La consulta, una oportunitat històrica

Laia Lopez

Laia López

El dia en que Vilanova s’adherí a l’Associació de Municipis per la Independència, poc m’imaginava que el procés s’accelerés fins a tal punt. Com a catalana m’havia acostumat (no sense que això em passés factura) a conviure amb el sentiment de desagradable resignació d’aquell que és maltractat, unit al de l’orgull d’una gent que estima casa seva. D’adolescent vaig aprendre a cuidar la llengua, entenent-la no tant sols com un mecanisme de comunicació sinó com a representació concreta i col·lectiva del pensament d’un poble. Un poble en cap cas entès com a entitat abstracta sinó com a suma de totes i cadascuna de les persones que vivim i compartim les petites coses en aquesta terra que és la nostra, generació rere generació.

La frustració personal que m’ha acompanyat i que cada dia sembla ser compartida per més catalans, no entén ni de lleis ni de raons econòmiques. Respon a la negació d’una cultura forta, que ha resistit de manera intel·ligent els atacs constants d’un Estat ranci i amb reminiscències colonials que han demostrat ser molt poc efectives. El xantatge psicològic al que constantment hem estat sotmesos, amb el que se’ns ha acusat de separatistes i intolerants, no ha obtingut en molts de nosaltres el resultat esperat, havent de recórrer a la intransigència d’una llei que ens és estranya. Esgotats els primers pobres recursos, l’amenaça es posa sobre la taula. Se’ns demana que apel·lem a la racionalitat, se’ns coacciona directament perquè abandonem el procés.

Però semblen no haver entès a aquestes altures de la pel·lícula que és precisament de sentiments del que es tracta, que la clau de l’èxit es troba en el formar part d’una societat cansada d’haver de justificar-se dia a dia en les seves accions. D’alguna manera podríem dir que hem tingut sort i que és en part gràcies a la ineficiència d’aquest estat que diu ser el nostre, que ens mantenim com a poble. I amb això no m’agradaria restar mèrit a cap dels catalans que han aguantat encara que sigui un sol dels atacs als que ens veiem sotmesos en el nostre dia a dia, perquè si la independència es troba sobre la taula, és precisament gràcies a tots nosaltres.

La consulta que ara se’ns presenta no deixa indiferent a ningú, sent aquesta la clau del seu èxit. Tant si ens agrada o ens disgusta la pregunta, és una clam a crits que els catalans estem farts d’imposicions. Si alguns diuen que “la soberania del pueblo español no es negociable”, els catalans responem que la del poble català ja és hora que es tingui en compte. D’aquesta manera em trobo entre la desconfiança inspirada per la hipocresia d’una classe política obsessionada amb el poder i la força d’un poble que no pot deixar passar una oportunitat històrica com la present. Sigui quin sigui el final d’aquest procés, el haver plantat cara a l’autoritarisme de l’Estat Espanyol i de la seva classe política ja pot ser considerat un  important pas endavant, cap a la fi d’una relació insana que esgota als catalans des de fa  centenars d’anys.

Laia López Samarra. Vilanovina de vint i cinc anys. Llicenciada en Sociologia, amb un Postgrau en qüestions de Gènere i un Màster en Intervencions Socials i Educatives.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress