En un país no molt llunyà…

AlbaGarriga_vert
Alba Garriga i Gabaldà

Les campanyes electorals esgoten, però aquesta especialment. Ens tracten com si fóssim criatures, éssers dòcils, per no dir imbècils, sense seny ni enteniment. Ens expliquen contes, ens intenten fer por amb les seves històries, amb els seus monstres… parlen de caos, d’un camí ple d’incerteses, d’aventures que vés a saber on ens portaran, com si això ens espantés.

Justament és el que volem; trencar amb el seu statu quo, problematitzar la seva normalitat, qüestionar les seves regles. No veuen que ens hem fet grans? Hem crescut com a poble, ja no creiem en contes de fades, prínceps i princeses, no tenim reis ni reines; volem un una república catalana! No creiem amb els seus contes de bruixes i feres ferotges, perquè ni les bruixes són dolentes, ni les feres ens espanten. Els contes tradicionals ens avorreixen, acaben guanyant sempre els mateixos; els bons són els guapos i els lletjos sempre moren. N’estem tipes!

Quan érem petites ens creiem aquestes històries, ens agradaven, ens identificàvem amb els bons; els dolents sempre eren els altres. Ens sentíem segures; els que tenen el poder ens protegeixen, vetllen per nosaltres; sense ells tot és caos i destrucció, els monstres se’ns mengen; sort que arriba el cavaller i salva el poble! No patiu, els contes sempre tenen un final feliç -i foren feliços i menjaren anissos-. Ens els sabem de memòria, tots acaben igual!

Els pobles expliquen aquests contes als més menuts per transmetre els valors i els símbols de la seva cultura, per ensenyar als més petits les normes escrites i no escrites de la societat; com ens hem de comunicar, com ens relacionem, com t’has de comportar si ets un home o una dona, què passa si no fas cas, si dius mentides o si t’enamores de qui no t’has d’enamorar.

Aquests dies hem sentit molts contes de por, de persones dolentes i salvadors de la pàtria. Però no s’adonen que els protagonistes ja no són ells?, que no ens importen els seus diners, els seus bancs, les seves lleis? Els seus interessos no són els nostres.

Hem començat a escriure la nostra història, perquè volem que els nostres fills i filles creixin en un poble lliure i no hagin de sentir els mateixos contes de sempre. Contes que escriuen dotze homes amb puro i corbata, contes que segueixen les regles de la Troika, contes que busquen la por i el control del poble, contes que es repeteixen i no qüestionen res, contes que només uns quants poden comprar, contes amb paraules boniques que ja no volen dir res, contes borrosos sense dibuixos, contes tan antics que les pàgines es trenquen i estan plenes de pedaços, de guixades i gargots, per acabar dient sempre el mateix.

Els contes que volem no tenen bons ni dolents, no tenen herois ni misèria, no hi ha fronteres ni refugiats; expliquen les vides de persones com tu i com jo, que volen viure felices, que s’equivoquen i tenen dubtes, però són valentes i no volen que ningú decideixi per elles. Volem governar-nos, volem decidir-ho tot, això és el que realment els espanta; aquesta és la seva por.

Alba Garriga Gabaldà. Membre de la Permanent Política d’um9, vinculada als moviments socials i al món educatiu i del lleure.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress