Estancament

josepasensio
Josep Asensio

Aquesta setmana del Mobile World Congress he rellegit La utopía de las normas (Ariel, 2015) -recomanació de @32Behan. Els 400 i pico milions d’euros d’impacte econòmic que diuen genera el congrés són el punt fix on havíem de mirar perquè la hipnosi tingués èxit. Són una xifra respectable, sens dubte. El llibre de David Graeber llança preguntes sobre la tecnologia que potser trenquen l’encant de la realitat virtual però que són necessàries. És tan extraordinària com la pinten la tecnologia moderna? Al cap i a la fi, de tots els invents de l’ésser humà, les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) no estan ni entre els deu primers llocs. L’electricitat, el motor de combustió, el clavegueram, la penicil·lina, la impremta o els mètodes contraceptius són de tros molt més importants que Internet.

Els efectes especials són una simulació, igual que la realitat virtual. D’alguna manera, són fascinants. Però d’altra banda, també són decebedors. Tots els que hem crescut entre mitjans i finals del segle XX -diu Graeber- estàvem convençuts que a 2015 ja tindríem cotxes voladors, motxilles autopropulsores i robots majordoms. Aquestes expectatives no només es basaven en la ciència-ficció, si no en el progrés real de les tecnologies. A finals del s. XIX tan sols les novel·les de H.G. Wells i Julio Verne eren capaces d’imaginar submarins, màquines voladores, coets, comunicació sense cables, etcètera. Havent arribat l’home a la Lluna, per tant, pensar en cotxes voladors i fonts d’energia netes i barates no era cap disbarat. Però avui, com a molt, en tenim una simulació a les pantalles.

Ens han parlat tantes vegades de la revolució digital que no ens hem parat a pensar quina mena de revolució és aquesta. Una de les tesis de l’assaig de Graeber és que els ordinadors han contribuit en gran manera a la burocratització total de les nostres vides. Hi ha unes tecnologies que posen la tècnica al servei de fantasies impossibles, com són les catedrals i els viatges a la Lluna, i després hi ha unes tecnologies que es posen al servei dels imperatius administratius, això és, que elaboren formes cada vegada més eficaces per emplenar formularis. Internet forma part d’aquest últim grup. Si hi pensem, gran part de les aplicacions que trobem tan originals no són més que eines que permeten portar-te menjar a casa, trobar una parella a través de les dades que has introduït o vendre objectes personals. Una versió sofisticada de coses que ja existien i que un software ha convertit en tràmits administratius.

Ja no es tracta de desmerèixer les TIC, sinó de posar-les en perspectiva. És exagerat titllar d’innovació tecnològica un nou model de telèfon mòbil que fa exactament el mateix que l’anterior. Des dels anys cinquanta els avenços o bé han pres la forma de tecnologies ja existents, combinades d’una manera intel·ligentment nova, o bé han posat aquestes tecnologies existents a l’abast del gran públic. Graeber ens recorda que el rècord de màxima velocitat a què s’ha desplaçat mai un ésser humà encara l’ostenta, avui dia, la tripulació de l’Apollo 10. L’any 1969 va viatjar a una velocitat punta de 39.897 km/h. Malgrat que s’inverteix més que mai en investigació i recerca, la tecnologia s’ha estancat. L’últim llibre de Robert Gordon, historiador econòmic, ha aixecat polseguera a Silicon Valley perquè considera que els canvis de l’era digital s’han exagerat i vaticina un estancament econòmic pels propers anys. La revista Foreign Policy i el premi Nobel Paul Krugman han ressenyat el llibre per afeblir-ne els seus efectes, però el debat està servit.

Sigui perquè l’entramat burocràtico-administratiu és esquemàtic i curt de mires, sigui perquè per mantenir-se viu el capitalisme necessita frenar tota tecnologia radicalment diferent, el problema segueix sent el mateix: la falta d’imaginació. Fins i tot en això s’han pervertit els termes. Un visionari no és un universitari que copia la idea d’un col·lega i s’acaba fent milionari. Un visionari és un arquitecte que quan ja ningú en construeix dissenya la última catedral d’Europa -i troba els mitjans per enlairar-la. Una possibilitat és que les pantalles siguin una eina de control social eficaç que asseca la creativitat. Una possibilitat molt més engrescadora és que en algun lloc fora d’aquest control hi hagi espais on tenen lloc la mena d’esclats imaginatius que han dut l’home a creure’s que podia volar. Potser sona ingenu però si no hi ha ningú que s’imagini de forma atrevida i ambiciosa un futur sense capitalisme, difícilment arribarà mai.

Josep Asensio i Albà. Regidor de la CUP de Vilanova i la Geltrú

 

1 comentari en aquesta notíciaSubmit yours
  1. Per ara, pel que més sembla que els interessen les TIC, són per l’explotació econòmica que en fan i per crear controls.
    Recomano el llibre de Jordi Garcia Jané ADÉU, CAPITALISME (Icària, editorial) on la imaginació i el coneixement relaten un futur-present sense capitalisme, només depèn de nosaltres.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress