Eugues de Troia

Bruna

Bruna Alvarez

Amb motiu de la presentació de la campanya “Independència per canviar-ho tot” a Vilafranca el passat 11 de gener, vaig tenir el plaer de presentar una reflexió entorn les desigualtats de gènere que reprodueixen les estructures polítiques que volen canviar-ho tot, al costat del Pau Llonch, que va parlar de la PAH de Sabadell i d’en Quim Arrufat, que va parlar de l’estratègia per combatre les desigualtats de classe des del Parlament.

Aquest article és una adaptació de la meva intervenció, amb la única intenció de que si les coses queden per escrit, sempre es poden recuperar, rellegir i reflexionar.

Les dones viuen i pateixen sostres de vidre en les estructures de la societat capitalista i patriarcal. Dins el mercat laboral, pateixen desigualtat salarial, discriminació per voler quedar-se embarassades, accedeixen a contractes precaris i parcials per poder realitzar les tasques de criança dels seus fills i filles, perquè al mercat laboral capitalista no permet que una persona tingui responsabilitats de cura a càrrec i alhora tingui una feina digna. Un mercat laboral, el capitalista, que manté una estructura patriarcal, sense dones com a caps visibles, sense càrrecs de direcció, on les poques dones que hi accedeixen és a canvi de no tenir fills.

En el mercat laboral, existeix un sostre de vidre, on hi accedeixen molt poques dones, i dones que siguin mares, encara menys.

No passa el mateix amb els homes que són pares, perquè el capitalisme i el patriarcat, continuen pensant la societat basada en la divisió sexual del treball: els homes en la producció, treball remunerat i l’àmbit públic i polític, i les dones assumint les tasques de cura en l’àmbit privat i sense cap remuneració econòmica.

El model del mercat laboral es reprodueix en les estructures de militància anticapitalistes, i cal denunciar una realitat silenciada, que és la “dificultat” i casi la “impossibilitat” de la maternitat i d’una militància activa en aquests espais polítics. Però també les dificultats de la militància i la paternitat, tot i que no és tan evident. En definitiva, les dificultats de la militància política dins l’esquerra independentista per les persones amb responsabilitats de cura a càrrec, tant dels fills com de persones dependents.

Quines desigualtats de gènere reprodueixen les estructures polítiques que lluiten per canviar-ho tot?

– Hi ha poc lideratge de dones: comptem quantes dones hi ha als nuclis durs de la nostra militància i en els càrrecs de responsabilitat? Tal com ha manifestat l’Anna Gabriel, “en una assemblea nacional on hi ha centenars de militants només hagi erigit la veu una sola dona …”.

– Existeix un sostre de vidre: la maternitat per les dones i la paternitat per alguns homes.

Un exercici pràctic, quantes mares hi ha a en una assemblea? Quant pares? Quantes persones (homes o dones) amb responsabilitats de cura a càrrec?

Moltes persones i militants actius pensen que que si les dones no hi són és perquè no volem, i que la participació és lliure i voluntària, i que tothom sap que tenir fills és una decisió personal i que cal acceptar les conseqüències, que dit sense masses matisos, vol dir que la “feina” de la maternitat i la paternitat és a casa i no al carrer. Però allò que és personal és polític, i si les persones no participen, potser, és perquè no poden.

Es vol canviar l’estructura social basada en la divisió de classes socials, però reproduïm una estructura política i de participació basada encara en la omnipresent divisió sexual del treball.

La clau està en entendre la intersecció entre classe i gènere.

Els moviments obrers que han lluitat contra la desigualtat de classe, han seguit mantenint la desigualtat de gènere tant dins les llars com dins els propis moviments. Al llarg de la història, en diferents revolucions, inclosa la del 36 a l’Estat Espanyol, sempre s’ha dit que primer és la lluita de classes i una vegada aconseguit el socialisme, la igualtat entre homes i dones ja vindrà sola, però no ha estat així. Cuba, Chávez, Correa…  tot i aconseguir grans canvis socials per lluitar contra la desigualtat de classe, que són exemplars i un mirall a seguir, han mantingut l’estructura de gènere basada en la divisió sexual del treball i en l’heteronormativitat, i per tant, no hi ha hagut canvis estructurals referents al qüestionament dels rols de gènere.

Per altra banda, el feminisme “dominant” ha lluitat contra la desigualtat de gènere, però no la de classe. “L’alliberament” de les dones a l’Estat Espanyol i també als PPCC, s’ha produït o bé assumint la doble jornada o bé, dones que per assumir càrrecs públics i polítics han renunciat a assumir tasques de cura (la maternitat, per exemple); o bé delegant i pagant les tasques de cura a altres dones, majoritàriament de classe obrera, perquè les dones feministes professionals de classe mitja poguessin desenvolupar la seva “carrera pública o política”.

I això porta a la gran pregunta i la gran contradicció:  com atendre les necessitats dels infants, en una societat on la cura queda dins l’àmbit privat, i alhora desenvolupar-se a l’àmbit públic (en aquest cas polític). I per mi és precisament això el què cal canviar: cal aconseguir que les tasques de cura formin part de l’àmbit públic, que la cura surti al carrer!

No es tracta d’una suposada “guerra de sexes”, sinó que es tracta d’una estructura organitzativa i d’entendre la política i la societat, on les tasques de cura no hi són presents, ja que els homes feministes que assumeixen les seves responsabilitats de cura, també poden sentir-se discriminats.

Per què són importants la presència de persones amb responsabilitats de cura a càrrec dins els col.lectius i els moviments socials?

– Perquè si no hi són, es perd capital social i polític: dones que es converteixen en mares i desapareixen de l’arena política, o queden en un segon i tercer pla, després de 20 anys de militància activa.

– Per tant, hi ha poc traspàs intergeneracional de significats, reflexions, posicionaments polítics i pensament crític. Grups feministes n’hi ha hagut des de fa 150 anys, arreu del món, i per tant, pocs temes nous queden per sorgir, i molts d’ells amb debats profunds amb consensos convincents.

Per acabar, cal llençar propostes perquè de la mateixa manera que la militància ens proporciona consciència de classe, també cal que tinguem consciència de gènere.

– Cal detectar les desigualtats de gènere de la vida quotidiana, i per això proposo un petit exercici: davant el que sospitem que és una desigualtat entre un home i una dona, canviem els personatges: canviem la dona per un home negre davant un home blanc. Estem més sensibilitzats a detectar el racisme que les desigualtats de gènere.

– Cal formació en la transversalitat de gènere: cal parlar als bars, a les assemblees pe intentar respondre el perquè les dones no formen part d’una manera activa i amb lideratge de les estructures polítiques.

– Cal facilitar que les dones preparades políticament assumeixin càrrecs de responsabilitat política.

– Cal compartir experiències de discriminació i desigualtat: cal explicar els nostres casos personals de discriminació per ser dones o homosexuals.

– Cal pensar formes d’incloure en les assemblees quotidianes i en els actes polítics, espais perquè persones amb responsabilitat de cura a càrrec puguin participar-hi activament.

I com que “tot comença en un mateix”, canviar la relació de desigualtat entre gèneres depenen de nosaltres, de mi, de tu, d’ell i d’ella, i per tant, són canvis que estan a les nostres mans ara i aquí.

Calen eugues de Troia en un doble sentit: dones i mares, que apareguin com a caps visibles i assumeixin tasques polítiques de responsabilitat, i alhora persones feministes que transformin les pròpies estructures de militància anticapitalista, perquè siguin alhora també, estructures de militància antipatriarcal.

Bruna Alvarez. Sóc persona, mare, companya i antropòloga. Intento entendre les desigualtats de gènere, i especialment faig investigació sobre el tema de les maternitats, en plural, perquè hi ha moltes maneres de ser mare. Treballo al Departament d’Antropologia de la UAB i visc a Vilafranca.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress