La desil·lusió europea

Marcel Martínez

Marcel Martínez

Aquesta setmana saltava la notícia a la majoria de mitjans de comunicació. Suïssa, per mitjà d’un referèndum ha decidit limitar l’entrada d’immigrants comunitaris en el seu territori.

Per bé o per mal aquesta és una situació habitual en molts països del primer món. El populisme de dretes, la nova versió del discurs de l’odi precursor de les guerres mundials s’apodera i impregna part de la opinió pública. Les classes populars enfoquen el seu malestar contra el feble foraster i no contra les classes dirigents, vividores del treball d’altri.

No entraré a raonar al voltant de l’ús que es fa de les minories febles per part dels poderosos. El que si que em porta a redactar aquestes línies és la reflexió al voltant de la construcció d’un espai comú europeu. La notícia de la votació helvètica ni és nova ni serà, per desgràcia la última. La construcció d’un país europeu se’ns pintava com una manera de resoldre divergències i eixamplar llaços, per a evitar conflictes innecessaris. Com els que varen assolar el continent durant el segle passat.

Més enllà, però, de les bones paraules la realitat s’imposa a la ficció, i assistim a la crua certesa. Que la UE no és sinó una necessitat dels poderosos per a esdevenir-ne més encara.

Des del mateix tractat de Lisboa imposat a la força després del fracàs de la constitució europea. Fins a la situació actual, on els nostres “germans” ens ofeguen econòmicament, condemnant-nos a ser el balneari i el casino de la mediterrània. Fins i tot les categories d’europeu han canviat des de l’inici de la crisi. Algú havia sentit abans parlar de els europeus del nord i els del sud? Concepte que amaga un gran racisme de fons, com totes sabem.

No fa ni cosa d’un any, el primer ministre britànic acusava als espanyols – i per extensió doncs, als catalans també –, de ser els culpables de l’atur al seu país, perquè (ho endevineu?) prenien la feina als autòctons. Us sona aquest discurs?

No fa gaire algú feia broma a twitter amb una piulada que venia a dir: els immigrants que venen a espanya ens prenen la feina, els emigrants que marxen d’espanya van a buscar oportunitats laborals.

Podem pensar el que vulgueu, però que dirà un enginyer alemany que veu com ha de rebaixar-se el sou perquè hi ha 20 o 30 “surenys” disposats a treballar per la meitat que ell?

El populisme avança a la vella europa de la mà de les classes poderoses que tornen a tenir en el racisme i la xenofòbia la clau per a distreure el personal.

L’Europa del MerkelReich que condemna als països menys poderosos a la misèria, la fam i en molts casos a l’exili forçós dels seus talents. Mentre els abandona al deute il·legítim, del qual ells mateixos viuen. Que té una moneda única que només serveix als interessos del gegant germànic i que força a països perifèrics a canviar lleis i constitucions per adaptar-les al suïcidi de l’austeritat. Cosa que els dos grans partits espanyols accepten sense dubtar, quins grans patriotes! Quan es tracta de negar el dret a vot són molt valents, però els falta temps per regalar la sobirania pròpia a potències estrangeres.

El somni d’un país europeu és un fracàs perquè no s’ha construït des de les classes populars, ni des de la democràcia, sinó que respon solament a les necessitats d’unes elits dirigents per a obtenir mercats lliures d’aranzels. L’única sortida real per a la pau és la lluita des de la base dels i les treballadores, als qui ens convé construir l’Europa de les persones i els pobles lliures i no l’Europa de l’esclavisme, el capital i la xenofòbia.

Marcel Martinez i Manyé. Bibliotecari – documentalista. Militant de l’esquerra independentista del Penedès
Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress