et de rerum nominibus

jan_faidit_2

Jan Faidit

La tria d’un pseudònim és curiosa. No tant com, per exemple, el resultat d’intentar tenir un correu electrònic gratuït amb el teu nom: sempre s’ha avançat algú, i et veus abocat a afegir-hi números, guions baixos, punts o ximilars. El resultat pot ser satisfactori per a la persona interessada, però dramàtic per aquells que n’hem de prendre nota. A diferència del malnom o el sobrenom, que vénen donats per la tradició familiar o per les amistats, i contra els quals no podràs fer res (si ets de Cal Ramets, ets de Cal Ramets, i no hi ha canvi ni deserció possibles), el pseudònim el tries. I com qualsevol altre bateig, laic of course, té el seu intríngulis.

Per què Faidit, es dirà la lectora? Per un cúmul de circumstàncies: certa tendència historicista, una estima declarada a les terres occitanes i un rerefons desobedient i compromès. M’explico. Com la lectora d’aquestes ratlles sabrà, a cavall entre els segles XII i XIII, el catolicisme -en plena fase de construcció d’un discurs hegemònic, com gairebé sempre- va veure com una colla de gent se n’anava a mal borràs (des del seu punt de vista, evidentment). Ja no eren bruixes i trementinaires, era la dificultat de mantenir un discurs i una veu ortodoxes des de l’altar. En terres occitanes, l’heretgia de torn va rebre un doble nom: càtara, o albigesa. Encara ara ressona, de tant en tant: en paperets enganxats a la paret on centres holístics volen vendre ves a saber què, o com a complement filosoficoreligiós del set-cents aniversari de la batalla de Muret.

El resum ràpid del tema és que el Papat i el rei francès aprofitaren l’heretgia per als seus interessos. L’un, per endegar una croada contra els heretges que s’atrevien a dubtar de la seva infalibilitat espiritual; l’altre, per fer créixer els seus interessos terrenals (de fet, ara que rellegeixo això, diria que els interessos eren intercanviables … acostuma a passar). Els càtars, que establiren una església pròpia i dominaren part del territori occità, van veure com els senyors feudals de les capitals occitanes nedaven i guardaven la roba, depenent del moment i de la potència militar de la croada francopapal (estem parlant d’una guerra que va dirar decennis en un context de transmutació permanent de fronteres territorials i de ressorgiment de la vida urbana). Mentre els grans senyors feien la viu-viu, alguns cavallers i fills segons (i tercers i quarts i …) de la noblesa occitana, aquells que potser no en tenien prou amb la poesia trobadoresca i l’amor gentil, s’encalçaven armadura i espasa per defensar els seus vassalls herètics. I compte: no tots aquests cavallers eren càtars. Però per disciplina ètica, i per allò de les relacions feudovassallàtiques, defensaren els seus. Res hi tenia a veure la religió, en el seu cas; potser sí una mica l’esperit bèl·lic o aventurer, però sobretot primava l’ètica feudal que s’estava desfent com un terròs de sucre: mantenir el jurament de fidelitat als vassalls, i no a un senyor que venia del nord i que deia noséquè d’un pacte amb els de Tolosa o noséon. L’obligació del senyor era defensar el vassall; la del vassall, alimentar el senyor. S’hi pot estar d’acord o no, però val a dir que aquests van aplicar-se la lògica fins al final.

De fet, si anem al Diccionari de mossèn Alcover (al Coromines no hi he sabut trobar cap entrada), la paraula faidit hi apareix com a provençalisme i amb una definició diàfana: “Desterrat; privat d’una cosa”. Més clar, aigua: bous i esquelles perdudes a canvi de mantenir l’ètica i la paraula fins al final. Curiosa gent que davant de l’avanç de les tropes francopapals van acabar morts, cremats a Montsegur (fins i tot Iron Maiden en va fer una cançó), o exiliats a Catalunya (la Catalunya que perdent la batalla de Muret va perdre el somni septentrional … I va veure com el fill del rei mort en combat restava sota la tutela de Simó de Montfort, perseguidor de càtars i martell d’heretges … com per reflexionar-hi profundament, perquè el planćó reial en qüestió era Jaume I). Molts d’aquells exiliats van acabar petant Llobregat enllà, fugint de terres massa properes als enemics religiosomilitars i d’una jurisdicció reial catalana que ja no era el que havia sigut en els segles anteriors … La història occitana, Occitània en si, és una gran desconeguda a casa nostra. I val a dir que les relacions catalanooccitanes sempre han estat estretes; tant, que un tros del país d’Òc entra a Catalunya. L’Aran, aquella llenca de terra tan curiosa on el Garona ens recorda, enfilant cap a l’Atlàntic, que els aranesos són quelcom especial.

Faidit, doncs. Desposseït, per tant. Occitània, Catalunya i una certa ètica i valors. Tot això ho escric des dels peus del castell de Perellós, a la comuna d’Òpol i Perellós (segons els francesos, Opoul et Périllos). Amb l’estany de Salses davant. Sóc a la localitat més septentrional del país, dels països. I un senyor d’aquest castell, o si més no de la nissaga familiar que el senyorejà, va escriure una de les peces més curioses de la literatura catalana medieval: Viatge al purgatori de sant Patrici. Un català a Irlanda. Com Jordi Murphy.

Jan Faidit. Diuen que els faidits van ser cavallers occitans que, més enllà de la seva confessió, van defensar a mort els càtars durant la croada francopapal contra l’anomenada “heretgia”. En fa vuit-cents anys, pam més pam menys, però sempre és bo que les coses reneixen de les cendres. Aquí hi trobareu una mica de literatura, un polsim d’actualitat, alguna referència política i, com deia el Baró Lec, pensaments despentinats.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress