Escollir president no és el nostre problema

Ermengol Gassiot

Ermengol Gassiot

Fa uns mesos que una certa perplexitat em sacseja. I m’havia promès no parlar-ne per escrit però, finalment, no me n’he pogut estar. Em sobta, m’inquieta i, fins a cert punt, m’enutja la normalitat amb la que, des d’una part dels militants de moviments socials, s’afronta la possibilitat de contribuir a formar un govern a Catalunya. I, és clar, parlo de la CUP, però no només. Quan la CUP va irrompre a l’escena pública de la política institucional a nivell supramunicipal, ara fa tres anys, vam ser molts els militants dels moviments socials que vam girar la mirada i ens hi vam fixar. En general, tant si els vam votar com si no, teníem la sensació que gent dels nostres havien entrat al Parlament. I de fet ho eren. Amb ells havíem patit els cops de porra de la BRIMO, ens havíem encadenat protestant per l’empresonament d’insubmisos o havíem donat vida a ateneus, casals i centres socials okupats. Junts havíem fet sortir, sota el gris asfalt de la Transició, petites espurnes de primavera. La participació d’algunes persones dels nostres espais en una opció electoral semblava obrir un front de lluita i no l’abandonament d’altres. Alguns ho podíem veure amb més entusiasme i d’altres amb més precaucions, però d’entrada no ens semblava que aquesta aposta hagués de minvar forces a les lluites socials de carrer on ens havíem anat coneixent.

Han passat uns anys que semblen segles. Semblen segles per la distància en la que se situen alguns dels debats que monopolitzen les converses dels militants dels espais alternatius. Fins i tot entre els i les que no anirem a discutir si la CUP ha de fer o no president a l’Artur Mas, aquesta qüestió ocupa una bona part de les tertúlies i les anàlisis que fem de l’actualitat. I a mi això m’amoïna. Em preocupa perquè per una banda sembla que perdem la memòria de qui i què ha sigut l’Artur Mas, un personatge que com ja vaig escriure fa unes setmanes, en si mateix és repulsiu tant per la seva trajectòria com pel que significa. Mas si o Mas no pot suposar una clara línia vermella per a la gent de la CUP. Suposo que més que per la persona en si, que pot ser substituïda per una altra similar com a cap de govern, pel fet de que la seva organització claudiqui davant de la pressió dels mass media de la burgesia catalana. Ja sabem que quan un és presoner d’un debat que no ha creat i es troba obligat a raonar en uns termes que no són els seus, ha perdut gran part de la seva autonomia com a subjecte. I si això passa, la CUP certificarà que es troba en aquesta situació.

Mai mes Mas

Amb tot, a mi personalment encara m’amoïna encara més una altra cosa. I m’entristeix profundament. Darrera el debat d’investir o no el Mas s’hi amaga la qüestió de si ajudar o no a formar un govern a Catalunya. Un govern de Junts pel Si que, malabarismes terminològics a banda, tots sabem que en gran part amaga a Convergència Democràtica de Catalunya. Cert, no és només CDC però en gran mesura ho és. Convergència amb tot el seu entorn intel·lectual i creador d’opinió, a nivell acadèmic, del gran públic, comunicatiu, etc. Francament, us podíeu imaginar ara fa 5 anys que avui una part del nostre moviment (en sentit ampli) donaria per feta la possibilitat de contribuir a formar un govern d’aquesta gent que, recordem-ho, sempre hem tingut a l’altra banda?. A nivell del món del treball, es tracta de la burgesia catalana, la mateixa que no ha dubtat a aplaudir i aplicar les diferents reformes laborals i a recolzar, en tots els moments claus, el propi Estat espanyol. En el pla de pobles i viles, en el nivell municipal on vam veure néixer i créixer les CUP i on els moviments socials hem estat batallant anys i panys, aquesta gent són una part important dels cacics locals. I sempre els hem tingut de front, en contra. Jo no, fa cinc anys no m’ho hauria pogut imaginar en absolut. Mai hauria pensat que una part dels moviments socials se sentís interpel·lat pel fet de contribuir a la governabilitat sota un règim liberal burgés.

El debat sobre UNA persona n’amaga un de molt més profund. Es tracta de la discussió de si un espai, que es pretén l’expressió institucional dels moviments socials, ha de facilitar un enèsim govern de la burgesia catalana. Algú podria dir que un objectiu superior, la independència de Catalunya, ho justifica. Jo, aquest argument, no me’l crec. En absolut, la veritat. I no me’l crec perquè estic convençut que la burgesia catalana no vol la independència i que el seu partit, porti en nom que porti, actuarà en conseqüència. Tenim proves sobrades de com CiU, i Artur Mas entre ells, sempre han donat importància a la negociació amb l’Estat espanyol per evitar una ruptura i per defensar els interessos de la burgesia principatina. Recordeu quan l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, o el corredor euromediterrani, o el transvasament del Roine eren temes de país? De quin país o, millor dit, del país de qui? Del nostre no. I, com deia, aquest debat el trobo a faltar. Si jo anés a l’assemblea de la CUP, a mi el que m’agradaria dir és que jo no vull veure’m implicat en un govern de la burgesia catalana, independentment de qui el presideixi. Un govern que previsiblement s’acabarà implicat en la reforma, i no en la ruptura, de l’Estat. De fet, per activa i per passiva gent de Junts pel Si ha recordat que la seva fita és un nou pacte fiscal i el mateix Mas va parlar de “portes obertes” la nit del 20D. Un govern que seguirà gestionant i executant les polítiques del Capital, encara que inicialment amagui conceptes com “reducció de la despesa” sota paraules com ara “pla de xoc”, més aviat buides de contingut. No era això per allò en que lluitàvem els moviments socials fa anys. Ni les barricades on ens havíem trobat i conegut molts anarquistes, comunistes, independentistes, etc.

I, per acabar, encara hi ha una cosa que m’amoïna més. I que deriva en gran mesura de l’aposta parlamentària dels companys i companyes de les CUP però que segurament no és només responsabilitat seva. Es tracta de la centralitat que ocupa en l’agenda d’espais socials alternatius el debat entorn de la presidència de Catalunya i, en menor mesura, del joc parlamentari. Ben cert és que molts moviments i sindicats intentem construir i bastir espais de lluita fora de les institucions. Però és igualment cert que moltes de les coses que pensem, diem i intentem fer es defineixen per comparació amb aquest espai. De fet, aquest mateix article n’és un exemple. Parlem dels perills de ser coaptats per una dinàmica institucional. Un breu incís: qui diu parlamentària o dins els ajuntaments, en el món del treball la podem assimilar a la preeminència dels comitès d’empresa en les accions sindicals. O ens posicionem d’una determinada manera en un debat sorgit de la política institucional. En canvi, parlem molt poc de quines són les nostres apostes de cara a la construcció de contrapoders col·lectius. Amb comptades excepcions, això sí.

GAT_IWW

En definitiva, tinc ganes ja que passi el 27 de desembre. I que es tanqui el capítol de l’elecció de president de Catalunya. Independentment del resultat, els moviments populars haurem de ser capaços d’escapar-ne de les conseqüències i, com a molt, poder recollir de les persones que hi han participat, aquelles que continuïn pensant que la política s’ha de fer des del carrer. La CUP podrà o no optar a mirar de tornar a ser allò que va voler ser, el cavall de Troia dels moviments socials a la institució. Però a nosaltres ens pertocarà revifar uns moviments socials les pulsacions dels quals els darrers anys han minvat molt. Amb una lògica pròpia, basada en la implicació, la decisió per nosaltres mateixes i la participació. Això voldrà dir imposar els termes del conflicte amb el Poder i defugir dels paràmetres del Procés. Si no, ho tenim magre.

Ermengol Gassiot Ballbè. Veí de Vilobí, és arqueòleg i professor i secretari del Departament de Prehistòria de la UAB. Ha militat en diversos moviments socials. Actualment és secretari general de la CGT de Catalunya i participa activament en diverses iniciatives en defensa de la universitat pública.

1 comentari en aquesta notíciaSubmit yours
  1. Un dubte, apunt, o pregunta.
    Jo sóc votant d’ERC, classe mitja, treballadora. Mileurista (poc més a final de mes), independitzat i patint per tirar endavant, a mitja trentena. De sempre, el meu cor em demana la Independència de Catalunya, i més amb els números al davant.

    Vinc d’un escenari desafavorit, les he vistes de tots colors i les he passat canutes, he emigrat per feina, i he tornat. Podría, perfectament, formar part de les CUP, dels seus moviments socials, i entenc les polítiques que plantegen, i hi simpatitzo.

    Ara bé, ara ve el meu prec/dubte/pregunta.
    Jo vull un canvi d’escenari social, i ambdós sabem que, números sobre la taula, amb la Independència de Catalunya deixarem d’anar tant ajustats econòmicament. Podris ésser que molts dels serveis que avui en día gairebé s’han tornat inexistents, tornéssin a ser el que eren.

    I, a més a més, un cop Independents, podrem triar lliurement qui volem que ens governi en el.leccions. I jo tinc clar que, aleshores, la CUP seria la millor opció.

    No és doncs, l’opció lògica i coherent fer ara el pas cap a la llibertat política com a país i un cop això resolt, la lluita de classes?

    Perquè, de nou, si la lluita la comencem ara, quan podrem tornar a tenir més del 50% del parlament a favor de la independència? A cas creieu que pot tornar a succeïr? En aquest poble nostre ? Jo ho dubto tantíssim.

    El moment és ARA i si perdem aquest tren, la llibertat i la independència ja no les veure’m.

    Com resava un eslogan a l’edifici Tacheles de Berlin (okupat per artistes) “How long is NOW?”.

    Penseu si us plau, Penseu !!

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress