I quan deien que la classe obrera havia desaparegut…

Juanma

Juanma Rodríguez

Hi va haver un moment en la nostra història recent en que tots els esquemes s’esfumaven. Tothom podia accedir a una televisió bona, a un cotxe, anar de vacances a llocs prohibits fins aleshores, portar roba de marca… La vida semblava una altra cosa. Tot ja no semblava tan gris, i la ràbia contra els empresaris d’anys anteriors quasi desapareixia. S’havia posat de moda una política sense política, farcida de tecnicismes, de tècnics i sense principis clars. Tot era progrés, i el que no aconseguia tenir el cotxe més gran era un perdedor, el polític que no concedia llicències urbanístiques estaba passat de moda, el capitalisme era el millor que ens podia passar…

En aquest clima tan advers per a la coherència i la ètica alguns deien que la classe obrera havia desaparegut. Tot s’havia ensorrat. La pàtria proletària ja no existia, ja no quedaven partits “de classe” forts i els sindicats es dedicaven a negociar. La classe obrera estaba morta com a subjecte històric i la lluita de classes, la seva mare, formava part d’un petit racó del museu d’història. Ja no quedava res d’aquells dies en que els empresaris sentien vergonya de ser-ho, aquells dies que Montalbán retratava a Los mares del sur. Els luxes pagats amb hores extres i els crèdits per pagar les vacances als mars del sud actuaven com una anèstesia social. La gent veia en els famosos de la televisió i en els rics icones a imitar, i aparcava un odi que venia de lluny. Mentre, els amics de Warren Buffett guanyaven de golejada el partit de la lluita de classes.

I quan deien que la classe obrera havia desaparegut… torna a aparèixer. Tot torna al seu estat original (la crisi) i comença a destruir forces productives (sí, el llenguatge clàssic és el que millor expressa la realitat). La contradicció capital-treball, la vaga, l’assemblea, el sindicat, la manifestació tornen a aparèixer amb força, però ja no són el que era. La realitat és una altra, però aquesta vegada el mantra del “es lo q hay” té molt més pes que mai.

Posant la cosa blanc sobre negre: l’existència de la classe obrera no es deu a que pugui tenir pertinences o no, sinó a la seva submissió al salari. La diferència entre el treballador i l’empresari és que un depén del salari i l’altre del treball de la resta. Dient-ho d’una altra forma, el treballador necessita vendre la seva força de treball (tornem als termes clàssics) per viure, i l’empresari, que posa uns diners previs d’origen desconegut (herència, braguetazo, padrí multimilionari o loteria) compra aquesta força per incrementar aquests diners. Així de simple i real.

Així de real és que el treball és l’element fonamental en el que es basa qualsevol economia, sigui del tipus que sigui. Oblidant aquest conflicte d’interessos i el paper fonamental del treball (recordo que és el que crea la riquesa, i no la filantropia dels empresaris) qualsevol projecte d’esquerres té els peus de fang. No obviem que existeix un sector de la nostra societat que és immensament majoritari , les que només tenen les seves mans i el seu cap, que tot projecte emancipador ha de tenir com a subjecte del canvi.

Juanma Rodríguez. Llicenciat en Història i treballador precari. De l’activisme estudiantil a la militància política i social. Coordinador Local d’Esquerra Unida i Alternativa a Vilanova. 

1 comentari en aquesta notíciaSubmit yours
  1. Bon article Juanma. La lluita de classes sempre ha estat present, sota anestèsia global…..

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress