Història d’un Drac

Miguel Angel Gonzalez

Miguel Ángel González

El drac acostuma a confondre l’imaginari col·lectiu amb la seva pròpia història i explica que un vespre del mes de gener de l’any 1976 va anar a veure Lluís Llach al Palau d’Esports de Barcelona quan, en realitat, mai ho va arribar a pensar perquè encara no tenia prou esma per sortir d’aquella ciutat tèrbola i gris del postfranquisme. El drac mai no va córrer davant dels grisos i, ara, quan veu un mosso d’esquadra, conserva aquella por atàvica i exhibeix un somriure nerviós de cortesia quan travessa el carrer. El drac és un individu impassible i resignat als temps que li van tocar a viure: vint-i-tres anys de pujolisme i, ara, una certa tristesa melancòlica en comprovar que després de creure tant ens han desvetllat tots els dubtes. El drac va deixar de sopar i va dormir malament aquella nit del 25 de juliol, l’ocasió que Jordi Pujol confessà els seus pecats de joventut. No n’hi ha per tant, en realitat, i tot allò que el president ha fet pel país supera en escreix aquest raconet amagat en un paradís fiscal. Tirant de memòria, encara recorda aquell cop en què es trobà Pujol un diumenge en la fira de tardor d’un municipi osonenc; en explicar-li que havia vingut des de Vilanova a passar la jornada, el Molt Honorable envià records a l’Esteve Orriols, aleshores alcalde carismàtic de la vila.

El drac rememora igualment el primer cop que va anar a veure el Barça al Camp Nou, convidat per un cunyat de Cunit. Fins fa no pas gaire comprava El Mundo Deportivo tres cops a la setmana (dissabte, dilluns i els dies de competició europea), col·leccionava tot allò que s’havia de col·leccionar i plorava en guanyar les finals mentre escoltava les retransmissions de Joaquim Maria Puyal. Nuñista per tradició i genèticament reticent al cruyffisme, no va arribar a entendre les ambicions polítiques de Joan Laporta i sempre havia cregut que Sandro Rosell era el millor dels presidents perquè, sempre cal insistir, mai no s’ha de barrejar política i futbol. El drac celebra en silenci els gols de la selecció espanyola i troba a faltar Pep Guardiola, al qual considera un referent del país conjuntament amb Xavier Sala i Martín o l’insubornable Josep Cuní.

El drac és metòdic per naturalesa: en llevar-se connecta RAC-1 i gaudeix com el moment més relaxant del dia l’estona en què, camí de la feina, escolta la tertúlia radiofònica. Com que és una persona de consens, considera que tots tenen raó i que, per sobre de tot, s’ha de defensar en tot moment la llibertat d’expressió. A l’hora d’esmorzar demana prestada La Vanguardia a la cafeteria de sempre. En repassar les pàgines, no es perd mai la columna de Pilar Rahola i les disquisicions polítiques del il·lustre convilatà, Francesc-Marc Àlvaro. Sempre el saluda si se’l troba per la Rambla, com fa amb el Toni Albà, en Sergi López i amb el mosso d’esquadra de què hem parlat abans. Ésser vilanoví no és gens fàcil, però uneix. El drac s’afarta de grup Godó i mai no en té prou: RAC-1 durant la tarda i TD8 fins que acaba l’informatiu d’en Cuní. Després, poc abans d’anar a dormir, el programa “prime time” de TV3. El comandament a distància mai no es mou: “El Convidat”, “30 minuts”, “Afers Exteriors”, “Caçadors de Bolets”. I “El Foraster”: des que va començar el primer capítol, un diumenge al mes, prova d’anar amb la família a visitar tots els poblets que apareixen al programa. El seu país és tan petit que des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí. Qui sap si un dia es tornarà a trobar el President al qual tornarà a saludar amb el respecte que se li deu al venerable cap de la tribu…

El drac, que fins l’ensulsiada de l’Estatut havia cregut en la política del peix al cove, va començar a creure que la independència era l’únic camí (sempre i quan, siguem seriosos, no s’arribés a un pacte fiscal a la basca, es publiquessin les balances fiscals tal com són i Espanya ens deixés de robar). L’any en què Lluís Llach s’acomiadà dels escenaris, afegí les seves dades a la campanya del Català Emprenyat. Han passat els anys i creu que ara ha arribat l’hora: després de la suspensió de la Consulta per part dels magistrats del Tribunal Constitucional, ha esperat que TV3 el cridés a concentrar-se a les places de tots els municipis del Principat i s’ha presentat al bell mig de la vila amb l’estelada amb triangle blau nuada al coll i una samarreta cridanera. Arribat el moment de màxim fervor popular ha cridat “In-Inde-Independència” fins a esgargamellar-se. El drac ha estat feliç durant vint minuts i s’ha emocionat fins les llàgrimes entonant el cant de Els Segadors com ho fa un cop l’any quan porta la sogra a Montserrat a escoltar missa i l’escolania de l’abadia canta El Virolai. El drac confia en el seu govern i sap que si tots ens hi posem alhora, ens en sortirem. No perd mai l’esperança i creu que votarem i un dia podrà explicar als seus néts que un Onze de Setembre ell hi va ser allà, a totes les vies catalanes que es fan i es desfan, perquè calia ser-hi. Per Catalunya. Fatigat de tanta emoció i satisfet de la seva contribució a la llibertat del seu país, ha mirat el rellotge: és hora de sopar i de veure el futbol, que ja fem tard…

Miguel Ángel González Ayala (Vilanova, 1977) és llicenciat història i articulista.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress