El procés II: la pregunta

Maiol Roger

Maiol Roger

Per molt que la independència generi les il·lusions d’uns i les irritacions dels altres (la de Duran està mèdicament contrastada), això de dir-li El Procés té conya: més que a moment històric, sona a pel·lícula dolenta d’acció protagonitzada per Bruce Willis (sempre hi ha d’haver un calvo), emesa en alguna TV espanyola una tarda tonta de dissabte i que acaba irremeiablement amb una migdiada de salivar coixí.

El segon capítol de la saga Procés es titula: pregunta. És magnífic. Resulta que es proposa un referèndum sobre la independència i hi ha dubtes sobre què s’ha de preguntar. Una cosa és que a Catalunya, que som una nació i un eufemisme, ens posem a discutir si a les tietes convergents els hi entrarà millor Estat propi; si en Duran (l’irritable medicament contrastat, el calvo de la nostra pel·lícula) s’inventa que amb Estat propi encara pot marejar la perdiu; i si al plantejament es posa “Europa” per semblar que estarem dins la UE. L’altra és començar a discutir si els que mai han volgut la consulta, com PSC i Unió, han de decidir què es pregunta. Perquè si els socialistes s’han apuntat al carro del dret a decidir és perquè la centralitat política els ha passat per sobre, i si ho ha fet Unió és perquè els fa més por trencar amb Convergència que trobar-se un Mosso de nit en un carreró del Raval.

Unió i PSC surten ara amb què la tercera via és el que demana el poble. I això ho proclamen polítics que viuen a la suite del Palace, periodistes que creuen que el sou mitjà de la professió són 80.000 euros i altres estrelles de l’establishment. Citant un bon vivant com Laporta, “que no nos embauquen“:  La tercera via és al autonomisme el que la cigarreta electrònica al tabaquisme: una manera dissimulada de perpetuar-lo. Una ficció de vapor amb l’aire de les espanyes, que ve carregat de tot menys respecte nacional, justícia econòmica, i equilibri territorial.

Així que els que estan en contra de la consulta estan fent tot el que poden per torpedinar-la, i aquí una cosa clau és espatllar la pregunta. Perquè no és el mateix anar a les urnes a decidir si “Catalunya hauria de ser un Estat independent”, copiant el model escocès, que fer-ho amb un complicat “Està vostè d’acord amb què Catalunya sigui sobirana després de fer una oferta formal a Espanya per una nova associació econòmica i política”, que adaptaria el model del Quebec. Si els quebecois van perdre el referèndum per 50.000 vots va ser, sens dubte, perquè hi havia votants del sí que es van adormir a mitja pregunta.

Al final a Catalunya acabarem fent una consulta per consultar què s’ha de consultar a la consulta, dubte que faria acabar qualsevol persona a una altra consulta, la del psicòleg. Tot seria més fàcil si ens deixéssim de romanços i anéssim a la pregunta que tothom té el cap, la que genera consens: “La independència, què?”

Maiol Roger, Vilanova i la Geltrú, 1986. Em vaig voler fer periodista per entrar gratis al camp del Barça, després de comprovar que les meves habilitats futbolístiques eren pitjors que el xató de Sitges. Després em vaig enganxar a la política, quan encara parlàvem d’un artefacte anomenat Estatut. Intento explicar què passa des d’El País i, puntualment, a El Món a Rac1. 

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress