La diferència sexual a l’escola

Laia Santís

Laia Santís

Fa uns dies, mentre acompanyava educativament a uns nens i nenes de cinc anys en la seva estona d’esbarjo, vaig presenciar una situació on la diferència sexual hi vivia de manera negativa. Mentre jugaven a reproduir uns dibuixos animats actuals van anar-se desenvolupant un seguit de situacions sexistes: els nens lluitaven mentre que la nena que jugava amb ells restava en un raconet del pati esmicolant fulles i “fent el dinar” per als protagonistes de la lluita. Al cap d’una estona ella va demanar-los que també volia ser una més i lluitar igual que ells. Els nens van respondre-li que no, que la dona dels dibuixos mai lluitava, que només s’estava a la cuina. Vaig acabar proposant un canvi de joc per tal que tots i totes estiguessin més o menys contents. Ni criticaré l’impacte que té la televisió en l’educació dels nens i nenes, ni contextualitzaré amb més èmfasi els dibuixos animats dels quals parlo. Tan sols vull generar un espai on pensar i repensar la pràctica educativa des de sí, atenent els significats que es despleguen dels propis cossos sexuats, ja que vaig quedar-me amb un neguit a dins que ara m’agradaria resoldre i resoldre’m.

En moments com aquests, però també en el dia a dia en el context escolar, pensar les relacions de diferència esdevé una necessitat. Actualment el desordre escolar fa que les relacions entre educadors i educands, i entre iguals s’instrumentalitzin, i això no és transformador, no genera intercanvi, ni obertura, ni acollida, ni disponibilitat, ni alteritat entre uns i altres, per això cal treballar les relacions de diferència des de la pràctica, i per tal que la pràctica de relació s’eixampli cal que els nens i nenes que entren en joc  es deixin transformar per la pròpia relació, però sense que cap part en quedi negada. Entenc que no hi ha educació sense una pràctica de relació entre sexes, i la intervenció educativa en una conjuntura com l’actual no és fàcil, l’estructura escolar actual amaga el lligam educatiu i nega la presència de la singularitat, mentre que el que cal posar al centre de la mediació pedagògica és la pròpia particularitat de cada nen i nena. Cal anomenar el món en femení i en masculí, acollir la pròpia diferència per acollir la seva, però anomenar; perquè allò que no s’anomena no existeix. L’educació és sexuada, com ho és la vida i si no ens signifiquem lliurement com a homes i dones el propi ordre dominant ho seguirà fent per nosaltres com ho ha anat fent fins ara. La diferència sexual a l’escola rau en un conflicte evident; el sistema escolar es basa en l’obligatorietat i en la norma constant i és encaminat i subjectat per un sistema patriarcal que masculinitza cada pràctica i vivència educativa, mentre que la transformació present i futura que es proposa va encaminada i neix d’un pensament de llibertat basat en una llarga història de praxis de llibertat femenina. Assumir la diferència no es tradueix en assumir una desigualtat, assumir la diferència passa per apropar-se al sentit lliure de la diferència sexual de cadascú, principi bàsic per tal que educar en relació no esdevingui tan sols una tècnica pedagògica, sinó una veritable aposta de convivència entre homes i dones des de la pròpia singularitat. La pedagogia de la diferència sexual comporta atendre allò femení i reconèixer-li la seva capacitat transformadora, a més d’educar per una convivència lliure entre persones. Si reivindico la pràctica de la diferència és perquè al llarg de la història ja s’ha impartit la igualtat entre nens i nenes, entre homes i dones, i la pràctica igualitària el que ha fet és mantenir allò masculí i igualar allò femení a aquest, anul·lant la originalitat de cadascú en el sí de la seva disparitat, creant un neutre universal. En cap cas crec que als nens i a les nenes el haguem de tractar igual per tal de no crear discriminacions, el que hem d’exercir és una educació que treballi per la singularitat de cadascú. Des del meu punt de vista el sentit de la diferència sexual en l’àmbit educatiu se situa en uns lligams, entre sexes, d’autonomia, intercanvi i disparitat. Uns lligams que ens permetran acompanyar persones en un procés pedagògic en què han de ser  protagonistes del seu aprenentatge de vida, i on han d’esdevenir persones crítiques, actives i compromeses amb la societat.

Amb tot no estic dient que la nena havia de restar “a la cuina” i els nens lluitant, sinó que en tal situació calia crear uns vincles col·lectius on pensar i repensar el desenvolupament de cadascú en el sí del joc simbòlic, basant-nos en els propis desitjos del nen o nena, amb obertura i alteritat per comprendre que potser ella volia lluitar mentre que algun nen volia “estar a la cuina”, capgirant uns rols socials relacionats amb el sexe de cadascú que ja no tenen credibilitat i que la pròpia convivència entre sexes evidencia en el moment en què atenem la inherent diferència. Perquè en el reconeixement de la diferència sexual hi ha el canvi transversal que pretenem.

Laia Santís. Vilafranca del Penedès. Educadora social, actualment treballo en diferents projectes de Lleure Educatiu. Vaig estudiar un màster d’Estudis de la Diferència Sexual per comprendre la pràctica vital de llibertat femenina. Milito a l’Esquerra Independentista des dels 15 anys.

Envia el teu comentari.

Siusplau, escriu el teu nom

És necessari escriure el teu correu electrònic

Please enter a valid email address

An email address is required

Siusplau, escriu el teu missatge

Xarxa Penedès © 2017 Tots els drets reservats

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress