Jo he estat maltractada

assumpta_castillo_vert
Assumpta Castillo Cañiz

A finals de desembre de l’any passat sortia un nou cas d’assetjament escolar. L’Alan, un jove de 14 anys de Barcelona, transsexual, s’havia suïcidat, martiritzat pel maltractament d’almenys alguns dels seus companys de classe. Just un mes després, a finals de gener d’aquest any, Diego, un nen d’11 anys, es llançava des del pis de la seva família a Leganés, segons tots els indicis pel mateix motiu, deixant una carta que ha fet les delícies dels mitjans de comunicació. Ahir, arrel d’altres coses, vaig acabar mirant articles sobre un tema que és recurrent entre les meves inquietuds, l’anomenat bullying. Tot i que a les primeries de la dècada dels noranta ja se li donava aquest nom, quan jo anava a l’institut i tenia 13 anys encara no n’havia sentit a parlar, tampoc encara fins als 17. Amb exemples com aquest una se n’adona de com n’és d’important posar nom concret a les coses per a que simplement existeixin (com passa amb molts dels termes encunyats ex novo, en forma d’anglicisme).

No sé com, enllaçant pàgines, vaig anar a parar a la d’un article del Huffington Post, d’un tal Cristopher Barquero, periodista i personal coach, amo d’una agència de relacions públiques i màrqueting, on explicava la seva pròpia experiència personal amb el tema del bullying i donava unes claus per tal de superar les seves seqüeles en edat adulta. Tret de l’escepticisme que podria suscitar el deix messiànic dels objectius que es proposava, resultava interessant de bones a primeres, ja que és un tema que se sol enfocar gairebé sempre des de la perspectiva del menor i en termes d’immediatesa, quan està passant (o, més ben dit, quan ha acabat malament). Poc després de començar amb la lectura, però, llegia amb estupor que “Sé lo que es sentirse despreciado, sin valor, y lidiar con la burla de una gran mayoría. De ahí vengo. Pero ahora sé que eso lo sentí porque yo permití que me afectara.” I encara més avall “Cada quien tiene y ha tenido sus propias “cargas” en esta vida. La mayoría de esas “cargas” optamos por llevarlas a cuestas de una manera voluntaria y tan no consciente (sic)”. Abans de pensar que això ho estava llegint on ho estava llegint (exercici que per a la pròpia salut mental és molt recomanable, sempre), em vaig sublevar de tal manera que sentia com em començaven a bullir les galtes de ràbia. Després em vaig calmar, però vaig estar donant-hi voltes fins que em vaig adormir, i vaig tenir molta estona. Llavors vaig sentir la imperiosa necessitat d’escriure aquestes línies. Deixant de banda l’absoluta barbaritat que suposa, per exemple, escriure que una dona maltractada s’ha sentit infravalorada perquè ha permès que això l’afecti, o que això és, en realitat, una càrrega més en la seva vida, que duu de forma més o menys voluntària (cosa que, si no en aquests termes, en alguns de semblants i altres de pitjors ja s’ha dit i ens n’hem assabentat tots), el mal rau en que aquesta visió palesa un acostament pervers al problema de l’assetjament, la qual compta a més a més amb un impacte mediàtic i social no menor (per a aquest cas concret vaig fer la cerca posant paraules com “acoso escolar”, “edad adulta”, etc. i l’article apareixia invariablement en la primera plana).

Al tal Christopher, i a tots els devots d’aquesta espècie de gurú internàutic (un d’entre tants), m’agradaria dir-los que un dia em vaig sorprendre pensant-me a mi mateixa com a víctima. I, al contrari del que ell proposa, aquest va ser un primer pas, tot i que molt tardà. En el meu cas, poc després d’arribar a l’institut i fer un munt de nous amics, unes noies que fins aleshores havien estat companyes i amigues meves em van deixar de parlar, es van inventar insults, gestos, sorolls que em deien, cridaven o feien quan apareixia a classe o als extraescolars, quan passava pels llocs o que trobava escrits; es van inventar calúmnies sobre mi, les meves relacions familiars i afectives, la meva sexualitat; ridiculitzaven i se’n reien del que deia i del que pensava. Tot i que el contacte visual i corporal que establien amb mi era mínim (i, curiosament, rarament practicat per les persones que havien engegat l’assetjament, a les quals se’n van unir moltes d’altres), la violència física es va basar en tirar-me coses, estirar-me el cabell i sobretot en dedicar-me mirades despectives i amenaçadores quan provava de passar de l’esfera estrictament personal o l’àmbit més privat i íntim al públic (cada cop més quan les circumstàncies ho requerien, i amb una dosi més gran de patiment). Respecte al meu físic, un dels blancs fàcils d’aquest tipus d’atacs –en el meu cas, no obstant, no el preferent–, van dedicar-se a ressaltar la meva estatura (cosa que mai m’havia preocupat i ni tan sols ho va fer aleshores) i, sobretot, el meu aspecte pretesament androgin. Jo no tenia cos de dona encara (quan vaig arribar a l’institut no tenia pits i feia servir talles de roba de nena, fet pel qual crec que a grans trets encara m’hi considerava); però el més important em temo que era que tampoc responia als cànons de “feminitat” en allò relatiu a la indumentària, els quals, com és ben sabut, són cada cop més homogenis i s’avancen més en el temps. La meva roba era un altaveu en realitat d’una manera de pensar i, evidentment, formava part d’una identitat que lluïa amb orgull, per ser qui era i venir d’on venia.

Al cap d’un temps, i en un moment iniciàtic de la meva vida, el meu món immediat s’havia enfonsat. Gent que no em coneixia m’odiava, m’increpava; nois als quals havia agradat escampaven que em tenien fàstic, que res del que la gent hagués pogut pensar (i molt menys jo) era cert. No entenia res, però em feia una vergonya terrible. Part de la incomprensió venia del fet que semblava un fenomen quasi natural, i que el meu voltant semblava fer-ne cas omís, no veure’n els resultats o atribuir-ho a les rareses pròpies de l’edat. En realitat, tot era tan silenciós a vegades que fins i tot topava amb la incredulitat de la gent propera. Però el pitjor no era això… el pitjor era que topava amb la meva pròpia incredulitat. Aquí és on corres el perill més gran al qual segurament t’has enfrontat en la teva vida: pensar que hi ha alguna cosa en tu que realment no funciona. Pensar que realment mereixes el que està passant, que tot plegat deu ser cert. Que no és un atac, que és un avís que et col·loca al teu lloc. I no demanes res a ningú. Vaig deixar gairebé totes les activitats que feia i vaig refugiar-me en una sola d’elles, l’esport, on no trobava ningú d’aquest entorn. Vaig començar a tenir un perfil baixíssim a classe i a intentar cridar l’atenció el menys possible, perquè si no fins i tot jo m’avergonyia del meu comportament. Però ni així. Quan estava entre gent que no participava d’aquests atacs teixia mentalment relacions estranyes i rocambolesques entre les persones que m’envoltaven amb aquelles que em volien mal, fins i tot a casa. Al cap d’un temps vaig començar a canviar la meva manera de vestir, que es va començar a assemblar estranyament a la d’aquells qui m’atacaven: sabates de plataforma, pantalons acampanats i celles fines, gairebé imperceptibles. El producte del meu procés de mimetisme l’he comprovat anys més tard a les fotos. D’altra banda, tenia tanta por de conèixer gent, que desapareixia del mapa quan les relacions anaven a més.

Per sort, molt de temps després (parlo d’anys), i amb l’ajuda del neologisme esmentat, vaig identificar el problema. El moment a mi em va arribar, i et demanes: és possible que ningú se n’adonés i els qui se n’adonessin no hi poguessin fer res? Sense retrets, sense rancúnies, sense necessitat de culpar a ningú del teu voltant proper que t’estima o que t’estimava. M’he sentit dir també que “no sabia que t’havia afectat tant”, fins i tot que “però bueno, tu ets diferent”, donant per fet que a mi aquestes coses no em podien afectar de la mateixa manera, el qual ja és una barbaritat i mitja. Però és greu, molt greu. Ens equivoquem quan pensem que això és una esfera vetada als psicòlegs, a l’etapa infantil o adolescent, i molt més quan ho naturalitzem com a “coses de canalla”. En el meu cas, com he comprovat, el pitjor extrem es manifesta en una asseveració encara més perillosa: quan et donen a entendre que d’alguna manera “les nenes ja ho fan això”, ens fem amigues i ens hi desfem. Tot plegat se sol sentenciar amb un punt i final incontestable, que a més se suposa que t’hauria de reconfortar: “és que tu eres especial, diferent”. Compte, molt de compte: les pel·lícules i les sèries del happy end han fet molt de mal. Han normalitzat aquest tipus d’històries, des de l’heroi quotidià al marginadet de l’insti que es transforma com l’aneguet lleig… En la realitat ens costa més trobar o identificar un final feliç on guanyen “els bons”, els especials. No obstant, Hollywood acaba de rematar el que la postmodernitat instrumentalitzada pel capitalisme ja havia endegat: ara es tracta, com ens recorda el bo d’en Christopher, d’un assumpte de superació personal. D’un estoïcisme cristià, quasi místic, d’una banda (aguantar la teva càrrega santament) i, de l’altra, per contra, d’una rebel·lió a mida del principi burgès de l’home fet a sí mateix, que et diu que amb esforç pots assolir totes les teves metes. En realitat, aquests discursos, amb l’adequat ressò mediàtic, contribueixen tots a un mateix objectiu, ni fortuït ni casual: individualitzar els problemes, “sectoritzar” i compartimentar les violències. Evidentment, el maltractament de gènere, a l’escola, l’assetjament laboral o sexual, entre tants d’altres que podríem esmentar, requereixen solucions i mitjans específics, però tots i cadascun d’ells obeeixen a una mateixa lògica. L’assetjament beu sempre d’unes relacions socials no horitzontals, de prejudicis de gènere, de classe, ideològics, xenòfobs, lingüístics, i un llarg etcètera. El següent pas és previsible: individualitzem els problemes, trenquem amb els aspectes de fons compartits, tallem els possibles llaços de solidaritat i, de retruc, el més important, individualitzem les lluites. Fem-ne una qüestió de superació personal. El horitzons són particulars, no ja socials. Yes, you can.

És per això que l’article d’en Christopher em va recordar un vídeo que sant youtube em va suggerir dies enrere, on presumptament em facilitaven les solucions per aconseguir els meus somnis. El vaig mirar, clar. El vídeo procedia d’una web anomenada liderdenegocios i la veu en off era la d’un conegut presentador d’un dels dos grans gegants mediàtics de l’estat. Entre dibuixets i una música que convenientment pujava d’intensitat i volum cap al final, on m’acabaven de dir què era ben bé el que havia de fer i el que no, vaig trobar la recepta: tot consistia en mi, només en mi. Sobretot, m’havia d’allunyar d’aquelles notícies que pertorbessin la meva serenor i benestar i també d’aquells personatges distorsionadors que, pessimistes i agitadors de mena, m’aparten del meu progrés personal, les meves metes (minut 5:20, no té pèrdua). Per suposat, a tot això, havia d’oblidar convenientment el meu passat, per poder centrar-me millor en el meu futur. Era una cosa entre ell i jo.

Acabo. Jo he estat maltractada. També en aquest cas, com en el de moltes altres violències, és important reconèixer-se i, sobretot, parlar amb total sinceritat. Si és així, he de dir que aquesta no és una història de superació personal. No ho és en absolut. A dia d’avui tinc una incapacitat, diria extraordinària, a l’hora de fer coses pràctiques davant d’algú; tinc una por al compromís en les relacions d’amistat i afectives que supero molt a poc a poc; tinc una aversió, a vegades més gran, a vegades menys, a les reunions i àmbits de sociabilitat que impliquin superar l’estricta intimitat; arrossego deixos afectius obsessius i tinc una tendència vertaderament preocupant en certs moments a sentir-me defraudada, per mi i pels altres, el qual em duu força sovint a tenir poca continuïtat en el que faig. El més important, no obstant, no és que jo sigui jo, que l’Alan sigui l’Alan, en Diego sigui en Diego o que la Maria, maltractada pel seu marit, sigui la Maria, en Sergi, maltractat pel seu company, sigui en Sergi, l’Oriol, maltractat pel seu cap, sigui l’Oriol, la Jèssica, maltractada pel seu professor, sigui la Jèssica. El més important és que entenguem que les històries individuals d’assetjament, de les quals es compadeixen no poques vegades, i tan hipòcritament, mitjans i institucions, formen part d’unes relacions interpersonals verticals, jeràrquiques, excloents, que nodreixen un sistema econòmic molt concret i un model de societat atomitzat, competitiu, completament anòmic.

Només afegir que d’aquí n’he tret un amor també extraordinari cap a la llibertat, la més radical de totes, i una fe cega en l’amor i la solidaritat com a motor de canvi.

Assumpta Castillo Cañiz (Riudebitlles, 1986)

 

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress