La crisi de la cultura

Santi Borrell

Santi Borrell

 

S’ha acabat la celebració d’un estimat poeta, Salvador Espriu, i comença la celebració d’un altre poeta, l’immens Joan Vinyoli. Em pregunto si totes aquestes “celebracions”, promogudes per les institucions públiques, han servit per celebrar la poesia o simplement per continuar amb el paradigma del sistema? I quan dic sistema no afegiré cap altre adjectiu per no desviar l’atenció del problema. Realment el que genera aquesta crisi de la cultura és una corrupció sense precedents en l’esfera pública dels recursos, ja que la cultura no és tractada de la mateixa manera que els altres pilars bàsics de l’estat del benestar (sanitat, serveis socials, educació i seguretat).

La cultura pública, realment, no existeix. La cultura pública segueix els postulats de les empreses i els agents privats de la cultura. És a dir, una cultura que no busca cultura. Una cultura privada que lluita per poder ser un negoci rentable. És així com la cultura pública es relaciona i busca el seu lloc en aquest gran espai de la cultura del negoci.

La cultura pública pateix d’una crisi profunda per no disposar de mitjans propis per desenvolupar-se. Només disposa de diners, d’impostos i de res més, però aquests diners són donats pels ciutadans a canvi de serveis culturals que no tenen. D’altra banda, les idees de les institucions públiques culturals no acostumen a ser idees culturals realment. Sempre tenen altres intencions o pretensions festives, folklòriques o artístiques (privades).

No existeixen espais públics per difondre una cultura ètica i democràtica de la cultura. Perquè la cultura pública ha quedat sotmesa a la cultura privada. Una cultura dominada per les influències i els paradigmes falsos del seu entorn industrial. Una cultura pública que acaba sent una extensió més de la cultura privada, de la indústria i la propaganda cultural.

La cultura pública és un dret universal, però no. De la cultura pública només en gaudeixen alguns agents privats i alguns artistes que es mouen entorn el poder oficial.

La cultura pública no és tractada com a tal, com una cultura real. És tractada simplement com un espai més de la cultura privada, de la lluita industrial. I és aquí on es pot entendre tota aquesta corrupció de la cultura pública.

El més preocupant és que la societat, en general, dóna per fet que les coses sempre han funcionat així i que sempre funcionaran així. Que la cultura és així. Però la cultura pública està feta també dels nostres impostos i de la responsabilitat legal que tenen tots els polítics i tots els gestos culturals en administrar bé tots aquests recursos. A part, els artistes, per no tenir problemes, acostumen a no dir res de forma pública, perquè se’ls podria acabar la seva participació de la cultura pública.

Existeix un problema molt greu i profund amb la cultura pública. No hi ha objectius clars i contundents. No hi ha tampoc un criteri sobre què hauria de ser la cultura pública. Tampoc hi ha un decàleg de com haurien de treballar els gestors públics… amb ètica. Ni un decàleg de com s’haurien de gestionar els recursos, els diners públics culturals i els espais públics, per no fomentar l’amiguisme de tota la vida. La màfia legalitzada cultural.

Aquesta manca de projecte comú, tot el que genera aquest buit, acaba fomentant un caos que ningú acaba d’entendre. Un caos oligàrquic, miserable, corrupte, buit, sense perspectives. potser per aquesta raó es volen celebrar els centenaris dels nostres poetes estimats. Per oblidar tota aquesta cultura pública inexistent, buida, que fomenta unes relacions corruptes del sistema.

Santi Borrell és un poeta de Vilafranca del Penedès. Ha publicat dos poemaris: Els dies a les mans i, el darrer, Fragments d’una pedra.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress