En blanc i negre

Maria foto

Maria Plana

Et despertes un dia plujós, esmorzes amb cara de son una mica de fred. Descobreixes que (no) diuen de bo a la televisió i acabes d’esmorzar. Penses com t’acabaràs organitzar el dia. Tens treballs per acabar, documents per continuar, lectures per començar, trobades per a decidir, coses per pensar, moments per desconnectar… Et vesteixes; avui farà fred. T’abrigues. Connectes amb el món i descobreixes que tot està com el dia anterior. Continuen les retallades, continua l’apologia del diner, continua l’extermini de la llengua que no és la seva, continua l’augment de les prohibicions d’expressió social, continua la pèrdua dels drets de les dones. Tires endavant, com sempre, tot i que en un dia humit tot es fa més complicat.

Segueix el matí. Poder veure el Mediterrani anima, em lliga al meu nord enyorat mentre també penso en la quantitat de foc i de soroll que viure per primer cop al marc. Continuo rebent notícies sobre les destrosses, o els jocs, depèn de la perspectiva, que s’estan fent des d’aquell Congrés de diputats espanyol. Veig com es reafirmen ―i es riuen de nosaltres― en la seva tasca de destrucció de tots els guanys que com a societat hem anat recuperant, que no aconseguint. Dino mentre llegeixo que personatges públics defensors de sigles de poder defensen, com un ramat, tot el que és necessari per tal de mantenir-se al seu lloc privilegiat. Tot em produeix molta angúnia. És mes que evident que ens volen tallar les ales, les plomes, el bec.

Avança la vesprada, arriben les reunions i comença el cansament, el físic, l’emocional i el polític. Estar disposada a sentir populisme permanentment i a veure com intenten destrossar tot el que poden, terra, cultura, cos i dignitat fa que el dia interior encara sigui més humit i fosc. Percebo la realitat en blanc i negre, com si fos d’una altra època, anys i anys enrere. Molts estímuls que rebo m’ho confirmen.

Ja és de nit; ni de dia ha sortit el sol ni de nit la lluna. Repasso el meu dia. Daltabaixos i nervis, però emoció i embranzida. Llegeixo Montserrat Roig i repasso alguns versos d’Estellés; intento dormir, però em torno a aixecar. Mirant per la finestra començo a veure una estrella, i dos i tres, i cada cop més. La llum em remet a la calidesa de la lluita, el treball per a continuar existint dignament en cooperació amb la resta de persones.

No hi ha res com una metàfora per voler explicar, poder entendre, interpretar, pensar i actuar. Ni cap realitat en blanc i negre que no pugui ser perfumada per l’herba de les bruixes i il·luminada pel verd de les vinyes.

Maria Plana Guasch, filòloga catalana entre l’Arboç i la Bisbal del Penedès. Membre de la plataforma Som Països Catalans.

 

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress