Elogi de la militància

Miguel Angel Gonzalez

Miguel Ángel González

A la Marta i al Marc. I al Rai (que hi tornarà, si tot va bé).

Ja em podrà perdonar que faci de la confidència privada un assumpte públic, però ahir, quan baixàvem les escales de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, la regidora Marta Rius em va confessar que havia fet mans i mànigues per contenir l’emoció. I que, en arribar a casa, ploraria de valent tot allò que s’ha estalviat a l’hora del comiat a la sala de plens. La Marta, més que regidora, és una companya de militància. I més que una companya de militància, una de les millors amigues. L’amistat l’hem anada forjant a les sales de reunions, però també en ambients informals en què s’hi podia respirar d’una manera més relaxada a l’hora de compartir un sopar; els neguits i les il·lusions de l’esfera personal; o unes quantes cerveses a les terrasses del centre.

En Marc Font i la Marta Rius, tots dos regidors de la CUP vilanovina, s’acomiadaven amb una barreja efervescent de sentiments: d’una banda, alliberats i recuperant l’oxigen després d’exercir una alta responsabilitat; de l’altra, tristos per no haver-hi dedicat més temps en una situació socioeconòmica en que la ciutadania obligadament desconfiada demana solucions i compromisos d’una manera desesperada. L’un i l’altra deixaran de ser càrrecs electes a l’ajuntament vilanoví (sempre i quan la CUP no obtingui uns resultats espectaculars que els retornés de sorpresa a la sala de plens). No obstant això, el Marc i la Marta, malgrat que contemplin la necessària possibilitat de marxar un mesos a la sabàtica manera, continuaran fent política en segona línia de combat dins la candidatura, o des de les múltiples trinxeres que ofereixen els moviments socials. Ho porten a la sang i no gosen plantejar-se la vida des d’una posició diferent perquè, tal com deia Gramsci, la indiferència és el pes mort de la història.

Prou que ho sabem. La política no és una cosa agraïda. De fet, un dels aspectes més reconfortants que procura el fet d’ocupar el carrer i les sales de reunions és la satisfacció d’obrir tot un ventall de relacions i d’aprenentatges. Braç a braç, a còpia de confrontacions d’idees i discussions, a peu de carrer i a la barra del bar, la militància esdevé bona sintonia i complicitat. I també amistat, quan les persones s’hi entreguen d’una manera generosa, amb tota la cura, empatia i dedicació que requereixen les relacions personals. Arribarà un dia en què marxarem amb les mans plenes d’admiració i d’afecte, de reconeixement a totes aquelles i aquells que un dia van decidir dedicar un període prou generós de les seves vides a fer política de la manera més discreta i sense demanar res a canvi per transformar la realitat i capgirar la història a pas de formiga també als municipis.

Nosaltres, els i les de l’esquerra independentista, ens posem massa lírics i ens remetem sempre als rapsodes i poetes. Un entre tants. Entre totes, tot. Serem la clau que obre tots els panys. La realitat, però, és força més prosaica i està feta d’assemblees interminables, d’hiverns crus i nits de pluja en què les reunions duren fins que s’esgoten les neurones; de titulars a la premsa injustos i articulistes malintencionats; de negociacions interminables amb l’equip de govern de torn; d’empassar-se molts problemes en solitari camí del llit; de caps de setmana sense fer plans amb la parella, la família o els amics perquè cal tancar-se per preparar l’any polític o la campanya electoral; de menys dies de vacances perquè el primer dia de setembre hi hem de tornar; de novel·les sense llegir perquè cal redactar un document polític; d’obres de teatre que hem de deixar de banda perquè aquella tarda tenim una assemblea ineludible. I podríem continuar sumant sense que el pes de la balança dels greuges superés l’energia transformada que genera el compromís i la il·lusió per canviar l’actual estat de les coses. I si pot ser, sempre amb un somriure.

La Marta i en Marc en poden estar ben contents i orgullosos. Nosaltres, també. Han estat en tot moment a l’alçada en cada moció defensada, en totes les intervencions improvisades, en tots i cadascun dels argumentaris preparats. La gent de l’esquerra independentista a Vilanova i la Geltrú hem estat afortunats perquè la Marta i en Marc no han estat els únics: també hi han estat sempre l’Eduard, que mai no ha posat distància i sempre ha tingut un moment per generar propostes i debats fent-nos tocar de peus a terra sense perdre el món de vista. I en Quim, amb un peu al Parlament, l’altre a l’Ateneu i un consell sempre a punt fet des d’extramurs. La CUP no seria la mateixa sense el sarcasme del Raimon ni el seu diccionari familiar. I tampoc no funcionaríem sense el seu neguit generador d’idees. I ho deixo aquí, perquè no deixa de ser absolutament injust deixar de banda altres noms, tots imprescindibles de cap a peus.

Tan sols us volia agrair tot el temps dedicat. Perquè el viatge ha estat llarg i ple d’obstacles, però continua pagant la pena.

Miguel Ángel González Ayala (Vilanova, 1977) és llicenciat història, articulista i membre de la CUP de Vilanova.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress