Els gestors de la vida

Mireia Redondo

Mireia Redondo

Podria començar fent un assaig sobre què és la llibertat d’expressió o de si la funció del sentit de l’humor és trencar tots els límits. Podria parlar de l’element subjectiu que pot condicionar el concepte que cada una té sobre la llibertat d’expressió, elucubrant sobre si cal o no fer broma de tot. Podria trepitjar el terreny dels sentits i discernir quin és més important, el de qui satiritza o el de qui és objecte de la ironia. I, com no, parlar de que comporta traspassar els límits de les persones.

Però embarcar-me en metafísica des d’una irreal neutralitat, objectivitat o asèpsia, no va amb mi. No en tinc prou. He d`afegir un ingredient a totes aquestes qüestions: el privilegi. Ens agradi o no parlem des de l’avantatge i això ens facilita ignorar la violenta vivència quotidiana de les nostres veïnes. Les mateixes musulmanes, ja siguin les titulades, ja siguin les de la perifèria precària, fa anys que ens parlen de racisme i islamofòbia i no sembla que hagi sigut un tema preferent per a nosaltres. I això ens passa perquè no ens afecta: ignorar i qüestionar el que relata qui rep aquesta violència sistèmica i diària és, efectivament, actuar des del privilegi. Potser en el fons amaguem un cert pòsit de dubte o de por i estem una mica empeltades per la campanya de la histèria col·lectiva, i ens preguntem què hi ha darrera aquella barba, aquell niqab o aquella cançó que no entenem. Sense voler, fins i tot, de vegades busquem quins són els “bons”.

Per a analitzar fets com els ocorreguts a l’estat francès hem d’intentar no caure en tòpics i ser conscients que vivim en la metròpoli i així hem estat educades, en la mentalitat dels colonitzadors i civilitzadors. Així s’explica per què una gran quantitat de persones i organitzacions musulmanes han repetit que condemnen els fets, quasi fins demanar disculpes, i procurant explicar i aclarir, per enèsima vegada, que l’islam no és això. I tot i així n’hi ha que encara volen més disculpes i rebuig, perquè es dóna per suposat que s’han de justificar més.
Han de ser molt millors que nosaltres perquè se’ls considera “de fora”. Són forasters, per tant han de donar explicacions. Són els altres, són l’alteritat en la que posem el focus per no mirar-nos les vergonyes. I no parlo només de les vergonyes més evidents (guerres, invasions, explotació, blindatge de fronteres, lleis d’estrangeria….) que ja són molt miserables.

Parlo de les nostres actituds i quotidianitats, aquest deix missionerista i civilitzador que ens permet tantes llicències. No sé si som conscients de la pressió i el control social que s’exerceix sobre aquests “altres diferents”. I no ens despentinem gaire. Hem pensat com deu ser tenir ulls a sobre dia rere dia? Realment importa que vesteix la Najat, si mai m’ha importat la roba de la Carla? Què en trec de criticar el que menja o beu el Saïd si mai he tingut interès pel que ingereix la veïna Carme? I perquè de vegades em fa la impressió que mirem el nostre amic o company àrab com la nostra coartada o quota? Perquè ens ofusquem pensant perquè no s’organitzen (com nosaltres, s’entén)?

En general, potser no pensem quines conseqüències té la mania de fer avaluacions de les conductes de les altres quan no són les que esperem. I no sé què fem per a capgirar aquestes dinàmiques.

Diuen que van poder escoltar l’home que va actuar al supermercat Koscher dient als hostatges “vosaltres els heu votat i sabeu que no tenen problemes per fer una guerra (…) per què no els dieu que deixin en pau als musulmans? No ho feu això!”. A mi em fa pensar en una enorme càrrega de patiment.

Jo no vull fer sang, aquí, i explorar qui va fer tot això. Ni tampoc vull posar en qüestió el patiment de ningú. De fet, iniciar el joc de posar morts a una balança és saber que sentiré vergonya. Per no dir coses més grosses. El que vull fer és posar de manifest que no podem posar tanta facilitat als que gestionen la vida humana, perquè, sí, aquells hipòcrites de la fotografia gestionen moltes vides i moltes morts.

No em crec els seus psicodrames que diuen que som uns pobres lliures amenaçats. I, sí, deserto del món d’aquests bordegassos, perquè no els reconec ni els vull ajudar a exercir les seves hegemonies.

Deserto de la seva estratègia de fer servir les dones com a territori de conquesta en el que som objectes (i no persones), ja sigui les que es destapen com les que es tapen. Que quan es cobreixen no es tapen el cervell, ni els sentiments, ni els drets, per cert. Em planto per què no suporto veure que fan del cos i el look de les dones un acudit, un corpus legal o un judici. Jo en tinc prou de que ens facin ser un nivell de mesura del grau de democràcia de les col·lectivitats, de que identifiquin occident amb llibertat femenina i de que ens tractin com les dones del clan perfectament alineades contra les dones de l’enemic.

Aquests dies m’he reafirmat en la meva insubmissió sistemàtica per què crec que la caricatura d’aquesta Europa gastada, pedant i vella ha estat molt més evident i constant als mitjans i els salons que a les barriades. No podem deixar via lliure als gestors de les morts i les vides, si amaguem el cap sota l’ala, en moments crucials políticament i social com aquest, tornarem a obrir portes que, potser, no vam saber tancar.

Mireia Redondo. Precària visiblement feminista i afiliada de la CGT del Baix Penedès.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress