Els “altres”

XP_Mari
M Carme Rafecas

Em preocupa el fet que en molts debats polítics que es dónen en el sí d’una mateixa ideologia marc d’alliberament, hi hagi un subjecte abstracte que ignora estar-se enfrontant a alguna forma d’alteritat, no tan sols perquè això s’allunya de la solidaritat, també perquè frena l’avenç cap a la consciència de l’interès col·lectiu.

Alguns dels discursos contra el racisme no reflecteixen el punt de vista dels nouvinguts, no critiquen la hipocresia d’una xenofòbia aparentment només biologista que oculta la seva pròpia qüestió de classe, inclouen l’ ampli ventall de colors d’aquesta societat “acollidora” que no vol reconèixer el conflicte que ella mateixa provoca, o bé es recolzen amb referents teòrics occidentals que poc ens ensenyen la realitat dels exiliats econòmics i la seva opressió d’origen. D’aquesta manera les víctimes del racisme segueixen sent els “altres” per la societat d’acollida i també per aquells que lluiten pels drets dels immigrants.

Després hi ha els discursos contra el capitalisme, sovint manifestats en la suposada avantguarda del canvi, moviments estudiantils i polítics que tenim poca presència als nuclis més precaris del sistema econòmic, nuclis que són alhora menys visibles. A més, sovint adoptem posicionaments classistes a l’hora de dirigir la nostra vida personal i laboral, que només ens allunyen de la realitat alienant-nos de l’objecte que analitzem. És cert que no ha estat decisió del poble crear privilegis entre els treballs, però ¿com podem gestionar aquestes contradiccions? D’altra banda, ¿com es fa per seguir avançant sense citar Hannah Arendt dirigint-se a algú que no ha llegit aquest tipus d’autores? Mentre els valors i salaris segueixin sent desiguals, podem anar-ne aprenent a base de consciència.

Després, hi ha els feminismes. Molts frisem per veure els nouvinguts en massa lluitant pels seus drets, així com la verdadera classe obrera en massa lluitant pel que és seu i treballant colze a colze amb la resta de subalterns. Amb el feminisme s’han fent passos endavant en això, la dona s’organitza sola perquè necessita analitzar un domini concret partint de les vivències en pròpia pell, i lluitar per deixar de ser masclista lluny dels entrebancs del masclisme dels homes. No obstant això, a vegades encara se’ns jutja per excloure, en alguns espais, homes que volen participar amb nosaltres.

Tenim l’estructura de gènere que sosté la de classes i viceversa, que es reforça amb la crisi econòmica, valors masclistes creixents entre els adolescents molt més preocupants que els de la generació dels nostres pares, noves lleis de l’avortament retrògrades, xifres de violència masclista en augment. I no obstant això, sento a dir entre converses de bar que el debat feminista està massa en auge perquè treu lloc a altres debats de més actualitat i rellevància. Deu ser perquè es veu a les dones com un “altre” que no és subjecte de la societat, tal com va plantejar Simone de Beauvoir als anys quaranta? Crec que existeix encara un tabú sobre el feminisme que impedeix la plena solidaritat de tothom amb les dones que lluiten i amb les que no lluiten; ben poca gent n’està exempta, i el primer pas per poder dir que no el tens és reconèixer que el tens i, llavors, descobrir que moltes crítiques o rebuigs els fonamentes en aquest tabú, aquesta por o aquest sentiment de contrarietat incondicional de sexes. La visió externa d’aquesta lluita és un tema complex perquè entra en joc la subjectivitat amb què s’interpreten paraules com feminisme o agressió, subjectivitat creada pel mateix patriarcat. Però això no vol dir que hi haguem de tancar els ulls, al contrari, cal superar-ho. Alguns dels problemes de les dones es consideren purs assumptes de la vida privada que entorpeixen el camí polític cap als drets socials i nacionals, quan hauria de ser la qüestió política de partença, la de les relacions de poder de portes endins sempre reflectides de portes enfora, i no un debat secundari.

A mi em preocupen els tabús racistes, classistes i masclistes que jo mateixa pugui tenir, com també em preocupen els tabús d’aquells que sistemàticament canvien de llengua al castellà emparant-se com a respectuosos, mentre no ho exigirien a altres països del món, aquells que desconeixen que actuen segons un poder imperialista, influenciats pels discursos espanyolistes més suaus. Em preocupa l’homofòbia imperant a cada pas, cada gest i cada conversa que tenim o que escoltem; qui trenca amb l’heterosexualitat avui en dia segueix sent un “altre” tant en la quotidianitat com en els discursos polítics de tot tipus.  Molts dediquem esforços a intentar girar truites i convèncer de que les crueltats implícites hi són. A mi, doncs, també m’agradaria que cadascú descobrís si percep les militants feministes com una amenaça, com una provocació, com un victimisme, o com el que inconscientment es cregui que som, i així repensar de la millor manera les crítiques al feminisme. Les contradiccions que vivim són latents a la vida diària, és pràcticament impossible ser coherent al cent per cent amb els propis ideals. Però crec que és molt positiu que assentem el nostre aprenentatge sobre la base de l’experiència, perquè les opressions són múltiples i alguns no les patim totes, i només entenent-les obtindrem les eines justes per a fer-hi front. La solidaritat no ha de ser tan sols una paraula, una mirada o un fet, sinó també una comprensió total de “l’altre”, i una comprensió total de la nostra pròpia condició d’opressors.

M. Carme Rafecas, Llorenç del Penedès

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress