Guanyar

Josep Asensio i Albà
Josep Asensio i Albà

Des que tinc ús de raó, fa cosa d’uns mesos, he pensat bastant sobre el concepte de guanyar. En un principi hi havia la reticència, no gaire meditada, de veure que des de posicions diguem-ne anticapitalistes es fa servir tothora la paraula: “guanyarem”, “tornarem a vèncer”, etcètera. Però si no guanyem mai!, pensava jo. En fi, això em plantejava dos problemes. Primer perquè significava adoptar el vocabulari, i l’estructura de poder que ha creat aquest vocabulari, justament, que volem transformar. I en segon lloc perquè ho veia com una petita traïció a les derrotes que com a col·lectiu hem heretat.  Si a això hi sumem que els catalans fa tres-cents anys que anem de derrota en derrota, temia que repetir la paraula “guanyar” com si fos una pregària era una manera d’espantar fantasmes, sense produir cap mena de resultat.

Vistos de prop, els meus dubtes sobre això de guanyar i perdre arrelen en una tradició que va anar creixent a la vegada que s’encavalcaven les derrotes (1937, 1939, 1978…). Tot plegat ens ha convertit en uns puristes del perdre. Ja no ens conformem amb perdre, volem que sigui una bella derrota. Ens encanten les històries de perdedors, sobretot si tenen un punt d’èpica –tot i que també ens agrada el patetisme. Hem interioritzat la derrota tan endins que per pura supervivència l’hem associada a una categoria moral. Com que nosaltres, que som bons, perdem sempre, perdre és bo. Doncs bé, la pura veritat és que ningú és millor per guanyar, però tampoc és necessàriament pitjor. Guanyar no assegura res, només la mateixa victòria -perdoneu l’obvietat.

Per culpa d’aquest moralisme de pa sucat amb oli la victòria s’acostuma a veure amb suspicàcia. D’aquí, tornant al principi, venia la meva perplexitat sobre la repetició de certs lemes, com el “guanyarem”. Sembla una declaració d’intencions, una esperança supeditada a un futur llunyà en què per fi s’alinearan els astres i, com si fos la voluntat de Déu, guanyarem d’una vegada i per sempre. Exagero, però crec que se m’entén. Per això estaria molt bé que l’Esquerra Independentista, així en general, tingués fam de victòria. Substituiria el “guanyarem” per l’“hem de guanyar”. Enlloc de la superioritat moral de la derrota, l’imperatiu de la victòria. Les ganes de triomf afinaran els mètodes i l’estratègia per assolir-lo, igual com han aconseguit, amb tota la distància i les diferències que vulgueu, que gairebé un milió i mig de persones hagin votat a Podemos.

Josep Asensio

1 pingback on this post
Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress