats soviètics van morir? 8.900.000. Més encara, 7 de cada deu homes de la generació nascuda entre el 1920 i el 1930 van morir a la guerra. Entre combatents i població civil finalment van morir 27 milions de soviètics, tres milions més que el quàdruple dels jueus exterminats. On són? Qui els honra?

Malauradament es pensa que aquest any serà una de les últimes celebracions d’any rodó en les que participaran veterans i veteranes de la Gran Guerra Pàtria, a la propera la majoria hauran mort, siguem dignes d’elles. No hi ha sacrifici més gran en les escriptures ni en la memòria de la nostra espècie i com a espècie no hi ha vergonya més gran que el seu oblit. Enmig de les petites batalles diàries i dins la nostra humilitat doncs la seva gesta no té gest que ho pugui agrair, honorar i glorificar el poble soviètic és el mínim que com a humans podem fer.

Visca el 9 de maig!

Odi etern a la barbàrie feixista!

Honor i glòria eterna al poble soviètic, heroi de la humanitat, botxí del feixisme

Ferran del Rey. Educador Social i militant de Vila de Capellades- CUP i d’Endavant Anoia

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress