O povo é quem mais ordena

Miguel Angel Gonzalez

Miguel Ángel González

Sempre m’han agradat els 25 d’abril. Els i les amants de la primavera dels pobles commemorem la Diada Nacional del País Valencià tot recordant l’ocupació borbònica del territori després de la Batalla d’Almansa, l’any 1707; rememorem que tal dia com avui, l’any 1938, George Orwell publicava el llibre “Homenatge a Catalunya” en el qual el periodista i escriptor britànic posava la Guerra Civil, i la divisió a la rereguarda republicana barcelonina, als ulls del món; aquest mateix dia de l’any 1945, les ciutats de Milà i Torí eren alliberades pels partisans després de restar sota el domini de les tropes nazis en el seu camí de retirada fins Alemanya. Finalment, la mitjanit del 25 d’abril de 1974 sonava Grândola, Vila Morena al programa “Límite” de l’emissora catòlica Radio Renascença de Lisboa. Els primers compassos d’aquella cançó prohibida pel règim dictatorial d’Antonio de Oliveira Salazar, amb la qual José “Zeca” Afonso homenatjà la Societat Musical Fraternidad Operaia de la vila de Grândola suposà la primera senyal, un missatge codificat per part dels militars sublevats perquè els seus companys d’armes abandonessin les casernes i sortissin al carrer per derrocar les engrunes del que quedava de dictadura. Aquell dia, a trenc d’alba, els portuguesos i portugueses sortiren al carrer pacíficament. D’aquella jornada històrica ens queda la imatge de la Marxa de les Flors en què una gran multitud, carregada de clavells de temporada, s’adreçà als punts estratègics controlats pels militars. Alguns d’aquells soldats demanaren a una florista un bon grapat de clavells per col·locar-los dins dels seus fusells, com una manera poètica d’expressar que no els dispararien contra el poble.

Han passat quaranta anys i la lletra de Jose Afonso ens continua emocionant com el primer dia. Grândola, Vila Morena ha esdevingut un himne, una peça simbòlica a la banda sonora sentimental dels i les portugueses. I encara diríem: de les esquerres de tot el món. Fa poc més d’un any continguérem les llàgrimes la jornada en què una bona part del públic assistent al Parlament portuguès interrompí amb els primers versos de la llegendària cançó del cantautor José Afonso la intervenció parlamentària en què el primer ministre, el centre-demòcrata Pedro Passos Coelho, anunciava una dramàtica retallada als pressupostos generals de la República de Portugal a instàncies de Brussel·les. Grândola, Vila Morena va esdevenir un cop més himne de batalla durant la primavera d’ara fa un any,  coincidint amb les mobilitzacions de la ciutadania contra les polítiques d’austeritat de la troica comunitària. Una doble coincidència històrica: si fa quatre dècades la cançó serví per enderrocar una dictadura militar, actualment és utilitzada per denunciar la dictadura financera a la qual restem sotmesos.

Coincidint amb el quarantè aniversari de la Revolució dels Clavells, la societat portuguesa s’apressa a celebrar-ho aquests dies enmig d’un clima enrarit per una conjuntura política i financera que identifica bona part dels països d’aquesta riba de la mediterrània, en la qual l’Estat portuguès ha estat rescatat i hipotecat amb més de 78.000 milions d’euros a canvi de sotmetre unes administracions públiques a tocar de la bancarrota a una eufemística contenció pressupostària que ha deixat una ciutadania cada cop més empobrida i sense cap tipus de sobirania política. Per aquest motiu, qui sap si introduint-hi també lectures crítiques presentistes, els diaris i revistes publiquen reportatges recordant aquest esdeveniment històric gràcies al qual s’han organitzat també diversos cicles de xerrades i exposicions.

El 1975, un any després de la revolució portuguesa, Lluís Llach publicà el disc “Viatge a Itaca”. A més dels cèlebres versos del poeta grec Konstandinos Kavafis, Llach hi va incloure la cançó “Abril 74”, que feia referència explícita a la primavera portuguesa  (I si un trist atzar m’atura i caic a terra / porteu tots els meus cants / i un ram de flors vermelles / a qui tant he estimat /si guanyem el combat”) i que fou cantada simbòlicament pel cantautor de Verges el gener de 1976, dos anys després de la mort de Francisco Franco, a una sèrie de concerts enregistrats al Palau d’Esports de Barcelona. No obstant això, la força poètica i transformadora de Grândola, Vila Morena i, més concretament, la potència del vers que diu O povo é quem mais ordena és inigualable: perquè ens serviria com a lema per la propera pancarta que féssim i perquè, indiscutiblement, podria ser el primer punt programàtic de la nostra manera de concebre el món.

Miguel Ángel González Ayala (Vilanova, 1977) és llicenciat història i articulista.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress