Ens estan demanant a crits una mica d’atenció!

XP_Mari

Fa deu anys el pedagog Segundo Moyano, de la Universitat de Barcelona, ens explicava en una classe d’educació social que la població adolescent ens està demanant a crits una mica d’atenció!, en aquell moment de noves emergències socials, del sorprenent abanderament de la violència per part d’alguns joves, de la generalitzada pèrdua del valor de la responsabilitat transmès de pares a fills i la persistència dels tabús que dificulten la confiança en el si de cada família. Ens estan demanant a crits una mica d’atenció!, i ho explicava gairebé cridant, emocionat, responent-nos quan preguntàvem per què cada cop hi havia menys autoritat educativa a les aules formals i no formals. Ell es referia a l’atenció dels pares, i també a la manca de recursos per a joves en una societat canviant i embogida que no els col·loca en el centre. Segurament no de la mateixa manera que aquest professor sabia viure i transmetre aquella realitat alarmant, però confio que aquesta idea està present en la pràctica diària del teixit professional educatiu, social, sanitari, i sobretot de les famílies, principals agents d’ensenyament per a la vida, de relació amb les generacions futures i de canvi.

Veiem les famílies que la societat ha deixat trencar i caure, que les trencades per violències i abandonaments coincideixen amb una situació de pobresa econòmica extrema, i que significatives xifres com la violència dels pares contra les mares o l’atenció psiquiàtrica infantil i juvenil augmenten moltíssim des de la crisi que va començar el 2008. Per tant, podem dir qui són els que encara no saben (o no volen saber) que els joves necessiten atenció: la majoria de governs locals, i també l’estatal i l’autonòmic, tots ells també responsables de l’educació, la dignitat i el futur. Tres drets que ells mateixos han suprimit deixant aules sense professors, nens sense l’entrepà de l’hora del pati, el coneixement mercantilitzat abocat a una generació que l’entoma sense poder veure ni el seu propi demà. Una comunitat educativa destrossada, com escrivia el Jordi Martí Font a Vilaweb el dia que un nen de 13 anys assassinava un professor al passadís de l’institut. Això ha passat ara.

Fa deu anys costava controlar un grup de nens a l’activitat extraescolar, mentre els mitjans s’aprofitaven de la imatge d’un “boig” apallissant una noia dins un vagó del metro de Barcelona, i de la por a les bandes juvenils. Un dia, fa pocs anys, vaig veure com un noi trencava a cops reiterats el porticó reixat de la seva finestra dient que ho feia per escapar-se del centre d’acollida, però quan ja l’havia trencat es va quedar a dins, asseient-se esgotat i plorant, havent complert l’objectiu de molestar el món adult, un món homogeni que sempre l’havia traït, i d’expulsar la ràbia que cremava constantment a dins. En alguns instituts les agressions a professors augmenten, el bullying està a l’ordre del dia i en alguns casos la solució immediata (i altament preocupant) esdevé la segregació en grups-classe segons la “tipologia” d’alumnes, perquè l’administració no ofereix els recursos realment necessaris. I ara un nen ha assassinat un professor. Què més ha de passar perquè reaccionem? Què més hem de fer, a part de sortir al carrer contra les retallades de la Generalitat, arromangar-nos cada dia per educar, o demanar a l’estat espanyol que deixi d’impulsar models educatius per a una realitat social i cultural que desconeix? Ara seria per riure molt, però abans encara deien que els nens havien estat abandonats per les seves mares, que es van posar a treballar als anys setanta i, és clar, aquest era el motiu de la manca d’autoritat, de vincle i de valors. Com si la igualtat de gènere no hagués d’anar necessàriament acompanyada de la igualtat d’oportunitats, la cobertura dels drets socials i la implicació paterna en el 50% de l’educació i l’afecte envers els fills.

Ens estan demanant a crits una mica d’atenció!, i nosaltres escoltàvem atents aquella informació que ens sonava estranya, comprenent el fet que no tan sols els “bojos” o els “delinqüents” responen a una societat que no els ha tractat bé, sinó que els més petits també hi poden respondre perquè són els més capaços d’absorbir-ne el malestar. Ens adonàvem que els nens no són objectes a protegir, sinó que són subjectes actius de la seva pròpia educació, que reaccionen fins a punts inimaginables a allò que els afavoreix i també a allò que els hi fa mal. D’altra banda, anàvem molt equivocats si ens pensàvem que entraríem amb la bandera de l’educació al model tradicional d’atenció social per fer-ne fora el caràcter assistencial, perquè seríem simplement un nou pedaç. L’arrel del problema sempre seria el sistema social i econòmic que no prioritzaria els drets de la majoria humil i vulnerable, i nosaltres, petits pedagogs avesats a trobar-nos qualsevol sorpresa, sovint abandonaríem l’educació per atendre les flagrants urgències de la crisi que havia de venir.

És necessari que els més petits siguin escoltats. Cal ampliar els recursos educatius, formals i no formals, per a infants i joves, i s’ha de fer des de l’administració pública, revalorant l’educació com a eix vertebrador de la convivència i la llibertat. Allunyant l’educació en valors de l’exclusivitat de l’ombra de la qual s’han desprès les dones, estenent-la als pares desentesos i al conjunt de cada poble o ciutat. Sobretot és necessari que es teixeixin espais de suport a pares i mares amb dificultats per tractar els seus fills, sobretot adolescents. Aquests requeriments es troben a totes les classes socials, no hem de tenir por d’estigmatitzar mentre els espais siguin inclusius. Tothom pot aprendre alguna cosa de qualsevol persona. Els joves ens demanen a crits, doncs, una mica d’atenció. No tanquem els ulls, que estan per tot arreu, creixen, aprenen, es perden, es retroben, oberts a la paraula que algun dia, en un espai qualsevol, els hi ha estat negada.

M. Carme Rafecas, Llorenç del Penedès



Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress