Els fetus amb drets i les persones sense drets

Bruna

Bruna Alvarez

Fa uns dies, va sortir a les notícies que havien operat un fetus de cinc mesos de gestació. Les imatges de la TV era un nadó totalment sa, i es felicitava a l’equip mèdic per tal acte heroic.

Per altra banda, apareixia també als mitjans de comunicació, la condemna d’un ginecòleg que realitzava avortaments a dones embarassades fins a 8 mesos de gestació.

Les dues notícies estan relacionades perquè comparteixen la consideració del fetus com a persona, i per això són notícia, i causen en un cas admiració i en l’altre, ‘alarma’ social.

Per una banda, un fetus de 20 setmanes amb una malformació genètica que li impedeix continuar desenvolupant-se, fruit d’un embaràs desitjat, és pensat com una persona. La mare i el pare d’aquell fetus -que ja no ho és perquè actualment ja ha nascut i s’ha convertit en un nadó sa-, faran el que sigui per tal de salvar-li la vida. I actualment, la tècnica mèdica ho pot aconseguir.

La llei de l’avortament, vigent des del 2010, permet avortar fins a la 14 setmana de gestació, ampliable fins les 22 setmanes amb certificat mèdic de perill per la dona embarassada.

En el cas de l’operació intrauterina, són els progenitors que han engendrat aquell fetus, qui li atorguen la categoria de persona. La voluntat del fill o la filla, fa que aquelles cèl·lules (fetus) siguin “fill” des del primer moment. Especialment des que es té a les mans la primera ecografia, on per primer cop es té una visió del què succeeix a la panxa de la dona que s’està convertint en mare.

En un embaràs no desitjat, aquelles cèl·lules no són considerades “fill”, sinó més aviat un “càncer” (paraula que fan servir moltes dones en el moment d’avortar). En el primer cas, es produeix un reconeixement dels adults progenitors, que construeixen i categoritzen les cèl·lules com a persona. En el segon cas, no hi ha aquest reconeixement.

Però la matèria és la mateixa: un fetus de 20 setmanes de gestació.

Curiosament, la que vol ser la nova llei de l’avortament, legislarà perquè les dones i la societat assumeixi aquelles cèl·lules com a “persones”, tal i com havien fet els metges i els pares d’aquell fetus amb malformacions que va ser operat.

L’Estat no legisla ni aplica polítiques públiques en favor d’aquelles persones que ja són persones, no només per haver nascut, sinó perquè socialment se’ls reconeix com a persones. Per exemple, les dones embarassades que volen avortar, no són considerades persones autònomes per decidir sobre les cèl·lules que porten dins.

Però la clau del tema crec que està en què l’Estat no promou, ni legisla, ni inverteix, en polítiques públiques que garanteixin, d’una manera universal el benestar de les persones ja nascudes.

Per una banda, el benestar de la majoria dels infants, depèn de les seves famílies. I això arriba fins a nivells molt micros, però no per això menys importants. Si les famílies no estan al dia de la quota escolar, els infants no van a les excursions, tot i que són curriculars (això passa a una coneguda escola pública de Vilafranca). Si els adults no tenen recursos per pagar, a qui es castiga és als fills i filles d’aquests adults, justificat com a mesura de pressió que s’exerceix als pares, quan en realitat és una discriminació vers als infants.

Si els adults responsables d’aquestes famílies no poden comprar menjar, entre Serveis Socials i Càrites, fan el que poden, però en cap cas l’Estat garanteix un accés equitatiu als aliments. Just al contrari, fundacions privades “ensenyen” a les famílies pobres a cuinar dietes equilibrades i barates, perquè el menjar escombraria és molt més barat que el menjar sa (una altra incongruència del sistema capitalista).

Cada vegada es coneixen més casos de famílies (amb infants) que viuen en cotxes, perquè ja no poden pagar un habitatge.

En cap cas, l’Estat garanteix una educació pública i universal (tot i que és obligatòria) i no garanteix l’accés als recursos bàsics per viure dignament.

Aleshores, quin sentit té que es reguli davant si unes cèl·lules són persones o no ho són? No caldria abans, regular la distribució de recursos d’una manera equitativa?

És massa fàcil pensar que unes cèl·lules són una persona, i obligar a que neixi, però sense que l’Estat ni la societat es responsabilitzi de les persones ja nascudes, i teòricament amb els drets socials i de ciutadania garantits, no?

Bruna Alvarez. Sóc persona, mare, companya i antropòloga. Intento entendre les desigualtats de gènere, i especialment faig investigació sobre el tema de les maternitats, en plural, perquè hi ha moltes maneres de ser mare. Treballo al Departament d’Antropologia de la UAB i visc a Vilafranca.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress