La CUP negocia amb mala fe

Oscar Mendoza

Oscar Mendoza

Òscar Mendoza

El moment més destacable de la segona sessió del Ple d’investidura d’abans d’ahir, 10 de novembre va ser, sense dubte, l’intercanvi dialèctic entre Antonio Baños (CUP-CC) i Artur Mas (candidat a president per Junts pel Sí (JxS)) quan el segon va proposar fer una Assemblea entre les 72 diputades de JxS i la CUP-CC per decidir qui ha d’ostentar la presidència de la Generalitat i el segon la va acceptar a condició que la decisió es fes en votació secreta.

Al marge que, amb independència del ressò mediàtic, la proposta no passa d’anècdota fruit de la dialèctica pròpia del debat, crec que cal destacar el fons de la matèria.

Les 72 diputades són les que conformen els grups parlamentaris de JxS i la CUP-CC. No forma cap unitat orgànica, per la qual cosa l’enteniment ha de ser fruit de la negociació entre ambdós grups, com s’ha demostrat en el cas de la Declaració i l’annex aprovat el passat 9 de novembre. Cadascun d’aquests grups té el seu propi sistema de presa de decisions. Una assemblea així constituïda no tindria legitimitat per prendre una decisió com la que ens ocupa, si més no per part de la CUP, l’assemblea de la qual no ha facultat les seves diputades a tal efecte.

Quan Antonio Baños es referia al vot secret, volia posar de manifest que dins de JxS hi ha sensibilitats diverses, perquè no hem d’oblidar que és una coalició entre Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) amb presència de persones escindides del Partit Socialista de Catalunya (organitzades al voltant de Moviment d’Esquerres (MES)) i d’Unió Democràtica de Catalunya (organitzades a Demòcrates de Catalunya), i persones independents, algunes de les quals havien ocupat càrrecs destacats en organitzacions de l’associacionisme sobiranista com l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural o Súmate.

Malgrat que els objectius principals d’aquesta coalició havien servir de “sumatori” a l’hora de donar un caire plebiscitari a les eleccions del 27S i concentrar el vot independentista des d’una vessant “transversal”, es van dotar d’un cert programa de govern i han conformat un sol grup parlamentari. Al front un cap de llista, Raül Romeva, diferent a qui en campanya van dir que seria el seu candidat a president, Artur Mas, que ocupava el lloc número 4.

En alguna ocasió ja he expressat que tinc la sensació que, tot i la pluralitat de JxS, ha desaparegut tota opinió que no sigui la de CDC. Esdevenint la d’una part pel tot. I això em sorprèn precisament pel caire excepcional d’aquest “artefacte electoral”, útil el dia d’una votació a la qual se li vol donar un caire plebiscitari, però que potser no té tant de sentit l’endemà de les eleccions a l’hora de constituir un Parlament i investir un govern. Per què?

Si JxS hagués obtingut majoria absoluta o, si més no, suficient per investir amb els seus propis vots, ningú no posaria en qüestió que fos president aquell que van anunciar que proposarien en campanya electoral. De la mateixa manera que la Declaració que s’hagués aprovat el dia 9 hagués estat diferent (per no dir l’annex). Així, l’àmbit de decisió final hagués estat intern dins de JxS.

Però JxS no va obtenir la majoria suficient, i per això es van obrir les converses amb la CUP.

En aquest punt recordo, també, que quan la CUP va optar a presentar-se al marge de la pretesa candidatura unitària primer va rebre crítiques molt dures de part de sectors del “sobiranisme transversal”. Poc després, des d’aquests mateixos sectors, s’expressava que la candidatura de la CUP seria útil per tal que “no es perdés cap vot sobiranista” pensant en aquelles persones que, essent independentistes no votarien mai Mas.

Així doncs, s’arriba a un post 27-S en forma de taula de converses que en algun moment s’ha de transformar en taules de negociació. La CUP hi arriba amb els acords presos internament i expressats en la conferència política del 8 d’octubre, que no és el seu programa polític sinó un extracte del mateix establint prioritats i matèries assumibles per l’altra part. JxS arriba a les taules de negociació amb els seus acords interns previs.

La Declaració del Parlament del 9 de novembre és el primer fruit de l’acord. A ningú no se li escapa que com a fruit d’un acord no és ni la que hagués aprovat la CUP en solitari ni és la que hagués aprovat JxS en solitari. Però estableix un què, un quan i un com acordat entre ambdues parts.

Següent objecte de negociació: el qui. Trobada a Palau. Mas es proposa president amb tres vicepresidències fortes: Junqueras, Romeva i Munté. Es presenta com una concessió màxima de JxS a la CUP. Però no és així.

El posicionament inicial de la CUP és no fer Mas president i cercar una persona de consens. També que en govern no hi hagi algú que fos significatiu en governs de CiU com a protagonista de retallades i repressió: cal escenificar que passem a uns nous temps i un nou país. JxS és un actor complex, i abans d’arribar a la taula de negociació han d’arribar a un acord els seus diferents actors. Aquest acord intern inicial es basa en la figura de Mas com a president i un lloc destacat al govern per ERC, algú que “representi” els independents i algú altre de CDC.

Aquest hauria d’haver estat el punt de partida. Però Mas va plantejar el punt de partida com si hagués estat una cessió generosa a la CUP. És més, com si fos el màxim a què estigués disposat a cedir. Ja tenim els mitjans i les xarxes socials exercint de mitjans de control, socialitzant que la CUP negocia amb mala fe; que no està disposada a cedir en res; que serà culpa seva si finalment s’ha d’acabar fent noves eleccions i que està actuant amb traïdoria al país.

La CUP actua de mala fe? Quan en una taula de negociacions, on una de les parts és plural i s’ha hagut de posar d’acord internament amb caràcter previ, es presenta aquest acord intern previ com a la màxima concessió que pot fer a l’altra part, no és una mica una presa de pèl?

Tenint tota la maquinària mediàtica al teu servei és fàcil vendre la negativa de l’altra part com a mala fe, però la realitat és que, si es negocia de bona fe, aquest acord intern previ hauria de ser el punt de partida de la negociació i no el màxim al qual estàs disposat a cedir.

Des d’aquesta perspectiva entenc el posicionament de la CUP, i també la reacció d’en Tardà.

Òscar Mendoza. Sant Pere de Ribes. Vaig estudiar la Diplomatura en Relacions Laborals i cursos de Postgrau en Dret del Treball i de Seguretat Social a la Universitat Pompeu Fabra. Visc a Les Roquetes i treballo a l’Administració de la Seguretat Social de Vilanova i la Geltrú. Sóc delegat sindical de CGT-CAT i milito a UM9 i a la CUP.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress