El procés: retòrica i carta als reis?

enric_feliu_vert

Enric Feliu Blanch

John Hancock va signar aquell document amb lletra clara i ferma. Desitjava que el Rei d’Anglaterra no s’hagués de posar ulleres per llegir la seva signatura. Un altre, va afegir al seu nom el de la seva finca, i estar així segur que era a ell a qui havien de buscar i penjar per haver signat la Declaració d’Independència. Tant per a Samuel Adams, un activista rebel, com per a juristes com John Adams i Thomas Jefferson, o fins i tot per a l’inclassificable Benjamin Franklin, aquellasignatura era prova suficient perquè un tribunal britànic els condemnés pel delicte de rebel·lió i anessin de pet a la forca.

No fa un mes que es va votar al Parlament una moció que en poques paraules instava al govern a desobeir les lleis que no sorgissin del propi Parlament i les decisions del Tribunal Constitucional. Em vaig discutir amb tothom. Amb uns, perquè es creien que ja estava tot fet; que el camí era imparable cap a la independència. Amb altres, molts menys això sí, però també n’hi haa, et parlaven d’atemptat i rebel·lió, que calia detenir a tot Cristo…… resulta que ni una cosa ni l’altra. El propi Parlament, els seus serveis jurídics, en les al·legacions que fa per a defensar-se del recurs davant del Tribunal Constitucional, parla de declaració d’intencions. El Parlament, símbol de la sobirania de Catalunya, amb els seus representants escollits pel poble en un procés electoral democràtic, es dedica a redactar cartes als Reis Mags.

Així clar que portem dos mesos discutint de noms, de composicions. Però el més important són els fets i les polítiques. Som o no en situació d’emergència social? Quines taxes d’atur tenim, sobre tot juvenil? Quantes famílies han de viure subsidiades perquè tots els seus membres són a l’atur? Quants desnonaments s’han fet aquests darrers dos mesos i quants es faran fins que hi hagi un govern que els vulgui aturar? Cal un govern que actuí de veritat.

Ho podria fer el govern actual en funcions. El Conseller Boi Ruiz podria aixecar-se un matí, convocar els mitjans en roda de premsa i comunicar a tothom per exemple que el Pla funcional de Tarragona s’aturava al igual que el Consorci de Lleida esperant que es formés un nou govern, que estaria legitimat per a decidir les noves polítiques en l’àmbit de la sanitat. Cert que ens quedaríem bocabadats, però podríem admetre que és un gest de bona voluntat… política. Però aquesta bona voluntat no existeix en la formació guanyadora de les eleccions i hi ha diverses raons:

  • La primera i fonamental és que s’ha instaurat un discurs hegemònic en la majoria social que representa Junts pel Sí, que es redueix a què la culpa de tot ho té Madrid, i que un cop siguem independents automàticament en controlar els diners tot s’arreglarà. S’ha de ser curt de mires per no reconèixer que tenim un problema greu de finançament a Catalunya, però això no pot obviar la responsabilitat del govern de la Generalitat en la política de retallades socials. Dibuixa un procés amb un objecte lampedusià: tindrem independència, però per anar a Eurovisió i que les seleccions esportives catalanes vagin als Jocs Olímpics. I aquí s’acaba tot. No et posis a discutir amb ells si podem tenir sobirania quan se’ns imposi el TTIP o la Unió Europea decideixi quines són les prioritats a l’hora de fer els pressupostos anuals de la Generalitat. Ho podem comprovar en els diferents projectes de textos constitucionals elaborats des de les elits independentistes, no pas per les classes populars, per a la Catalunya independent: els drets socials no hi són o es regulen en un text apart sense protecció màxima constitucional…De fet, qualsevol d’aquests models en aquest concret aspecte significa un retrocés respecte la vilipendiada Constitució de 1978. Anem malament.
  • La segona és l’acció de govern del govern de la Generalitat els darrers anys. Les dues formacions polítiques que vertebren Junts pel Sí (no el moviment ciutadà ni els independents que s’incorporen a la llista) són responsables: bé directament, en el cas de Convergència bé o per avalar-la al Parlament, en el cas d’Esquerra Republicana. Esquerra accepta uns Pressupostos un any a canvi de la consulta del 9-N i l’altre a canvi d’eleccions. Tenien una majoria i no la van voler fer servir per a protegir les classes populars en una situació de crisis econòmica i social… Ho faran ara perquè necessiten la CUP? No són de fiar.
  • La personalització del procés en la figura d’Artur Mas. Ens diuen que sense ell no es pot fer camí cap a la independència. Moisès guiant el poble escollit pel desert del Sinaí. Imprescindible i essencial. Reconec que si el procés fos una obra de teatre, de vegades en tinc la sensació, el personatge més interessant de tota l’obra seria ell (l’interessant del Macbeth de Shakespeare no és el propi Macbeth, sinó Lady Macbeth per exemple…); les seves reaccions, els seus moviments… Ell porta la iniciativa política perquè li han deixat, i ara està apurant al màxim per sobreviure tant ell políticament com la seva formació, Convergència, encara que sigui de mala manera amagada en una coalició.

El protagonista del procés hauria de ser el poble de Catalunya, i en concret, les classes populars que seran les úniques que el podran impulsar fugint de retòriques amb l’objectiu d’una transformació social, democràtica i popular. Però caldria que es fes autocrítica i ens preguntéssim honestament si és possible fer-ho avançar amb unes classes treballadores dividides; perquè ho estan. Aquesta és la veritable clau de volta.

Enric Feliu Blanch. Marea Blanca de Sanitat.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress